Aquesta setmana ha estat notícia el nomenament com a magistrada del Tribunal Suprem dels Estats Units la magistrada del circuit d’apel·lacions del districte de Columbia, l’afroamericana, Ketanji Brown Jackson (51). Serà la primera magistrada de color (correcte és dir negra, ja que t@ts tenim color), amb la qual ja seran tres els magistrats no blancs del TS americà. Tribunal que, recordem, és el primer tribunal constitucional del món, perquè des de 1803 es va donar la potestat de fer la mateixa constitució dels Estats Units paràmetre de les reclamacions que se li presentin.

Per un cop els pronòstics, els meus també si em perdonen la immodèstia, s’han complert, doncs la magistrada Jackson complia quatre dels quatre requisits més freqüents per accedir a la més gran magistratura judicial d’aquell país. Així, Jackson és doble graduada per Harvard —universitat insígnia de la Lliga de l’Heura—; ha ocupat diversos alts destins a l’Administració de justícia federal, on va arribar des de la defensoria pública (advocacia d’ofici pública); fou lletrada del dimissionari jutge Breyer, a qui substituirà i, des de 2011, és jutgessa al poderós tribunal de circuit de Columbia. Un cursus honorum impecable, per més que la majoria dels senadors republicans la posessin a parir, de forma sectària, acusant-la d’extremista. Només tres d’ells han votat a favor seu, trencant un empat de bloqueig. Deixant de banda les seves postures feministes, de raça i pro drets fonamentals dels ciutadans —cosa que pels sectaris és, com sabem, com la kriptonita per Superman—, va haver-hi dues qüestions que els van treure de polleguera, una cosa que demostrava als seus ulls que Jackson és la indignitat judicial feta carn.

Vejam. Corre la tercera setmana de novembre de 2019. Ja han passat les eleccions i Trump, gat panxa enlaire, continua la seva batalla contra les eleccions. També, però, és investigat. Es tracta d’un dels seus primers escàndols de la seva presidència: les seves connexions amb Rússia, cosa que ja va costar el càrrec al seu primer i breu conseller de seguretat nacional, Michael Flynn. La investigació de la Cambra de Representants al respecte continua i citen a declarar Don McGahn, anterior assessor de la Casa Blanca. Trump, a la defensiva, addueix immunitat, el privilegi executiu, també els seus empleats. La Cambra va recórrer davant els tribunals federals. Toca, lògicament, al de Columbia.

És curiós que alguns d’aquests dits liberals, però pràcticament il·liberals, no combreguin amb el dret més bàsic del ciutadà: el dret al procés degut. Amb pura filosofia de cunyat es demanen per què ha de tenir un defensor —i, a sobre, públic— qui és culpable. Millor dit, qui ells han decidit que ja és culpable, sense judici, és clar

Vet aquí que apareix la jutgessa Jackson —promocionada a aquest lloc per Obama— i, en una extensa i ben fonamentada sentència, recorda, entre altres coses, el que va dir Madison ja el 1788 “presidents are not kings”, els presidents no són reis, és a dir, no són reis absoluts com a Jordi III, el monarca de l’època a Anglaterra. Com, en paraules de Jefferson, ningú està per sobre de la llei en un govern fet des de la llei, tampoc en queda exempt el president. Aquest pensament supera, com moltes de les normes pràctiques que els revolucionaris nord-americans es van inventar i posar en pràctica, el vell aforisme romà d’Ulpià: princeps legibus solutus, o el que és el mateix: el rei no està vinculat a la llei. Màxima pròpia d’un sistema autocràtic, però incasable en un de democràtic.

Com la mateixa magistrada Jackson va dir al Comitè Judicial del Senat en la seva hearing (audiència) —la tercera de la seva carrera atesos els càrrecs de justícia federal que ha exercit— la seva última finalitat és la protecció dels drets dels ciutadans. Dit sigui de pas, alguns dels tribunals ibèrics s’escuden en qüestions competencials perquè enlloc es pugui verificar si hi ha tortura o no es puguin evitar cruels desnonaments.

A més, i aquesta és una gran diferència amb els curricula habituals dels candidats a magistrats del Suprem americà, és que en lloc de servir en les fiscalies, ho va fer en les defensories públiques, que als Estats Units constitueixen una funció pública. Fins i tot va defensar, entre d’altres, a un afgà empresonat a Guantánamo, cosa que va irritar els sectaris republicans, doncs, com va dir la mateixa Jackson, un dret bàsic en un sistema democràtic és el dret a defensa davant un tribunal i tenir un procés com mana la llei. És curiós que alguns d’aquests dits liberals, però pràcticament il·liberals, no combreguin amb el dret més bàsic del ciutadà: el dret al procés degut. Amb pura filosofia de cunyat es demanen per què ha de tenir un defensor —i, a sobre, públic— qui és culpable. Millor dit, qui ells han decidit que ja és culpable, sense judici, és clar. El fantasma de les Bruixes de Salem continua sobrevolant la gran reacció universal.

I arribat aquest punt, em demano perquè els explico tot això. Em vaig al recó de pensar.