Entre els debats intel·lectuals que sacsegen el món occidental, la definició de proïsme és una de les més vigoroses, perquè és un camp en què es juga el concepte d’humanitat i la pròpia definició del cristianisme.

Els sectors més conservadors, que compten amb propagandistes, mitjans de difusió i capital consistents, consideren que el principi elemental de la moral cristiana consisteix en el fet que la caritat té un ordre.

Tal com manifesta JD Vance, vicepresident dels Estats Units d’Amèrica i catòlic convers, “hi ha un concepte cristià segons el qual primer estimes la teva família, després estimes els teus propers, després estimes la teva comunitat, seguidament estimes els teus conciutadans i, després d’això, dones prioritat a la resta del món. Gran part de l’extrema esquerra ha invertit completament això”.

En aquests ambients fortament conservadors, s’al·lega que, en temps de confusió moral, en què els sentiments han substituït la raó i la ideologia, la realitat, cal recuperar els principis abans enunciats. Segons ells, la caritat cristiana, lluny de ser un universalisme eteri, parteix d’una estructura concreta: primer la família, després la comunitat i finalment el món. I afegeixen que aquesta jerarquia de valors no és arbitrària ni egoista, sinó que respon a la pròpia naturalesa de l’ésser humà.

Afirmen, sense despentinar-se, que el mot proïsme significa literalment 'el pròxim, el que és a prop'. I consideren que creure que el proïsme és qualsevol persona en qualsevol lloc del planeta és una deriva de les ideologies actualment predominants.

Probablement us sonarà, perquè afirmen que, en funció d’aquesta ideologia, es demana a les famílies que renunciïn al seu benestar per “solidaritat” amb desconeguts, es promou la immigració massiva sense atendre les necessitats dels ciutadans locals i s’exigeix als estats que assumeixin responsabilitats globals mentre els seus propis ciutadans pateixen pobresa i abandonament. Basen aquests principis en els ensenyaments de sant Tomàs d’Aquino, i pretenen que la crítica que emet el vicepresident Vance no és només política, sinó filosòfica.

No sé si va plantejar aquest tema al papa Francesc la darrera vegada que es van veure al Vaticà, just la vigília de la mort del pontífex. Però, en qualsevol cas, la resposta del Papa a aquesta visió reduccionista del concepte de proïsme ja l’havia formulat uns quants anys abans, concretament a l’audiència general del 27 de maig del 2016. Explicant la paràbola del bon samarità (Lc 10,25-37), el Papa recollia la pregunta que un mestre de la Llei va formular a Jesús: “I qui són els altres que haig d’estimar?”, i se sobreentenia: els meus parents?, els meus connacionals?, els de la meva religió?... En poques paraules, el mestre de la Llei volia una regla clara que li permetés classificar els altres en proïsme i no-proïsme, en qui pot ser proïsme i en qui no ho pot ser. Jesús va respondre amb una paràbola en la qual convergeixen un sacerdot, un levita i un samarità. Els dos primers són figures relacionades amb el culte del Temple; el tercer és un jueu cismàtic, considerat com un estranger, pagà i impur.

La paràbola ens ensenya que, en paraules del papa Francesc, “no és automàtic que qui freqüenta la casa de Déu i coneix la seva misericòrdia sàpiga estimar el proïsme”, perquè ni el sacerdot ni el levita van auxiliar un home moribund que trobaren en el camí. Com afirmava el Papa, “el sacerdot i el levita veuen, però ignoren; miren, però no proveeixen”.

De fet, ignorar el sofriment de l’home vol dir ignorar Déu. Si no ens acostem als qui pateixen, no ens apropem a Déu, i això és el que fa el samarità. Aquell que era menyspreat, pel qual ningú no hauria apostat res, quan va veure l’home ferit, no va passar de llarg, se’n compadí, que vol dir que les seves entranyes es van commoure.

La compassió, l’amor, no és un sentiment vague, vol dir comprometre’s

El samarità actuà amb veritable misericòrdia: embenà les ferides d’aquell home, el portà a un alberg, se’n feu càrrec personalment i proveí per a la seva assistència. Perquè la compassió, l’amor, no és un sentiment vague, vol dir comprometre’s.

Jesús, doncs, va invertir i inverteix la perspectiva: no va classificar els altres per veure qui és proïsme i qui no. Un cristià, si vol ser-ho i no només dir-s’ho, ha d’esdevenir proïsme de qualsevol persona en necessitat, i ho serà si en el seu cor hi ha compassió, és a dir, la capacitat de patir amb l’altre.

Un cristià està cridat a recórrer el mateix camí del bon samarità, perquè el nostre proïsme no és només el pròxim, sinó tota persona que pateix, sigui on sigui, estigui on estigui. El papa Francesc ho deixà clar: “el veritable amor no fa distincions entre persones, sinó que veu tothom com el conjunt de persones que necessiten la nostra ajuda i proximitat”. Espero que en siguem conscients i que esbandim dubtes.