L'article 14 de la Constitució estableix el principi d'igualtat i el seu correlat de no-discriminació. En efecte: "Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social". Per la seva banda i, de cara a l'exercici del servei públic, el seu article 23. 2 decreta que els espanyols "tenen dret a accedir en condicions d'igualtat a les funcions i càrrecs públics, amb els requisits que assenyalin les lleis".
Ambdós preceptes, el segon conseqüència del primer, són una pura il·lusió si l'afer té a veure amb l'independentisme. Malgrat haver estat declarat l'independentisme legal i legítim de totes totes, sense restriccions, tals declaracions es demostren a la pràctica poc més que declaracions semàntiques.
Observi el lector que parlo d'independentisme no d'independentistes. O el que és el mateix: amplio notablement el radi d'acció del territori on les precitades declaracions constitucionals tenen més de paper mullat que d'altra cosa.
Si no, que ho demanin al professor Antonio Cabrales, pel que sembla excel·lent catedràtic d'Economia, per unes hores conseller del Banc d'Espanya. Per què el seu breu mandat? La raó, òbvia per als constitucionalistes espanyols: havia signat un carta de felicitació a la seva col·lega la professora Ponsatí pel seu nomenament com a catedràtica de la universitat escocesa de Saint Andrews.
Un cop més, els constitucionalistes, els espanyols, sense despentinar-se, passen per sobre de la Carta Magna —de la qual exigeixen un compliment cec, acrític i dogmàtic a la resta— i discriminen ideològicament
Que els legals i legítims independentistes confessos ho tenen magre, encara que no tinguin cap entrebanc amb la justícia, ja ho sabíem. És el que té la repressió soterrada. El que ara sabem és que si un no independentista —no consta que el professor Cabrales ho sigui— felicita per una fita professional una col·lega que sí que ho és i ho és obertament —i ara, a més, immune a la justícia espanyola després de la reforma del Codi Penal—, ha begut oli.
La conclusió, si per qualsevol motiu es demostra afinitat o estima, no ja política, sinó merament personal o professional a algú notòriament vinculat amb l'independentisme, encara que l'atent o l'afectuós en disti molt ideològicament, queda contaminat de tal manera —igual que si fos indepe de soca-rel— per accedir, al marge de la seva capacitat, a desenvolupar les funcions públiques, per raons ideològiques. Tot el contrari del que proclamen, com cal, els dos articles constitucionals esmentats, a més amb constant jurisprudència que hi profunditza.
Per si algú no ho havia notat, pels constitucionalistes espanyols, ser indepe o amic o conegut d'indepes és una tara que fonamenta la discriminació per raó d'opinió política —deu ser per osmosi, suposo— i fa que la competència —de la qual no es pot dir que anem sobrats— importi un rave.
A més, tant el procés de designació del Prof. Cabrales com la resta dels càrrecs que, materialment, depenen dels partits, és clarament fruit de la lottizzazione (repartiment dels càrrecs de designació per quotes: gran invent italià). Així, el càrrec esdevé propietat de qui l'ha designat, aquí, l'antisistèmic PP. En efecte, el proposa al govern espanyol i aquest el designa, però poques hores després, descoberta la carta de felicitació, Gamarra, la seva secretària general, el crida perquè marxi. Intel·ligent, Cabrales marxa. Ha donat una lliçó: és un acreditat professional, no un saltataulells oportunista que pot menjar bo i calent cada dia, i, per tant, no és un titella en mans d'un partit.
Un cop més, els constitucionalistes, els espanyols, sense despentinar-se, passen per sobre de la Carta Magna —de la qual exigeixen un compliment cec, acrític i dogmàtic a la resta—, discriminen ideològicament i el servei públic els importa menys que un pèsol. Tot, ben acreditat amb milers d'exemples: des de la corrupció infinita a nomenaments d'alts organismes per pur amiguisme. Com va dir al seu dia una altra defenestrada, Pilar Miró, què és una ratlla més per a un tigre?
EI GOI caldrà que sigui ampliat més aviat que tard.