La recent autorització de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) a l'opa del BBVA sobre Banc Sabadell no només marca un nou capítol en la transformació del panorama bancari espanyol —i, especialment, català—, sinó que planteja interrogants profunds sobre el model econòmic, la qualitat democràtica i el respecte a les necessitats de la ciutadania. Lluny de tractar-se d'una fusió equilibrada, estem davant d'una autèntica absorció que s'endinsa en una tendència preocupant: la concentració del poder financer en unes quantes mans i les seves conseqüències —visibles i latents— per a la nostra societat.

La història recent de les fusions bancàries a Espanya és un catàleg de promeses trencades. Des de l'absorció del Banc Popular pel Santander fins a la integració de Bankia a CaixaBank, les conseqüències han estat constants: milers d'acomiadaments, tancament massiu d'oficines, reducció del servei personalitzat i augment del poder de negociació dels bancs davant els ciutadans i les petites i mitjanes empreses (pimes).

Amb la potencial absorció del Sabadell per part del BBVA, s'anticipa un nou cop a l'ocupació—estimat en milers de llocs de treball— i una nova onada de tancaments de sucursals, especialment a zones rurals, pobles petits i barris on el Sabadell manté una presència propera i adaptada al teixit local. El model de banca humana, amb coneixement directe del client, serà substituït per algoritmes, finestretes virtuals i estructures impersonals.

El "model espanyol" és singular. Serveixi com a exemple la diferència amb el model bancari alemany, on encara subsisteixen caixes d'estalvi i bancs regionals que ofereixen un contrapès sòlid al poder dels grans bancs comercials. Aquesta arquitectura financera ha permès sostenir el crèdit a pimes, autònoms i particulars, garantir l'ocupació local i evitar que decisions econòmiques clau es prenguin a centenars de quilòmetres de distància.

La fusió BBVA-Sabadell sembla anar en sentit de blindar encara més l'autonomia i el pes polític d'una entitat implicada en trames de dubtosa legalitat, sense que l'Estat mostri cap intenció d'actuar com a contrapès o garant de l'interès general

En canvi, a Espanya, la desaparició d'entitats mitjanes com el Sabadell o Bankia afavoreix un "tripoli" de facto que dificulta una competència real. Les conseqüències ja són perceptibles: més comissions, menor atenció personalitzada i una creixent dependència de les pimes respecte de bancs que no comprenen ni els seus cicles financers ni les seves necessitats reals.

L'acumulació de poder econòmic en entitats com el BBVA no és políticament neutral. El risc que un grapat de bancs pugui condicionar polítiques públiques, orientar decisions reguladores o fins i tot finançar determinades estratègies geopolítiques és cada vegada més palpable. No oblidem que el BBVA va ser una de les entitats assenyalades en l'anomenat cas Villarejo, en el qual presumptament es va recórrer a pràctiques il·legals d'espionatge i manipulació, amb implicacions directes en l'anomenada "Operació Catalunya". I això sense perjudici ni oblit de la participació igualment activa del Sabadell en el suport a l'oposició al referèndum de l'1 d'octubre.

En una democràcia saludable, l'economia i la política han d'estar al servei de la ciutadania, no al revés. Tanmateix, la fusió (llegeixi's absorció) BBVA-Sabadell sembla anar en sentit contrari: blindar encara més l'autonomia i el pes polític d'una entitat implicada en trames de dubtosa legalitat, sense que l'Estat mostri cap intenció d'actuar com a contrapès o garant de l'interès general.

No es tracta només de números i balanços. Les persones grans —i tots ho serem, més aviat que tard—, moltes d'elles sense habilitats digitals, perdran amb aquesta operació un dels últims bastions de banca propera i comprensible. Les sucursals del Sabadell —especialment en petites poblacions— no són simples oficines: són centres de referència, llocs on es resolen dubtes i es teixeixen confiances.

L'absorció pel BBVA, lluny de respondre a necessitats estratègiques o financeres urgents, forma part d'una lògica de centralització econòmica que acompanya al discurs polític i mediàtic de "normalització", que no és més que recentralització

La desaparició d'aquesta "banca humana" suposa un menyspreu institucional envers una generació que no només mereix respecte, sinó que exigeix condicions d'accés dignes a serveis essencials com els bancaris. Obligar les persones grans a dependre exclusivament d'aplicacions mòbils o telèfons automatitzats no és modernització: és exclusió.

No podem oblidar el procés de tancament de sucursals que ha seguit el conjunt de la banca, però que a Catalunya s'ha fet sentir amb especial intensitat. Quan el BBVA va realitzar les últimes absorcions d'entitats catalanes, va passar de tenir una xarxa d'aproximadament 800 sucursals a reduir-les a menys de 400. Segurament aquesta nova absorció, per molts compromisos adquirits amb la CNMC, acabarà representant un nou tancament massiu d'oficines.

Des d'una perspectiva catalana, aquesta operació té un caire encara més greu. El Sabadell no és només un banc: és una institució històrica vinculada al desenvolupament econòmic de Catalunya. La seva absorció pel BBVA, lluny de respondre a necessitats estratègiques o financeres urgents, forma part d'una lògica de centralització econòmica que acompanya al discurs polític i mediàtic de "normalització", que no és més que recentralització.

Per als qui defensen una Catalunya amb sobirania política, econòmica i cultural, aquesta operació representa un altre pas més en el buidament d'estructures pròpies, en nom d'una suposada eficiència que, en realitat, només enforteix els qui —des d'altres capitals— pretenen controlar les palanques del poder econòmic català.

El que està en joc no és només el futur del Sabadell sinó el model de país que es vol construir: un on el poder es reparteixi o un on, cada vegada més, es concentri en poques mans que ningú no ha elegit i a les quals, a més, no els importa Catalunya ni els catalans

No es tracta de victimisme, sinó de fets: mentre Alemanya protegeix els seus bancs regionals, aquí es permet —quan no es fomenta— que desapareguin els nostres. L'opa sobre el Sabadell és també una opa sobre la capacitat de Catalunya de decidir el seu model econòmic.

La CNMC —a través del seu Consell i tots els seus consellers— tenia l'oportunitat de marcar un límit, d'evitar una nova onada de concentració que atempta contra el pluralisme econòmic i l'equitat territorial. Però ha preferit mirar cap a un altre costat, amb pseudolimitacions pactades amb el BBVA, com ja va passar en altres operacions.

Ara la pilota queda a la teulada del govern espanyol que, si bé no pot impedir l'operació, sí que pot dificultar-la fins a fer-la inviable. Si la Moncloa no actua, només quedaran els accionistes per defensar el banc i el model bancari que representa, a Catalunya, el Sabadell.

I, en paral·lel, quedarà en mans de la ciutadania, les plataformes socials i, eventualment, les institucions catalanes, denunciar i resistir aquesta dinàmica. Perquè el que està en joc no és només el futur del Sabadell —que no deixa de ser una empresa privada—, sinó el model de país que es vol construir: un on el poder es reparteixi o un on, cada vegada més, es concentri en poques mans que ningú no ha elegit i a les quals, a més, no els importa Catalunya ni els catalans.