Aquests dies han estat posats en llibertat gairebé tots els detinguts del 23 de setembre. Eren membres dels CDR i acusats, inicialment, de terrorisme.

Quan van ser detinguts, van entrar a la seva casa de matinada, trencant portes, destrossant el que hi havia pel mig (amb això em refereixo a les portes, els mobles, el que fos); apuntant amb armes persones innocents, inclosos nens. Espantant les famílies d'aquells que estaven ocupant els titulars de la majoria de la premsa com a "terroristes".

Es va publicar de tot. Absolutament de tot. Es va donar per fet que tenien goma-2, que tenien explosius preparats per atemptar. Que havien anat a pedreres per provar-los. Que estaven en contacte amb el president de la Generalitat per a no sé quines accions terroristes. Que tenien els plànols d'una caserna de la Guàrdia Civil... Mentre uns mitjans publicaven tal "informació", només uns altres, pocs, explicaven que no, que no era així. Que no hi havia ni explosius, ni plànols, ni atemptats. Res. Però era igual. La maquinària del fang ja s'havia activat.

Ningú no entenia res. Els familiars estaven en xoc. Els advocats que van passar a defensar els detinguts denunciaven irregularitats de tot tipus. Van passar coses molt estranyes, com aïllaments, denúncies posteriors de tortures, documents esbiaixats que arribaven tard o mai als advocats defensors. Un autèntic caos en el qual resultava pràcticament impossible separar la informació de la campanya de persecució i demolició. Van esquitxar a tot el que van poder. I des del primer moment hi va haver veus, com la d'Ernesto Ekaizer, que ja avisaven que molt del que s'estava dient (publicant com a cert), era fals, era intencionat i no tenia cap tipus de prova que el sostingués.

Sé del que parlo perquè alguns van voler esquitxar-nos. Ho han fet impunement. I és més, en el meu cas, vaig haver de parar-li els peus a algun que va pretendre enfangar la meva imatge sense sentit. Demanant-me explicacions per res. Davant de tal intent de desprestigi no vaig tenir més remei que ser jo qui deixés de col·laborar en un programa que, lluny de pretendre tractar les coses amb respecte i serietat, pretenien augmentar una bola sense més justificació que participar en una campanya d'assetjament i demolició a base de mentides i exageracions prefabricades. I he estat prudent, ho continuo sent, perquè com ja vaig dir en el seu moment, no confio ni en la veracitat ni en la intencionalitat del que s'havia publicat.

En el seu moment es va apuntar a un grup de periodistes, que d'entrada havien d'anar a declarar davant del jutjat, per haver difós el que s'havia de mantenir com a secret de sumari. La Fiscalia general va anar rabent i veloç perquè no haguessin de donar explicacions de per què algú estava incomplint el deure de custodiar informació. I els periodistes no van haver d'explicar d'on els venien les xivatades, ni amb quina intenció. De moment encara es desconeix a què jugaven i juguen els qui van decidir fer així les coses.

Els que van afirmar coses que avui es demostren ser falses, no sortiran a dir que van mentir. O almenys, que es van equivocar. Res. És més, presenten programes i ningú no els mourà del seu lloc, perquè segons sembla, van fer el que havien de fer

Perquè recordo que el dia 23 de setembre Pedro Sánchez estava fora d'Espanya. Desconeixia l'operació Judes i no sabia el que estava succeint. També va aparèixer publicat que Marlaska va haver de cridar l'atenció a alguns comandaments policials per com havien fet les coses, ja que es va donar a entendre que el mateix ministre d'Interior desconeixia els termes brutals d'aquell operatiu.

Van ser dies de confusió, de por i d'indignació. Avui almenys ja se sap que no hi havia explosius, que fins i tot jutges no el tenen del tot clar a l'hora de parlar de "terrorisme" en aquest cas. I sens dubte, el que podem assegurar és que potser no hagués estat necessari muntar semblant desplegament per a una cosa que podria haver-se investigat d'una altra manera. Sense necessitat de càmeres de televisió, de portes enderrocades a les sis de la matinada, d'armes apuntant innocents ni de menors aterrits. Tot això sobrava. Com van sobrar les peces periodístiques que es van dedicar, únicament, a generar un relat que cada dia que passa, queda en evidència, i pel qual sembla que ningú no donarà explicacions ni respondrà. Això sí, difama que alguna cosa queda, que el soroll que han fet les mentides no el taparan ni es disculparan els que se n'han aprofitat.

Deia Elisa Beni aquesta setmana que li preocupava molt la manera de funcionar que està tenint l'Audiència Nacional. Posava com a exemple el cas dels xavals d'Altsasu, on va haver de ser el Tribunal Suprem qui va determinar finalment que no es tractava de terrorisme el que va ser una baralla de bar. Això sí, les lesions produïdes, un turmell trencat i un petit tall a un llavi, s'han jutjat amb penes de presó que passen dels deu anys en alguns casos. Es va insistir de manera rotunda en què havia de ser l'Audiència Nacional la que tingués coneixement de l'assumpte i qui dictés sentència, malgrat que diferents institucions i diferents seus judicials diguessin que no era el cas. Va ser igual. Tot es va engegar i es van carregar la llibertat d'un grup de joves que, en alguns casos, segons han defensat sempre, ni tan sols van ser a la baralla. On són ara és a presó, amb la seva joventut destrossada i unes famílies angoixades.

Així es comprèn que atenent els casos que es coneixen, podria tenir més pes el codi postal dels jutjats que el codi penal aplicable.

Qui paga ara els plats trencats, les portes trencades, les nits d'angoixa sense dormir, l'ensurt dels que van ser tractats com si fossin bèsties, les seves famílies, els seus coneguts, les feines perdudes, la taca de dubte que acompanyarà a alguns probablement durant molt temps? Ningú. Els que van firmar aquells articles no sortiran a rectificar. Els que van afirmar coses que avui es demostren ser falses, no sortiran a dir que van mentir. O almenys, que es van equivocar. Res. És més, presenten programes i ningú no els mourà del seu lloc, perquè segons sembla, van fer el que havien de fer.

I mentre ens resignem a pensar que això no hi ha qui ho canviï, continuarà passant. I continuarem afegint a la llista de Pandora, Dixan, Goku, Tamara Carrasco, Altsasu, els noms de la vergonya i el sofriment dels qui el pateixen.