Avui el país t’ha pogut tornar a sentir la veu després de 15 mesos, després d’aquella darrera entrevista a TV3 el 30 d’octubre del 2017, la darrera que vas fer, la darrera del Govern de l’1 d’Octubre, a Catalunya, quan més necessari i complex era adreçar-se al país.

Aquesta teva veu de tro, que et permetia adreçar a una sala plena de gom a gom "sense micro", ens deies, amb un posat de veí orgullós de barri, de ciutat obrera, de Sant Vicenç dels Horts, del Baix Llobregat, amb aquella manera de fer informal, defugint convencionalismes, amb aquella espontaneïtat teva, que tant t’ha permès connectar amb aquestes dones i homes immensos que són els Free Junqueras, des del Domingo a l’Adela, de la Marcel·lina a l’Agustín Cera, dels Calero a les Carmelas, totes i tots.

Per això t’estimem tant, i per això te’ls estimes tant. "Junquerisme és amor", vas proclamar a can Basté. Avui en Jordi t’ha fet un davantal que li ha sortit del cor, a primera hora del matí. De seguida li he fet arribar a la Neus. És una dona formidable. Ja s'ha dit que al costat d’un gran home sempre hi ha una gran dona. A Lledoners, cada cop que ens vèiem, em (ens) rebies (sempre amb un Raül immens al costat) amb un somriure càlid. Sovint semblaves més preocupat per la Carme i la Dolors que per tu mateix, i a tothora em deies: "Penseu en la Carme i la Dolors. Reivindiqueu-les sempre". Per això a Can Brians, quan les vas retrobar abans de tornar a Madrid, només et vas permetre un moment de distracció mentre reparties feina a tort i a dret. I va ser per abraçar la Carme i la Dolors.

Sou l’orgull i l’esperança de la Pàtria. La vostra determinació és la nostra. Ens ho dius sempre: ni plors ni laments. Davant de tanta infàmia, transformem la ràbia en amor a tota la bona gent, i en determinació

Ets, sou, l’esperança de la Pàtria, Oriol, d’aquesta Pàtria nostra que no pregunta on vas néixer sinó en quin país vols viure. Tal com proclama en Domingo, amb el seu somriure i el seu simpàtic accent de Huelva: "Los catalanes nacemos donde nos da la gana". En Domingo, un home formidable, honest i humil com ningú, ja saps que ara ha allargat la frase i la remata dient: "Y vamos a ser lo que nos de la gana".

Aquesta serenitat davant les dificultats també m’ha captivat sempre. Però el coratge, la fermesa de conviccions i una dignitat immensa per encarar un judici en què la fiscalia et demana 25 anys de presó —al costat de l’extrema dreta, que t’acusa en absoluta sintonia amb la fiscalia— m'enorgulleix. Aquesta mala gent et demana una cadena perpètua. Et voldrien recloure per tota la vida. Sort que som a la Unió Europea, malgrat tot, perquè si fos per la justícia d’aquesta gent et portarien al fossar de Montjuïc com al president Companys.

Passi el que passi, seguim i seguirem, Oriol, per tu, per tots vosaltres, fins que siguem lliures, fins que et vegi passejant pel carrer amb en Lluc i la Joana, fins que siguem República. Si aquesta és la voluntat de la majoria de catalanes i catalans, desbordarà aquest règim autoritari, reaccionari, que actua per escarni i venjança, amb odi i menyspreu. Cadascun dels nostres somnis el viuen com un malson.

Sou l’orgull i l’esperança de la Pàtria. La vostra determinació és la nostra. Ens ho dius sempre: ni plors ni laments. Davant de tanta infàmia, transformem la ràbia en amor a tota la bona gent i en determinació. No és el moment de plorar per un poble que lluita; és el moment de lluitar per un poble que plora davant tanta injustícia. Arribarà el dia que es dibuixarà un somriure etern als ulls de tota la bona gent d’aquest país. I aleshores ho celebrarem com mai, Oriol, sense odi ni rancúnia, recordant aquell 1 d’Octubre del 2017, l’albada de la llibertat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat