La llengua pròpia de Catalunya és el català. El català és, juntament amb el castellà, la llengua oficial de Catalunya. Totes les persones, a Catalunya, tenen el dret d’utilitzar-lo. Els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-lo. Els poders públics han d’establir les mesures necessàries per facilitar l’exercici dels drets d’utilitzar-lo i conèixer-lo i el compliment del deure de conèixer-lo. No hi pot haver discriminació pel fet d’usar-lo. Totes les persones tenen dret a ser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en la seva condició d’usuàries o consumidores de béns, productes i serveis. Les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic estan subjectes al deure de disponibilitat lingüística, que vol dir conèixer necessàriament totes dues llengües.

Aquestes són, esquematitzades, algunes de les coses sobre la llengua catalana que diu l’Estatut que va veure la llum el 2006, concretament en els articles 6 i 34, un cop escapçat pel pacte entre José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas —l’un, president del govern espanyol, l’altre, a l’oposició a Catalunya— i passat pel sedàs del Tribunal Constitucional (TC). Un Estatut aprovat com a llei orgànica espanyola d’obligat compliment, per tant, per a tots els ciutadans d’Espanya, inclosos els castellanoparlants i les formacions polítiques a qui no agrada —sobretot PP i Vox—, però a qui la llei obliga exactament en la mateixa mesura que a la resta. A partir d’aquí, tot és molt clar i mot senzill: qualsevol persona, a Catalunya, té el dret a expressar-se en català, el seu interlocutor, sigui públic o privat, té el deure d’atendre’l en català —que només vol dir, això sí, entendre’l en català, ni tan sols haver-lo de parlar—, de manera que no hagi de canviar de llengua, i les autoritats perseguiran les conductes que no vagin en aquesta direcció perquè ningú no pot ser discriminat pel fet de fer servir el català.

Quina part no entenen tots els qui defensen el propietari d’una gelateria de Barcelona, regentada per un argentí, per no voler servir un client per expressar-se en català? La queixa no és perquè l’establiment atengui en castellà, com han fet córrer expressament les males llengües, sinó perquè es nega a atendre en català i, a sobre, ho fa acusant el client de "maleducado por hablar en catalán" perquè "estamos en el reino de España", segons va denunciar la parella de la persona objecte d’aquest maltractament, que resulta que és el regidor del districte de Gràcia d’ERC Guillem Roma. És un cas palès de discriminació lingüística i de catalanofòbia. Malgrat això, i després que la gelateria aparegués amb pintades i adhesius de protesta per l’actitud del propietari, ha provocat una onada de solidaritat d’altres ciutadans argentins que estan tan inadaptats a Catalunya com ell. I han corregut a afegir-s’hi els paladins de la persecució política del català, que en aquests moments, després del llegat de Cs, són precisament PP i Vox, disposats a fer el que calgui si d’anar contra la llengua catalana —com ho estan demostrant al País Valencià i a les Balears— i contra Catalunya es tracta.

El xoc ha vingut propiciat pel fet que cada vegada hi ha més catalans que, a diferència de no fa gaire, es neguen a canviar d’idioma davant de personatges que mostren la seva intolerància i el seu menyspreu cap a la societat que els acull, en aquest cas, la catalana, que, per molt que pertanyi administrativament a Espanya i que en formi part per la força de les armes i el dret de conquesta, o precisament per això, és diferent d’Espanya. Són els efectes de la campanya Mantinc el català, que es va estenent com una taca d’oli, com aquell qui no vol la cosa, per tot el país, perquè cada cop hi ha més gent, tot i que encara no prou, cansada d’haver de deixar de parlar en català a casa seva i que es resisteix a passar-se al castellà, i més si és per imposició. Catalunya és avui un tros de l’Espanya no assimilada que, més de tres-cents anys després de la desfeta del 1714, continua dempeus malgrat els reiterats intents d’aniquilar-la i malda per sobreviure enmig d’un ambient en aquests moments especialment hostil.

Davant d’aquest cas, i d’altres, de discriminació flagrant de la llengua catalana que per desgràcia es reprodueixen massa sovint, caldria esperar que el govern de la Generalitat procedís en conseqüència, els analitzés a fons i apliqués les sancions corresponents, tan contundents com fos necessari, inclosa la clausura de l’establiment si s’escaigués. Això és el que passaria en un país normal, però a Catalunya, no; el govern se’n desentén, i no tan sols això, sinó que en el cas concret de la gelateria catalanòfoba del barri de Gràcia de Barcelona, el que ha fet, a sobre, és rebutjar les protestes i lamentar el boicot que se li ha organitzat. El món al revés. El govern, ara en mans del PSC, no reacciona contra qui infringeix la llei, que és el que ha fet el propietari argentí del local, que s’ha sabut que prohibia fins i tot que els treballadors parlessin entre ells en català, i deixa que continuï actuant amb total impunitat. El resultat és que allò que havia costat tant d’aconseguir es perd en un tres i no res.

Cada cop hi ha més gent, tot i que encara no prou, cansada d’haver de deixar de parlar en català a casa seva

És clar que a aquests efectes, però, la situació no ha variat gaire, perquè els governs anteriors, d’ERC i de JxCat, i abans, de CiU, tampoc no havien fet res, no havien aplicat les sancions que preveuen les lleis i havien permès que tothom se saltés la normativa a la torera. Havien renunciat a intervenir per evitar-se problemes en un terreny especialment delicat, com ho és sempre el de la llengua, que afecta directament els sentiments de la persona. I és que l’única realitat és que a Catalunya de problema lingüístic no n’hi ha hagut mai mentre els catalans han callat, no s’han queixat i han canviat mansoiament de llengua, però a la que han dit prou, els espanyols s’han enfilat per les parets i el problema, ara sí, està servit. És la conseqüència de no claudicar, però segur que per a la salut de l’idioma és millor així. El fet, en tot cas, ha portat al primer pla un debat que fa temps que estava latent i que per fi es manifesta sense subterfugis: la falta d’integració a Catalunya de la immigració sud-americana.

Per regla general, els immigrants sud-americans consideren que amb la llengua castellana, que ara és la seva materna, en tenen prou per moure’s per Espanya, la madre patria que els va aniquilar les llengües autòctones i els va imposar també manu militari la castellana. I amb el pas del temps ells han adoptat la mateixa posició imperialista de qui els va colonitzar i es comporten amb la mateixa prepotència i el mateix menyspreu envers les minories, com ho és en aquest cas la catalana. Si amb el castellà en tenen prou, per què s’han de prendre la molèstia de conèixer una altra llengua? Per respecte, potser? Però això és justament el que no tenen els que actuen com el propietari de la gelateria. No tots els sud-americans, ni tots els argentins, tanmateix, són iguals. A Catalunya, de fet, hi ha molts immigrants argentins, alguns il·lustres, altres anònims, que tenen una conducta exemplar, que s’han integrat sense cap mena d’escarafalls i que se senten uns catalans més.

L’episodi recorda la tristament famosa cantarella del "habla en cristiano" que durant el franquisme perseguia tothom qui en públic parlava en català. Semblaven temps passats, però la gelateria de Gràcia o la representació d’Esas latinas per part del grup de teatre amateur Teatro Sin Papeles recorden que l’odi contra els catalanoparlants, contra els catalans i, de fet, contra Catalunya, la catalanofòbia, en una paraula, estan més vius que mai. Són dos exemples clars de delictes d’odi que, com a tals, haurien de ser perseguits. En el cas de l’obra de teatre han estat els advocats d’Acció Cassandra els que han presentat una denúncia per aquest motiu, davant la llastimosa inhibició del govern català.

Es tracta d’atacs, en definitiva, contra la minoria nacional catalana, contra el que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va definir com un Grup Objectivament Identificable de Persones (GOIP). I si juristes com el jutge Guillem Soler o l’advocat Gonzalo Boye consideren que aquesta és la clau per a la defensa de la identitat catalana, potser seria hora de posar-se en marxa i fer via —quan ha fet vuitanta anys, per cert, de la presentació d’El cas de Catalunya a l’Organització de les Nacions Unides (ONU)—, perquè el que és segur és que el que no faci la gent pel seu compte no ho faran ni el govern ni els partits catalans, com prou bé que ho demostren cada dia.