Tinc les xarxes socials infestades de vídeos i imatges de la desfilada de Victoria’s Secret. Sembla que el tema d’aquesta edició, allò que fa que un "àngel" sigui lloable, és la rapidesa amb què recupera el cos d’abans de ser mare —si és que es pot recuperar mai. D’entre les models hi havia Barbara Palvin, que quaranta-sis dies abans havia parit el seu primer fill, però també hi havia models de més de trenta i quaranta anys que, al llarg de la seva vida, han estat mares una, dues i tres vegades. I els comentaris sempre tenen el mateix to: "No sembla que hagi estat mare". Rere la idea que és virtuós que no sembli que has estat mare, s’hi amaga una fórmula especialment recaragolada de misogínia, però no per la seva recaragolamenta especial és menys misògina.
Al món d’avui, sobretot al món occidental, la maternitat és un objectiu que rep atacs des de tots els fronts. D’una banda, hi tenim la facció del feminisme que no ha aconseguit reconciliar la idea que els homes i les dones hem de tenir els mateixos drets amb la idea que la maternitat ha de tenir un espai propi dins d’aquesta lluita per la consecució de drets. Hi ha una part del feminisme que encara es mira les mares com si fossin sospitoses de ser aliades del patriarcat. D’una altra banda, hi tenim diverses generacions que no s’han sabut explicar la maternitat i la paternitat entre elles, que només n’han traspassat els negatius. Tots tenim al cap la caricatura del jove que fins als trenta-cinc anys es passa la vida viatjant, essent el centre del seu propi món, incapaç de comprometre’s o d’institucionalitzar els seus compromisos. Aquesta caricatura és una caricatura, però, com totes les caricatures, es tracta d’una exageració fonamentada en una veritat: que molts pensen en la maternitat —i en la paternitat— des d’un punt de vista individualista —"què em pot aportar, un fill, a mi?"— en comptes de pensar-hi com una entrega generosa i total que també realitza. I, en darrer lloc, a molts països tenim un mercat laboral rígid que perjudica les dones que han estat mares i uns rols de gènere que encara les responsabilitzen dels fills i de la llar desigualment respecte dels seus homes.
Que el mercat presenti l’aparença de no-maternitat com un tret virtuós i admirable és una altra cara de la mena d’idees que donen valor a les dones només en la mesura que són desitjables
Una dona que ha estat mare carrega tot aquest pes a l'esquena, que no penja exclusivament de la maternitat, perquè en molts casos té causes que són externes però que l'afeixuguen: el pes d'haver d’aprendre a entendre la seva llibertat més enllà de la seva autonomia immediata; el pes de comparar-se amb aquells que han triat no fer-ho; el pes de la renúncia que, bo i conscient, de vegades es fa difícil; el pes d’una economia familiar que, poc o molt, sempre trontolla després d’un fill; el pes de posar en pausa la carrera laboral; el pes del judici aliè respecte de com una tria entendre la seva maternitat. Però la maternitat és un do. A parer de qui escriu, un dels dons més grans que algunes aspirem a experimentar en aquesta vida, també quan no és biològica. Pel que fa a la maternitat biològica, però, a tot el feix d’entrebancs circumstancials diversos enumerats a l’inici d’aquest paràgraf, cal sumar-n’hi un que, silenciosament, al cap de moltes dones, afegeix el pes definitiu que converteix el do en llast: la maternitat biològica transforma el cos. La panxa no desapareix el dia que neix el teu fill. Els quilos guanyats necessiten mesos —o anys!— per anar-se’n, si és que se’n van. Amb les prioritats reendreçades per la cura d’un nadó, el temps i els esforços no poden concentrar-se en la imatge a voluntat.
Has dut un fill al món, un fill que, en la majoria dels casos, és fruit de l’amor, però no pots gaudir-ne del tot per les estries, i les penjarelles, i el pap. De tan absurd faria riure, si no fos perquè és psicològicament devastador per a moltes dones. Si a la impossibilitat de reconèixer el propi cos, si a la dificultat d’abraçar la persona que som —també físicament— després d’haver estat mares, hi sumem la pressió social per esborrar l’impacte de la maternitat del nostre aspecte, clavem el darrer clau perquè la maternitat es continuï explicant com aquell moment tenebrós, confús i torturant, com aquella decisió que vam prendre quan no érem del tot conscients d'allò a què ens enfrontàvem. Com una cosa de què cal desprendre’s com més aviat millor. Que el mercat presenti l’aparença de no-maternitat com un tret virtuós i admirable és una altra cara de la mena d’idees que donen valor a les dones només en la mesura que són desitjables —d'acord amb els cànons de cada temps. Tant se val que siguis filla de Déu, única, amb una dignitat radical, que el que més compta és com estàs de bona. Tant se val que hagis gestat una vida, que hi haurà algú disposat a guanyar diners a força de fer-te entendre que el regal més gran, en realitat, és un càstig. Que la teva vàlua radica en com ha quedat de pla el teu ventre després de parir. Ho escriuré sense matisos: tot plegat és diabòlic.