Aquesta frase mítica (també en defensa del català) del major Josep Lluís Trapero, el 21 d’agost de 2017, va marcar-lo per sempre i el va convertir en una icona viral. Ara, la seva destitució, tan lliure jurídicament com el seu nomenament, deixa un sabor agre.

Al marge de la política de renovació a la qual ha d’estar sotmès un cos policial de primer nivell, no es pot dir que Trapero hagi estat precisament un immobilista. Va reorganitzar Mossos de dalt a baix, va desenvolupar la mediació, va renovar algunes tàctiques policials copiades a la policia espanyola. I com a punt d’inflexió, va acabar amb el rosari de mentides sortides del mateix cos amb el desgraciat afer del buidat de l’ull d’Esther Quintana i li va donar una sortida, si més no, indemnitzatòria.

La destitució de Trapero no ve causada per manca d’efectivitat en la modernització del cos —sempre es pot fer millor, és clar—. No pot venir del fet que, gràcies a ell i al seu equip —com vam veure al judici del procés davant el TS, no tots els seus integrants ho tenien coll avall—, l'1-O es va poder dur a terme. A terme i en pau, amb les escandaloses i lesives excepcions de les intervencions descontrolades dels cossos de seguretat de l’Estat.

Aconseguir posar en pràctica aquest desplegament, no exempt de tota mena de riscos, requereix un lideratge fora de registre. Requereix quelcom més que una direcció col·legiada. Requereix, en moments donats, d’algú que estigui disposat a donar la cara per tots els homes i dones sota el seu comandament i en favor de la ciutadania

L’èxit de l’1-O rau en l’èxit d’una acurada estratègia policial, que va més enllà dels famosos binomis, i l’immens esforç d’un cos policial que, com ens plural, en té membres de tots els colors. D’una banda, aconseguir posar en pràctica aquest desplegament, no exempt de tota mena de riscos (de desercions, d’enfrontaments, de defalliment en unes jornades eternes...) requereix un lideratge fora de registre. Requereix quelcom més que una direcció col·legiada. Requereix, en moments donats, d’algú que estigui disposat a donar la cara per tots els homes i dones sota el seu comandament i en favor de la ciutadania. A això els detractors li diuen personalisme, anar a la seva, egocentrisme... No resistiria, em temo, la comparança dels fulls de servei de l’un i dels altres.

Destituït del càrrec pel 155 i restituït quatre anys després, un cop absolt la tornada no ha estat plàcida. Alguns dels afectats pels canvis previs al cop del 155, que es consideraven damnificats per les decisions de Trapero, les aspiracions d’altres que amb la seva tornada quedaven truncades o les perpètues intrigues palatines, van tenir com a conseqüència alguna actuació policial molt desgraciada deguda a la manca de control.

Així, tornar als carrusels, a la violència policial en els dies de les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél o als lamentables espectables dels atestats policials que no s’aguantaven per enlloc o un inútil entestament contra les evidències de les acusacions que en nom de Mossos feien els serveis jurídics de la Generalitat. Tot això i alguna cosa més han fet que la segona etapa de Trapero al capdavant de Mossos no hagi estat ni de bon tros el brillant i eficient que calia esperar.

Com va dir el president Pasqual Maragall el primer cop que va deixar la cúpula del PSC, es pot lluitar contra els de fora, es pot lluitar contra els de dins, però no contra tots dos alhora.

D’un temps ençà es llencen missatges sobre Trapero i alguns dels seus viatges a Madrid. Alguns, com la visita a la Zarzuela, falsos. Altres, sobre visites a institucions judicials, que ningú ha negat que no fossin visites relacionades amb el servei. Barreja tendenciosa de badomies per desacreditar una persona i preparar la seva sortida i, si pot ser, amb arrossegament pel fang inclòs. Ara bé, si s’haguessin produït i fossin indegudes aquestes visites, el que hauria calgut, hagués estat la seva destitució fulminant. A qui hom designa lliurement hom pot destituir igual de lliurement. Que li demanin a Pérez de los Cobos.

Ha de quedar clar que sense el major Josep Lluís Trapero no s’hagués arribat fins aquí. En conseqüència, el seu nom i la seva trajectòria no poden ser esborrats com — a parer meu en fa la flaira— alguns volen i intenten

Tornem a l’1-O. Deia més amunt que poder haver dut a terme el referèndum responia, des del punt de vista de la seguretat, anar molt més enllà del desplegament dels famosos binomis. Primer, d'acord amb la filosofia de Mossos, agresolada sota el mandat de Trapero, es va aconseguir que el TSJ de Catalunya dictaminés al cap i a la fi que calia preservar la pau pública i impedir la consulta sense alterar-la. L’ordre dels factors sí que alterava el producte, com van demostrar, davant el TS, les declaracions allunyades de la realitat del secretari d’estat de seguretat de l’època, Francisco Martínez, i el cap del gabinet de planificació del ministeri, Diego Pérez de los Cobos, qui va quedar encara més retratat al judici davant l’Audiència Nacional, tant, que pràcticament el seu testimoni valia l’absolució directa de Trapero.

L’estratègia de despatxos de la darrera setmana de setembre del 2017, que està per escriure, va ser cabdal i va ser obra de Trapero. Com ho va ser la missiva que va dirigir al president del TSJ de Catalunya i al Fiscal en cap, respecte al fet que la cúpula de Mossos es posava a la seva disposició per si calia detenir al president Puigdemont i als seus consellers. Aquesta missiva mai va ser esmentada pel Ministeri Fiscal a cap judici. Ho va ser per primer cop per part de Trapero al plenari del TS. Tan sorprenent va ser, que va motivar l’única pregunta del magistrat Marchena en tot el judici. L’única. En fi, la missiva, ja al sumari des d’octubre de 2018, mai es va fer pública ni va ser ratificada pels seus destinataris.

Ara bé, d’aquesta manifestació de la cúpula de Mossos algú creu que s’hagués fet ús per part de les autoritats espanyoles? Deixo oberta aquí aquesta incògnita. Segons com, resultaria que en contra del que ara es pretén fer veure, Trapero no seria, ni de lluny, cap traïdor.

Sigui com sigui, hi ha un fet cabdal. El conseller Elena no ha mantingut la confiança en Trapero, que era, formalment, un home d’equips anteriors. El temps dirà si la decisió sobre la seva destitució, la dels nous nomenaments i la de la subsegüent remodelació de la cúpula policial catalana és positiva o no. Pel bé de tots, esperem el màxim èxit tant en el vessant polític com en el professional del model policial que es vol posar en marxa.

En tot cas, ha de quedar clar que sense el major Josep Lluís Trapero no s’hagués arribat fins aquí. En conseqüència, el seu nom i la seva trajectòria no poden ser esborrats com — a parer meu en fa la flaira— alguns volen i intenten. També, pel bé de tots, esperem que no se’n surtin.