Gràcies al Vaticà, que ha prohibit als catòlics, només als catòlics, espargir les cendres dels nostres finats pròxims o guardar-les a casa, ens fem una pregunta més que teològica -suposant fins i tot que som davant d'una sentència ex cathedra-, purament d'intendència: què en fem de les tones de cendres que provenen dels detritus del règim que es desfà? Ni guardar-les a casa, ni vessar-les al mar, ni als rius, ni a la sana atmosfera -encara- dels nostres boscos.

Els detritus del règim no són auto-el-que-sigui, és a dir, no s'autorreciclen. Però lluny de tot això, el règim es proposa continuar com si res. Des del 10 de maig del 2010, quan Zapatero va claudicar davant la UE merkeliana, fins ara, som més pobres, devem més diners, tenim menys drets i som menys ciutadans.

Catalunya, cul de sac de la transició, floreix com mai: sense ella no es pot anar enlloc

Bona prova la tenim, per una banda, en l'omissió de Catalunya. Com passa amb els membres amputats -sembla que la secessió sigui ja un fet per a l'Espanya oficial- el record de la cama perduda hi resta sempre present. Però l'estruç hispà fa com si res. Sigui com sigui, li fa mal (evidència comprensible, que no tots els secessionistes entenen). Catalunya, cul de sac de la transició, floreix com mai: sense ella no es pot anar enlloc. I encara menys, no cal dir-ho, sense diàleg.

D'altra banda tenim que, malgrat el tema català (que és causa i efecte, però ignorat), grupuscles orgànics, consells nacionals, comitès nacionals, gestores i altres...del PSOE, del PP i d'altres menors que juguen a ser grans, sense cap legítima provinença del sufragi universal, s'han erigit en el tabernacle de la democràcia. Un grupuscle cooptat dóna ordres a un altre grup elegit per sufragi universal. No és que hi hagi xoc de legitimitats. És una deriva del final de règim: més aviat un grup d'apparàtxiks reclamen per a ells la legitimitat universal i en conseqüència diuen segons el seu parer, el que s'adequa a la llei de déu -de quin déu no està clar- i que cal obeir-la. Perquè de lleis divines, inaccessibles als humans, es tracta; no convé equivocar-se, no sigui causa d'anar de pet a l'infern..

Vist així -una visió alternativa, teòricament possible, no s'albira- no veiem res més que cendres. El Vaticà, immisericorde com solen ser els poders absoluts amb els febles que no són d'eixe món, ens obliga al cap i a la fi a enterrar o congelar les cendres. Tanmateix d'aquestes cendres del final de règim no cal esperar-ne res. Ni un miracle via el Vaticà. Al cap i a la fi, vana esperança.