"Has estat un gran ministre", es va afanyar Gabriel Rufián a xiuxiuejar a cau d'orella al ministre de transports. Óscar Puente és la cara visible de dos accidents ferroviaris que només en el darrer any sumen més d'un centenar de morts. Ha estat un ministre poc interessat en el seu ministeri, avesat a la polèmica i obsessionat amb la viralitat de les seves xarxes socials. Ha dimitit perquè, després de dues carnisseries a les vies de què era responsable de mantenir en bon estat, no podia fer res més. No cal ser gaire llarg per adonar-se que rere la pressa de Rufián per fer-li la pilota hi ha, sobretot, la necessitat personal de ser acceptat als cercles polítics de Madrid, de ser reconegut i validat com un espanyol més, de ser admès com un actor polític central entre els qui ostenten el poder a les institucions estatals. Gabriel Rufián té un ego desmesurat perquè té una autoestima fràgil, però rere les moixaines a Puente no hi ha només psicoanàlisi: hi ha política.
Cada matí hi ha milers de catalans que es veuen obligats a planificar el transport de la seva jornada laboral com si es tractés de comprar números de loteria. Qui diu jornada laboral, diu jornada estudiantil o, senzillament, jornada personal. Els catalans depenen d'una xarxa ferroviària obsoleta i desballestada que els condiciona la vida i les decisions i, per tant, que els fa menys lliures. Si aconsegueixes agafar un tren de Rodalies no saps mai quan arribaràs al teu destí, ni si hi arribaràs viu; de fet, ni si et tindran una estona segrestat dins d'un túnel per amenitzar el trajecte. I és impossible parlar del mal funcionament dels trens a Catalunya sense tenir en compte que Catalunya és una nació sotmesa a l'Estat espanyol, i que tota política que depengui de la iniciativa política espanyola durà incorporada de base aquesta vocació de submissió. Tota, fins i tot la més insignificant. Davant la necessitat d'un pacte amb els partits tradicionals catalans per garantir l'estabilitat del govern central —sigui un pacte sobre la xarxa ferroviària, les competències d'immigració o el finançament—, els espanyols no s'obliden mai que és amb els catalans amb qui pacten. Els catalans, en canvi, pacten sobre el desig que els espanyols passin per alt la catalanitat. I això, és clar, amb la prioritat de la unitat espanyola relligant-ho tot, no passa mai. Qualsevol pacte amb els partits espanyols acaba esdevenint un pacte que beneficia políticament el govern espanyol sense beneficiar de cap manera els catalans.
La qualitat de vida dels catalans descendeix a un ritme vertiginós, la llengua està sota mínims, l'escola està desguitarrada i els trens fan de reflex d'un país que deliberadament han decidit ensorrar, però el representant d'ERC a les Corts espanyoles està enfeinat donant llustre al ministre de Transports espanyol
Amb el govern de Pedro Sánchez, sobretot en aquesta darrera legislatura, això que explico s'ha revelat més diàfanament que mai. ERC i Junts, sabent que allò que en poden treure no millora de cap manera palpable la vida dels qui diuen representar, defensen falcar de nou un govern socialista acríticament. La qualitat de vida dels catalans descendeix a un ritme vertiginós, la llengua està sota mínims, l'escola està desguitarrada i els trens fan de reflex d'un país que deliberadament han decidit ensorrar, però el representant d'ERC a les Corts espanyoles està enfeinat donant llustre al ministre de Transports espanyol. I a Junts, que malden per diferenciar-se'n, han decidit denunciar penalment per homicidi imprudent Adif, Renfe, i la Direcció General de Carreteres estatal per l'accident ferroviari de Gelida del 20 de gener, gairebé un any després. La política del "que no sigui dit" té les cames força curtes, també en campanya i sobretot quan te les dones de "fer molta feina" sense que ningú sàpiga exactament quina feina fas.
Essent així les coses, essent qualsevol pacte possible una promesa emmetzinada, estant els partits tradicionals catalans completament entregats a la causa que el partit dels socialistes continuï al govern —sense tenir en compte, sembla, com això reforça el govern d'Illa a Catalunya— es fa impossible no preguntar-se: qui defensa els catalans? Ens hem de resignar a aquesta intempèrie perpètua? Hem d'acceptar que l'única manera de ser català a Madrid és acceptant la política que des de Madrid es fa contra els catalans? Hi ha qui advoca per l'abstenció perquè entén que és impossible de fer res des del Congrés espanyol —més enllà dels pactes— que no acabi esdevenint, al final, espanyolisme. I hi ha qui pensa que mentre Catalunya depengui d'Espanya, tota institució catalana és de facto espanyola, i que renunciar a determinats espais és renunciar a la possibilitat d'altaveus necessaris per reactivar un independentisme amb opcions polítiques reals. Les conseqüències polítiques que se'n deriven són distants, però tant els abstencionistes com els potencials votants d'Alhora parteixen d'una idea compartida, una diagnosi cada vegada més transversal: que els partits tradicionals catalans no defensen els catalans, i que els catalans es ressenten d'aquesta intempèrie en el seu dia a dia. I que els xiuxiuejos de Rufián a Puente a cau d'orella són la metàfora perfecta d'allò que a molts els ha dut a dir prou.