Quina ràbia que fa quan et deuen diners i no paguen. No ho pots entendre del tot fins que et passa. Però la ràbia no es pot apoderar de tu. Perquè quan ataques, a sobre de matada i que et continuen devent diners, quedes malament. A veure com estaries de rancuniosa/ós tu quan et deuen diners que per a tu són importants? “Feta la llei, feta la trampa”, em recorden. Els que no volen pagar sempre saben com fer-ho. “Excuses de mal pagador”, en diuen.

Sí, els que no paguen solen ser els mateixos que es descarreguen les pel·lícules de franc, que no paguen el que dicta la pensió d’aliments, que diuen que necessiten informes de tres metges per abonar uns fàrmacs, i també els que no paguen l’ortodòncia, ni les extraescolars ni les colònies… Són els inventors que no cal tractament per als polls, que ja se’ls endurà el mar. Els mateixos que després se’n van de viatge al Vietnam, a París, tenen vehicles, kitesurf, patinets, rellotges, bicicletes i l’últim iPhone i es remodelen una de les seves tantes cases. Sí, aquell que no té temps ni diners per als seus fills, però té fills nous amb una persona vint anys més jove. El mateix que prohibeix anar al psicòleg i després escriu un llibre sobre educació infantil. O el que diu que no cal anar al logopeda perquè són “beneiteries”: ja dirà bé la R o la S quan tingui vint anys!

Tot això continua passant perquè hi ha altres persones que continuen pagant les conseqüències de la seva irresponsabilitat. Aquells empresaris que es posen sous baixíssims en el paper mentre que els seus treballadors cobren tres vegades més que ells. Els que, abans de vendre's alguna propietat, es deixarien, literalment, tallar un braç. Ara entenc com es fa la riquesa: no gastant. Com aquell que mai no vol canviar el bitllet de cinquanta i així acabes pagant tu el cafè. Com aquells garrepes que mai no et conviden a casa seva. Com aquell amic que mai farà ni el gest d'afluixar un bitllet per un vi compartit. O aquell company de feina que abans d’agafar un taxi es deixaria tallar un braç. O aquell familiar incapaç d’encendre l’aire condicionat per no gastar o per a qui la calefacció és una simple decoració a l’hivern. Com l'amic o l'amiga a qui, després d’haver-li regalat roba dels nens, mobles i mil coses més, et reclama un Bizum de tres euros per un regal compartit. “De pobre i de senyor se n’ha de venir de mena”, diuen. Com aquell que t’acusa a tu de garreperia quan deixes propina, però ell mai no en deixa perquè “no porta canvi”. Com aquell que es demana l’Angus quan paguen els altres. Com la que ve a casa sempre amb les mans buides. Com els que s’organitzen les vacances a la teva residència. Com la que, com que no condueix, sempre depèn de la benzina dels altres. Com els que, quan arriba el compte, van al lavabo o tenen una trucada important.

Odio deure diners. Per això em deu costar tant entendre que algú pugui dormir tranquil jugant amb la paciència dels altres

He heretat dels meus pares la generositat. No ho dic jo: la meva parella diu que el seu pare i jo mateixa som les persones més generoses que ha conegut. La veritat és que, fins que no m’ho va dir en Daniel, no n’era conscient. Jo, en canvi, crec que ell és esplèndid en els detalls, en regalar el seu temps i en preparar qualsevol obsequi amb cura. Potser és que he llegit molts llibres d’autoajuda, que vinc d’una família amb recursos o que he treballat des de ben petita, però sempre he pensat en termes d’abundància. Confio que, passi el que passi, me’n sortiré, perquè tinc una gran capacitat de treball, d’adaptació i de reinvenció. Sí, sí, es nota que no he passat cap guerra. El que sí que sempre he tingut present són els requisits que reclamava Virginia Woolf per a una dona que vol escriure ficció: una habitació pròpia (amb clau) i prou diners per mantenir-se. Suposo que per això em fa tanta pena la gent que no es pot separar per manca de recursos. “Tot és qüestió de diners”, sentim dir sovint. Jo no ho crec del tot. Moltes vegades és també una qüestió de principis morals. Amb la feina ho tinc clar. He estat massa temps treballant gratuïtament per fer-me un nom. Ara, quan em diuen que no em poden pagar, però que hi vagi igualment perquè m’ensenyaran el celler i em convidaran a dinar, els explico que amb això no pago la llum de casa. I que si tinc temps, és per dedicar-lo als meus fills. Per això, per a les feines que m’allunyen de casa o que no em venen gens de gust, demano més pressupost. És difícil, com a freelance, trobar l’equilibri entre el que et dona diners però no prestigi i el que et dona prestigi però no diners. He vist gent molt propera amargant-se per problemes econòmics amb socis, germans o parelles. La meva ment entén que, a més d’haver-te pres diners, no has de permetre que també t’usurpin l’alegria. Però quan és inevitable, ho vius com una injustícia. Però més injustes són les penúries dels nens de Gaza.

Personalment, odio deure diners i prefereixo pagar les factures immediatament. No suporto deure res a ningú; m’estressa i angoixa moltíssim. Per això em deu costar tant entendre que algú pugui dormir tranquil jugant amb la paciència dels altres. També em passa, com a autònoma, que cobro amb un mínim de dos mesos de retard després d’haver avançat diners. Et cobren l’IVA abans que t’hagin ingressat res. I desanima no parar de treballar i veure com el teu compte corrent no ho reflecteix. Una amiga m’explica com una gran editorial, després de més de trenta anys, no li vol pagar el que li deu. És frustrant, la veritat. Mentrestant, n’hi ha que continuen fent-se els sords amb els seus deutes i brindant amb xampany. Quin mal gust.