El Tractat de No Proliferació Nuclear torna a ser sobre la taula en un moment incòmode. La conferència de revisió arrenca la setmana que ve a Nova York i arriba amb el món bastant pitjor del que ja estava en la darrera cita. La guerra d'Ucraïna ha retornat a Europa un llenguatge que semblava desterrat, la situació a l'Iran continua tensant el tauler, i la confiança en els grans acords internacionals està molt tocada.

Convé recordar d'on ve tot això. El tractat es va obrir a la signatura el 1968, en plena Guerra Freda, quan els Estats Units i la Unió Soviètica es miraven amb una barreja de rivalitat i por. El perill no era només que xoquessin entre ells. El problema era més ampli: que l'arma nuclear deixés de ser cosa d'uns pocs i comencés a estendre's sense control. Aquest era el fantasma. I, en realitat, continua sent-ho.

El pacte va néixer amb una lògica bastant clara: frenar la proliferació, permetre l'ús civil de l'energia nuclear i empènyer, almenys en teoria, cap al desarmament. Sobre el paper sonava bé. En la pràctica, ja aleshores, hi havia una desigualtat evident: cinc Estats quedaven reconeguts com a potències nuclears (Estats Units, la Unió Soviètica, Regne Unit, França i la Xina) i la resta acceptava renunciar a aquesta via. Aquest va ser el preu polític de l'acord. I també la seva gran contradicció.

Des d'aleshores, el tractat ha funcionat més com a dic que com a solució. Ha frenat moltes temptacions, sí. Ha posat límits i ha donat un marc comú. Però no ha esborrat la sensació que el desarmament avança a pas de tortuga, mentre la lògica de la dissuasió continua manant. Avui el TNP reuneix 191 Estats part, però hi ha absències que pesen: l'Índia, el Pakistan i Israel mai no s'hi van adherir, i Corea del Nord és l'únic país que va arribar a formar part del tractat i després en va sortir, el 2003, ja amb George W. Bush a la Casa Blanca. Allò no va ser un gest menor, va ser una ruptura seriosa, i una advertència que el sistema no és invulnerable.

La reunió de la setmana que ve no és un simple tràmit diplomàtic. Serveix per revisar com s'està complint el tractat i per mesurar fins a quin punt continua viu de veritat. L'ordre del dia gira, com sempre, entorn dels tres pilars clàssics (no proliferació, desarmament i usos pacífics de l'energia nuclear). Però el que es discutirà de fons és una altra cosa: si encara existeix voluntat política per sostenir la bastida que es va aixecar fa més de mig segle.

El TNP encara és el marc més ampli que existeix per posar ordre en el caos nuclear. És imperfecte, desigual i força esgotat en alguns punts, però segueix sent això o res

L'Iran serà una de les peces centrals del debat. El seu programa nuclear torna a inquietar i dins del mateix país, fins i tot s'ha obert la discussió sobre una possible sortida del tractat. Això ja diu prou. Quan un Estat part comença a considerar una opció semblant, l'alarma salta de seguida. Ningú vol imaginar un efecte dòmino en una regió tan carregada de tensió com Orient Mitjà.

Ucraïna també pesarà molt. La guerra ha retornat a la conversa internacional l'amenaça nuclear com a instrument de pressió, de xantatge i de dissuasió. I això contamina tota la resta. No es parla només de verificar compromisos o redactar resolucions: es parla d'un clima general de confrontació que fa cada vegada més difícil arribar a consensos mínims. Si l'última conferència va acabar sense acord, aquesta no parteix precisament amb vent a favor.

A tot això s'hi suma un altre moviment important: el retorn de l'energia nuclear al debat europeu. Durant anys, en bona part d'Europa, la nuclear va ser gairebé una paraula incòmoda. Pesaven Txernòbil, els residus, els costos i una certa idea que la transició energètica havia d'anar per un altre camí. Però aquest paisatge ha canviat. La crisi energètica, la necessitat de reduir dependències i la urgència climàtica han retornat el tema al centre. A Brussel·les ja no es parla de la nuclear com una relíquia, sinó com una opció que mereix ser revisada.

Això té importància per al TNP. No perquè l'energia nuclear civil sigui equivalent a l'arma nuclear, que no ho és, sinó perquè ambdues formen part del mateix univers tecnològic i polític. Com més s'expandeix l'energia nuclear, més importants esdevenen les salvaguardes, la verificació i el control sobre els usos duals. La frontera entre el civil i el militar no desapareix mai del tot, i per això el règim de no proliferació continua sent necessari.

A Europa, a més, el debat està molt obert. França continua defensant amb força el seu model nuclear. Alemanya ja va tancar la seva última central. Espanya manté el seu propi calendari d'apagada. I la Comissió Europea, que durant molt de temps semblava mirar l'assumpte amb distància, ha començat a tractar-lo com a part de la seguretat de subministrament i de l'autonomia estratègica. És un gir important. L'energia nuclear ha passat de ser una qüestió gairebé ideològica a convertir-se en una qüestió de poder, preus i dependència.

El més probable és que de la reunió de Nova York no en surti un gran salt històric. No estem en un moment de grans consensos. Però la cita importa precisament per això: perquè mesurarà fins a quin punt el sistema continua respirant. El TNP encara és el marc més ampli que existeix per posar ordre en el caos nuclear. És imperfecte, desigual i bastant esgotat en alguns punts, però continua sent això o res. I en matèria nuclear, quedar-se sense marc comú mai no és una bona notícia.

El tractat continua en vigor, però cada vegada li costa més sostenir la promesa que li va donar sentit. I aquest desgast, en un món com el d'ara, no és un detall menor.