Del 4 al 13 de maig

4 de maig: Eleccions convocades i ja tenim el primer tema de campanya: estalvi en despesa electoral. És una pura cortina de fum. El tema és haver de fer-les per incapacitat dels partits de pactar, perquè, un cop més a la història d’Espanya, s’interposa el que ells veuen com el roc de Catalunya. Un roc endimoniadament sòlid, indissoluble per la força, com la mateixa Història no deixa de demostrar. O sigui que pacte. Però el pacte sembla genèticament incompatible, llevat dels polítics de raça (Suárez, Tarradellas, Carrillo, Pujol, ...). Això no vol dir que el temps passat fos millor. De cap de les maneres. Vol dir que tots els incompetents han assolit el nivell de llur incompetència (és un principi de Peter, crec recordar).

5 de maig:  Encara, campanya en marxa, ningú parla de problemes de la gent: de la pobresa, de la desigualtat, del despenjament social, ... ni de com pensen arreglar-ho amb equitat tot respectant la dignitat dels ciutadans. Els números, que ningú entén i que fins ara no han resolt res, porten només a consolidar l’Estat del Malestar

6 de maig: La unitat dels partits catalans per la independència, sigui quina sigui la fórmula triada, fins i tot l’entelèquia de JxSí, no és ni a l’ordre del dia. El tactisme presideix i mana l’interès de partit per sobre de l'interès de país. Curiós patriotisme. El gran argument són les enquestes. Això sembla pesar molt.

7 de maig: Un altre cop el TGV, ara el Barcelona-París: no xuta i costa el que no està escrit. Un altre cop l’autèntica corrupció: contractació de faraòniques obres públiques (trens, aeroports, autopistes, parcs d’atraccions, ...) que amb prou feines valen el paper dels plànols. L’Estat ha de pagar i els constructors/promotors, a continuar extraient.

Si nos fos pels periodistes free lance, encara sabríem menys de com, per què i en quina direcció canvia el món

8 de maig: Una bona notícia. Tres periodistes espanyols segrestats a Síria fa deu mesos han estat alliberats sans i estalvis. Òbviament eren free lancers. Si nos fos per ells, encara sabríem menys de com, per què i en quina direcció canvia el món més enllà de la nostra ciutadella. Enhorabona als alliberats i que tinguin molta sort en el futur. El nostre deute amb ells (la seva espècie) és enorme.

9 de maig: Final del cas El Raval (no és correcte anomenar els casos pel nom de la víctima innocent). Vergonya inaudita pels mossos i els seus corifeus i alliberament per a la família de la víctima, que veu per fi com les seves ferides emocionals comencen a segellar-se. Penes de presó (que no comporten ingrés) i de suspensió de feina i sou pels culpables, que no han tingut més remei que acceptar una sentència de conformitat. Els talibans de la venjança disfressada de plet aspiraven a una condemna per homicidi intencional per part del jurat; poc però saben dels mecanismes d’aquesta institució, que cal fer servir amb una delicadesa extrema. Els llestos que recordin el cas Tous.

10 de maig: El pacte entre Podemos i Izquierda Unida comença a prendre forma seriosa. La pedra institucional més significativa per sustentar la palanca dels vots per finiquitar aquesta Transició que els seus hereus no sabem com acabar. L’altra, Catalunya.

11 de maig: La crítica a la pretensió del sorpasso és infantil. Qui es fica en política per no guanyar o, si més no, per ser influent, fins i tot decisiu? Ningú té el seu lloc en propietat, s’ha de guanyar cada dia. No és de dret natural. Alguns opositen a perdre un llençol diari en la bugada dels despropòsits.

12 de maig: Per salpebrar la corrupció de cada dia, apareix el tenebrós cas Alba. Un jutge de Las Palmas, ex delegat de l’Associació Professional de la Magistratura, Salvador Alba, malgrat declarar que no té res en contra de l’ara un altre cop magistrada en actiu, Victoria Rosell –ex diputada de Podemos–, la qualifica com no voldria ell que el qualifiquessin i prepara extrajudicialment una declaració d’un tercer en contra de la dita magistrada. És una batalla que ve de lluny, on han intervingut totes les instàncies judicials, fins i tot, i d'una forma que desferma perplexitat, el Tribunal Suprem, en concret la Sala Penal.

Que la cosa és tèrbola, amb tints mafiosos, ho demostra, d’una banda, la preparació, a iniciativa del jutge, de la declaració del testimoni esmentat, amb una franquesa i familiaritat desencoratjadora per enfortir el sentiment de justícia; i d’altra, que tot això ho hem sabut perquè el testimoni tan galanament convidat a col·laborar amb vagi vostè a saber quines trames, grava la conversa, la presenta a un altre jutjat i la filtra a la premsa.

Els ambaixadors han estat ineficients per aturar el perillós virus català que potser comença a contaminar les cancelleries europees i americanes

El Consell General del Poder Judicial ja hi ha obert diligències. Tanmateix sorprèn que no hagi suspès cautelarment el jutge en qüestió. No cal imaginar la cara que posaran justiciables, advocats i funcionaris al servei de la Justícia quan hagin de dur a terme qualsevol diligència, declaració o actuació sota la seva jurisdicció. Confiança en la seva rectitud, ara per ara, menys que poca.

13 de maig: El govern central, malgrat que ha declarat que Catalunya, en cas de proclamar la seva independència, vagarà per l’espai sideral, envia dues diplomàtiques per contrarestar les gires de membres del govern de la Generalitat, a les quals s’acaba d’afegir, amb no gaire bona fortuna, el president Puigdemont. Sembla que l'assumpte amoïna Madrid. Semblen no saber on paren els ambaixadors dels Estats als quals han enviat les correus diplomàtiques. No hi ha millor fortuna pels ambaixadors espanyols davant les potències requerides d’explicacions: han estat ineficients per aturar el perillós virus català que potser comença a contaminar les cancelleries europees i americanes. Com sempre, la millor propaganda és la dels que et volen fer la guitza.