Passats uns dies, l'allau produïda a la frontera de Ceuta i quantificada ja en més de 70.000 persones pel ministre de l'Interior ha deixat de ser la primera tendència a les xarxes socials. Ens cansem gairebé a la mateixa velocitat de la ximpleria del "petonet" de Rubiales i de la demostració de com de poc consistent és la frontera africana de la Unió Europea. Però en això segon ens juguem l'existència del tot i de la part, en un moment en què un perfil de fortalesa davant les potències de sempre i les emergents és una qüestió de supervivència. Ens hi juguem el model de vida per al qual vam dir que es va construir Europa i pel qual s'amunteguen als seus marges els qui volen prosperar i els altres. Els altres són els qui no pretenen arribar aquí per treballar, ni els qui estan de pas per reunir-se en altres països amb llurs famílies. Els altres són els enemics de la llibertat, de la democràcia i de la civilització, i potser no som conscients que és més fàcil i ràpid destruir el que tantes vegades critiquem per imperfecte que abandonar de nou la barbàrie des de la qual vam emergir per fer-ho possible, i ja sabem que, de tant en tant, hi col·laboren els qui, sense ser bàrbars, es beneficien que els altres ho siguin.
La Fiscalia del Marroc ha mogut fitxa acusant una sèrie d'organitzacions d'haver orquestrat l'entrada massiva de persones procedents d'aquell país i que en poc més de dos dies van ser majoritàriament retornades. Vaja, que el govern i els serveis d'intel·ligència marroquins no en tenien ni idea. Mentrestant, el govern espanyol diu que el CNI no els va avisar del que seria l'afronta més important a la integritat territorial espanyola d'ençà de la Marxa Verda. Ningú no vol responsabilitzar-se dels esdeveniments produïts a la frontera de Ceuta, que no només ho és d'Espanya, també de la Unió Europea, per més que tant aquesta ciutat com Melilla no formin part del Tractat de Schengen, que al seu torn és la raó per la qual sempre han estat desguarnides en extrem. Es tracta, en canvi —sobretot Ceuta—, d'enclavaments estratègics per a Europa. I per descomptat, i per tant, també per al Marroc.
Cada partit polític espanyol ha intentat portar la situació a la crítica de l'adversari. Per al PSOE i els seus socis, es tracta de l'enèsima jugada d'un Donald Trump que odia Pedro Sánchez, que ha aconseguit, juntament amb Israel, aliances estratègiques amb el Marroc, i que d'aquesta manera mataria diversos ocells d'un tret, ja que els Estats Units podrien menystenir les bases que ara tenen a Espanya amb la instal·lació d'unes altres de més modernes i igual d'idònies geoestratègicament a territori marroquí. El tractat recent entre tots dos països apunta en aquest sentit.
Hem d'exigir que s'esclareixi el tema del tot i fins al final
No obstant això, també és veritat que la responsabilitat del que ha passat recau, en primer lloc, en el govern del país que —per acció o omissió— ho ha permès i, en segon lloc, en el país que —i en aquest cas només hem de creure que ha estat per omissió— ha propiciat que succeeixi. Que la ministra de Defensa, Margarita Robles, assenyali el país veí com a responsable primer del desgavell no ens ha d'ocultar que amb aquest assenyalament intenta desviar l'atenció del fet que els serveis d'intel·ligència no estiguessin al cas de l'allau que s'estava organitzant, ni de la desproveïda situació de la frontera, principalment després de la sentència del Tribunal Suprem que donava a entendre que, si s'arriba per mar a les seves costes, no hi cap devolució en calent dels arribats.
Finalment, queda qui insinua que la genuflexió governamental davant de Mohamed VI, corresposta amb la de la monarquia espanyola —que des de Franco ha tingut una volença profunda envers el Marroc— té alguna cosa a veure amb informació que podria tenir el govern marroquí gràcies als serveis d'espionatge israelians. La dimensió conspiranoica del problema no li afegeix tant nivell de gravetat com el que ja té en si la situació. Suposats secrets personals que puguin segrestar una voluntat política són importants, però una minúcia en comparació amb la recurrentment clara voluntat del Marroc d'apoderar-se de les dues ciutats autònomes, sobretot pel lloc que ocupen en un món en què la majoria està prenent posicions per controlar els passos en el trànsit marítim. Ja s'ha vist al Bàltic, a Ormuz, a Panamà o a Suez fins a quin punt seran decisius a les pròximes dècades.
Amb independència del pas enrere que ha fet la Unió en relació amb la seva crítica a Espanya (és evident que, en part, s'han vist interpel·lats pel desgavell), hem d'exigir que s'esclareixi el tema del tot i fins al final, no sigui que condemnant un parell de bandes d'extorsionadors de pastera es pensi donar per tancat l'afer i passar a la nova cortina de fum sobre un escàndol, a saber, determinar quin contingent dels menors que s'han quedat aquí repartirem a cada comunitat autònoma, sense que ningú sembli recordar que el lloc on han d'estar és amb llurs famílies. Com es diria aquí de qualsevol nen abandonat.