La confiança és la base per al progrés de qualsevol acció. Tenir confiança en un mateix marca la diferència a l'hora de fer el primer pas endavant de decisions que marcaran, segurament, moments decisius de la nostra vida. Educar els nostres fills en la força de creure en les seves capacitats, ensenyar-los que confiïn en ells mateixos, és essencial perquè madurin i siguin capaços de fer front al que davant seu aparegui. És un pilar essencial de la solvència personal.

Però hom també ha de saber que, per molta autosuficiència que hagi aconseguit conrear, necessàriament necessitarà els altres, dels altres, per desenvolupar-se com a persona, i molt probablement, per ser feliç. I per a això, serà igualment imprescindible saber confiar. Dipositar "fe" en els qui sabem que compliran. Tenir una xarxa de confiança marca la diferència en moltes circumstàncies de la vida. I saber cuidar-la no manca de dificultat.

Més enllà del nostre cercle proper hi ha aquelles persones que identifiquem com "de confiança". Gent que ens ha demostrat que és de confiança, que compleix la seva paraula, que sap estar i que hi és quan cal ser-hi. Existeixen igualment aquests "càrrecs de confiança" des dels valguts del rei, que eren nomenats nominalment i de forma directa, fins als assessors d'avui, la tasca dels quals dependrà sempre del fet que es mantingui viva aquesta confiança de base. Poden ser destituïts en qualsevol moment. Quan es fa un tracte, es confia que ambdues parts compleixin. I de no ser així, es confia que l'administració de justícia intervingui.

Hobbes considerava que el contracte social ens portava a l'ordre davant del caos natural: a l'acord se cedia poder a canvi de seguretat. Locke introduiria després elements com la protecció dels drets fonamentals per part dels governants i el consentiment dels governats com a base de la legitimitat del poder. Tot això, establert sobre la base de la confiança: dels ciutadans respecte als seus governants (i viceversa). Però òbviament, perquè es pugui establir un equilibri, Rousseau va fer un pas més i va establir la necessitat de la voluntat general i la igualtat entre la ciutadania perquè les parts del contracte poguessin tenir contrapès i justícia.

El compliment d'un contracte, sigui social o particular, és l'objectiu d'ambdues parts. Existeixen clàusules, condicions, excepcions i circumstàncies que poden impossibilitar la seva satisfacció. I per a això, per saber com interpretar-lo i els efectes que poden produir-se per això, està el Dret. El mateix Dret emana, precisament, de la confiança. De donar força a un sistema normatiu que ha de regir per a tothom. I precisament perquè confiem que els altres l'han de complir, jo el compleixo; i hi ha un sistema (o hauria d'haver-n'hi un), en el qual confiem perquè vigili i les faci complir de manera justa. Altrament, n'hi haurà molts —podent ser massa— que passin olímpicament de reprimir els seus desitjos per complir normes (com passa massa sovint).

La pèrdua de la confiança és un fet. I quan la confiança es perd, és molt difícil aconseguir recuperar-la. Però la democràcia no té cap altra alternativa

Un Estat Democràtic i de Dret ha de comptar amb la confiança dels seus integrants en el propi sistema. La ciutadania ha de reconèixer-ne el bon funcionament, sentir-se segura, i sobretot, amb la sensació que "es compleix". És la part del tracte. Quan es trenquen promeses, es trenca la paraula donada, quan s'incompleix un contracte de manera dolosa (és a dir, amb la intenció d'incomplir-lo), la confiança es destrueix. I en l'àmbit del Dret això de la mala fe es té bastant en compte. Trencar la confiança en el sistema pot suposar la caiguda d'un castell de cartes. La burocràcia que s'ha estès com una plaga, alimentant-se dels nostres impostos per no fer una brillant gestió d'aquests, està convertint-se, per desgràcia, en norma. El cim de l'incívic sembla estar a prop.

El contracte social se suposa que té entre els seus objectius establir un cert equilibri entre l'autonomia personal i la convivència social. A ningú no se li escapa que l'autonomia personal es veu seriosament limitada per la capacitat adquisitiva (i pel temps i per la salut). Com tampoc no se'ns pot escapar que hi ha elements que estan generant tensió en la convivència social: l'accés a l'habitatge i la seguretat laboral són alguns dels més importants. Això sense parlar de la terrible sensació que genera la por del panorama internacional, on és impossible fiar-se de ningú. Sentir que no podem confiar en els nostres "líders", capaços de bombardejar gent innocent. Quan aquesta essència de la confiança es trenca, es corromp. La corrupció, precisament, en el seu sentit etimològic, significa "trencar", "descompondre"'s.

És curiós que la mateixa corrupció porti implícita en el seu propi terme el fet i la seva conseqüència. El fet de corrompre's, trenca. El corrupte no és-ni està íntegre. La corrupció és un mal endèmic a la societat. I molt especialment en la nostra. L'any passat, el 2024, la percepció de la corrupció a Espanya havia empitjorat notablement (i això que no havia esclatat tot l'escàndol encara). Segons l'Índex de Percepció de la Corrupció de Transparència Internacional, Espanya ha caigut quatre punts respecte a l'any anterior. Això la situa a la posició 56 de 100, descendint deu posicions, des de la 46 de 180 països. És el pitjor resultat obtingut en anys. A nivell europeu, Espanya s'ubica per sota de la mitja, a la 16a posició de 27.

Una percepció que alguna cosa té a veure amb l'estancament en les reformes i la falta d'avenços en la legislació contra la corrupció, la politització d'institucions clau i el debilitament dels organismes de control, als quals cal afegir els reiterats escàndols polítics i judicials que esclaten cada dia.

Més de la meitat de la ciutadania espanyola considerem que els polítics són generalment corruptes, i una quantitat similar considera el mateix dels empresaris. La pèrdua de la confiança és un fet. I quan la confiança es perd, és molt difícil aconseguir recuperar-la. Però la democràcia no té cap altra alternativa.

És urgent i necessari reconstruir el que s'ha trencat. I sens dubte, ser capaços de millorar el sistema per evitar que tot el que estem vivint torni a passar.