Històricament, el finançament autonòmic ha estat motiu de confrontació entre els grans partits espanyols. Quan han governat han aplaudit allò que a l’oposició han criticat i quan han estat a l’oposició han criticat allò que quan han governat han aplaudit. Uns i altres han fet exactament el mateix. N’hi hauria prou de fer un cop d’ull a les hemeroteques per constatar que no hi ha cap diferència entre el que passa ara i el que ha succeït en les anteriors reformes que hi ha hagut. El PP i el PSOE sempre s’han barallat per aquesta qüestió i l’únic que ha variat és el paper que en cada moment han jugat l’un i l’altre.

Ara, com que és el PSOE el que governa, li toca al PP estar-hi en contra. I Alberto Núñez Feijóo s’ha tret de la màniga una proposta de revisió del sistema vigent de finançament, purament electoralista —hi ha hagut o hi ha eleccions autonòmiques a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó, Andalusia...—, vinculada a la construcció d’habitatge. És a dir, una solemne bajanada. El pecat original del PP és que no està en condicions de donar lliçons de res a ningú, perquè és a qui li hauria tocat reformar aquest model el 2014, quan Mariano Rajoy governava a la Moncloa. Llavors, tanmateix, se’n va desentendre i fins avui no ha fet més que torpedinar els intents que hi ha hagut de posar-lo al dia, que és l’únic que fa la iniciativa pactada entre el PSOE i ERC. No trenca res, no trenca cap caixa comuna, no trenca cap igualtat entre espanyols, no malgasta els recursos dels espanyols, no s’apropia dels diners de tots els espanyols en benefici dels catalans.

L’infrafinançament mai no es resoldrà dintre del model de finançament anomenat de règim comú, que és el que tenen totes les autonomies tret del País Basc i de Navarra

L’expresident de Galícia sap que és així, sap que menteix quan diu el contrari, però ho fa perquè sap que posar-se Catalunya a la boca és la manera més fàcil de guanyar vots a les regions parasitàries d’Espanya, que són les que menys produeixen i les que més es queixen i les que el PP i el PSOE es reparteixen, segons com bufa el vent, ara cap a una banda ara cap a l’altra. En clau catalana, una situació és dolenta i l’altra també. L’infrafinançament mai no es resoldrà dintre del model de finançament anomenat de règim comú, que és el que tenen totes les autonomies tret del País Basc i de Navarra, que són les úniques que gaudeixen del concert econòmic. I no es resoldrà perquè els gairebé 25.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal que, segons les últimes estimacions, té Catalunya —equivalent a pràcticament el 10% del PIB— els necessita l’Estat espanyol per mantenir precisament tota aquesta colla de sangoneres. Són els diners de tots els catalans que es fan servir per finançar els espanyols, no al revés, com malintencionadament proclama Alberto Núñez Feijóo. És el que se’n diu espoli fiscal, o allò que tan poc agrada als partits d’ordre —de l’ordre espanyol, s’entén—, que “Espanya ens roba”.

És obvi, doncs, que tota revisió del sistema actual no podrà satisfer mai, per principi, les necessitats de Catalunya. Per definició, tot i així, tot canvi acostuma a millorar el que hi havia abans, i en aquest sentit el resultat de l’acord entre el PSOE i ERC és millor que el model que regeix des del 2009, l’última vegada que s’havia reformat, però ni de lluny és suficient per cobrir les moltes mancances que té el país. Representa disposar de més recursos, exactament de 4.686 milions d’euros dels gairebé 21.000 milions més que el govern espanyol ha dit que tindrà el nou model, però que no ha explicat d’on sortiran. No ho ha explicat potser perquè, en el cas català, en realitat sortirien de partides que destinava igualment a Catalunya sota altres conceptes? La manera d’esbrinar-ho és ben senzilla: si tot i els ingressos de més el dèficit fiscal no es redueix, vol dir que efectivament és així. I com que en totes les revisions anteriors el dèficit fiscal no tan sols no s’ha reduït mai, sinó que ha tendit a incrementar-se, vol dir que efectivament sempre ha estat així.

En aquest context, no és estrany que les principals entitats del món econòmic i empresarial, com ara Foment del Treball, Pimec, Cercle d’Economia, Col·legi d’Economistes, Fira de Barcelona, FemCAT, Barcelona Global, RACC i les tretze cambres de comerç catalanes, s’hagin posat d’acord a considerar que el nou model de finançament suposa “una millora important, però no suficient”. I que personatges com Artur Mas, en una línia semblant, hagin demanat que JxCat i ERC es posin d’acord per millorar l’acord de finançament assolit fins ara, per veure què en poden treure de més, en percebre que la negociació amb el govern espanyol de torn sobre la qüestió encara no es pot donar per acabada. Uns i altres entenen que hi ha marge de maniobra per continuar parlant-ne en el marc del règim comú abans de plantar-se per exigir un canvi de sistema que permeti el trànsit cap al concert econòmic o una cosa que s’hi assembli —el pacte fiscal que es va treure de la màniga el 129è president de la Generalitat—, però que saben que ara com ara és inabastable.

És, en el fons, una posició que s’alinea amb el govern del PSC, i amb el PSOE, i que insta JxCat a deixar de banda maximalismes i a aprofitar per treure’n tot el que es pugui. És, de fet, una posició molt típica catalana, si més no dels que remenen les cireres, d’estar sempre bé amb el poder establert, l’espanyol, el de veritat, no el català, el de la colònia. Situar en aquest escenari la demanda del concert econòmic sabent que no és possible és fer volar coloms o, pitjor encara, prendre el pèl al personal de bona fe que encara s’ho creu. Que Catalunya no disposi, doncs, dels recursos que li calen també és culpa de qui any rere any permet que això passi —a vegades JxCat (abans CiU i PDeCAT), a vegades ERC—, però que ningú no perdi de vista que els responsables principals de l’espoli fiscal són els successius governs espanyols, que, siguin del color que siguin —ara del PSOE, ara del PP—, no deixaran mai que se’ls escapi la gallina dels ous d’or. El gran responsable n’és, al cap i a la fi, l’Estat espanyol, perquè l’ofec de Catalunya és això, una operació d’estat.

Seguint el fil del relat, perquè, ara que a Espanya hi governa el PSOE, el PP l’assenyali com el responsable del desgavell descomunal de Rodalies —per posar l’exemple més flagrant d’aquests dies que coneix i pateix pràcticament tothom— provocat per la manca d’inversió en els vuit anys que fa que governa, no vol dir que el mateix PP no en sigui igual de responsable, o més, pels anys que havia governat abans i que tampoc no havia complert amb les inversions a Catalunya. De fet, entre el 2009 i el 2023 —l’últim any de què se'n tenen dades— el dèficit acumulat en inversió en infraestructures a Catalunya s’enfila fins als 42.486 milions d’euros, segons els càlculs fets per Foment del Treball. Quantitat que cal afegir a l’espoli fiscal de gairebé 25.000 milions d’euros anuals des de fa una pila d’anys i que dona com a resultat un guarisme esfereïdorament desorbitat. I amb la suma la pregunta surt sola: qui és que roba qui? La resposta la va escriure fa més de quaranta anys Ramon Trias Fargas i és la narració d’una asfíxia premeditada.