Sembla que als humans ens agraden molt els extrems —o blanc o negre— i ens fan mandra o por els grisos. El feminisme n’és un exemple. Què passa amb el feminisme? Doncs, que ens hem passat de rosca i que fa temps que pixem fora de test. Les dones hem passat de ser uns éssers inferiors als homes a ser les seves Rottenmeiers. Qualsevol cosa que fa un home (encara que ho faci amb bona intenció) ofèn alguna dona. Pobre de l’home que innocentment se li acudeixi obrir la porta d’un restaurant a una dona perquè passi primer o que li aparti la cadira perquè pugui seure; li cauran a sobre deu anys d’humiliacions i d’escridassades. Els homes han de saber exactament què desitja una dona en tot moment i no equivocar-se mai. És la penitència que han de pagar pels centenars d’anys de masclisme. Entre poc i massa. Hi ha moltes dones que creuen que tenen el dret de tractar els homes com si fossin imbècils i de dir-los com han de fer les coses per tenir-les sempre contentes. Jo, d’això, en dic histèria (en el millor dels casos) i no feminisme. Un home no ha nascut per satisfer tots els desitjos d’una dona; de la mateixa manera que una dona tampoc ha nascut per satisfer els desitjos de cap home. Hem nascut per ser persones tolerants i respectuoses amb el nostre entorn; sigui amb els humans, els animals o la naturalesa (però això ja és un altre tema…).
Igualtat significa tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats.
Veig noies a les xarxes socials que parlen amb una prepotència que va de Portbou a les Terres de l’Ebre i torna. Ridiculitzen qualsevol cosa que fan els nois; com si elles ho sabessin tot de la vida i de les relacions humanes i ells no sabessin res. I ni tan sols conjuguen bé els verbs quan parlen. El feminisme no ha de ser un ara ens toca a nosaltres tenir el poder; perquè, si comencem així, entrarem en una espiral de despropòsits i de malestar infinita. El feminisme ha de ser cooperació i igualtat. L’única manera d’avançar i de progressar com a societat és ser conscients que les dones hem patit i continuem patint discriminacions i maltractaments i posar els mitjans perquè això no es repeteixi. Igualtat no significa intercanviar-nos els rols i tornar-nos éssers prepotents i supremacistes per venjar-nos de tot el que han patit les dones al llarg de la història. Igualtat significa tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats.
Òbviament, no negaré que, durant segles, les dones hem estat humiliades, maltractades i marginades (totes hem patit el masclisme en un grau més o menys elevat). També és cert que hi ha hagut homes i societats molt masclistes (fins i tot dones) i que actualment encara en queden, però també és cert que hi ha homes que volen la igualtat i que se’ls menysprea pel sol fet de ser homes. Aquests homes no tenen cap culpa del que van fer els seus avantpassats fa dos-cents anys o del que fan ara alguns homes. El que hem de fer, els homes i les dones que creiem en la igualtat, és unir-nos per combatre el masclisme que continua actiu; perquè, malauradament, no només hi ha homes masclistes, també hi ha dones que en són (i molt). Dones que han acceptat el masclisme com un estil de vida i s’han acomodat en el paper de víctima o que s’hi senten atrapades perquè no coneixen res més. La venjança en forma d’humiliació i de prepotència no porta enlloc, tot el contrari, augmenta la distància entre els homes i les dones altres cop; la cooperació, en canvi, fa que una societat avanci i progressi i que els canvis siguin possibles. Hem d’aprendre a perdonar (i no oblidar) per poder tirar endavant. Ningú ha dit que sigui fàcil, però s’ha d’intentar.