El Govern de la Generalitat de Catalunya ha qualificat d’"històric" l’acord signat aquest dilluns, 9 de març, amb CCOO i UGT al sector públic educatiu. Un pacte que ambdues parts han presentat amb tota la pompa i cerimoniositat per fer veure que tancaven el conflicte obert amb el personal docent.
El terme 'històric' sovint s’utilitza amb lleugeresa per donar brillantor a titulars i piulades, però la negociació que ha establert el Govern amb organitzacions que ostenten el 15% de la representació sindical obre una reflexió sobre què és possible —i què no— en altres sectors dels serveis públics.
Al sector sanitari, els representants majoritaris del personal mèdic i facultatiu fa temps que demanem una cosa molt senzilla: negociar i arribar a acords amb l’administració. Però fins ara la resposta ha estat que aquestes negociacions només es poden canalitzar a través de les meses sectorials legalment establertes, ja sigui a l’Institut Català de la Salut (ICS) o a la xarxa pública concertada. I afegeixen que no és acceptable signar acords amb sindicats que no representin la major part del col·lectiu afectat.
El pacte al sector educatiu trenca aquests dos arguments d’una tacada. D’una banda, s’ha signat amb sindicats que no són majoritaris i, de l’altra, s’ha fet fora dels canals habituals de negociació. A més, hi ha intervingut el mateix president de la Generalitat.
Quan es tracta d’organitzacions 'amigues' que estan en perfecta sintonia amb qui mana, allò que abans era impossible passa a ser perfectament viable
Per què aquest canvi de criteri? La resposta sembla evident: el nom dels sindicats que signen l’acord. Quan es tracta d’organitzacions 'amigues' que formen part del sistema i que estan alineades i en perfecta sintonia amb qui mana, allò que abans era impossible passa a ser perfectament viable. Fins i tot pot convertir-se en un acord "històric".
Mentrestant, els representants de forces sindicals com Metges de Catalunya (MC), majoritària tant a la sanitat pública com a la concertada, i quart sindicat català en nombre d’afiliats, continuem sentint que determinades reivindicacions no es poden abordar fora dels marcs habituals de negociació, o que no és possible arribar a determinats acords amb nosaltres.
Ara hem vist que, quan hi ha voluntat política, els marcs poden adaptar-se i els acords poden assolir-se, encara que sigui amb organitzacions poc representatives al seu sector. MC és un sindicat amb 105 anys d’història i un referent en la defensa de la professió mèdica, i també en la construcció del sistema sanitari català des dels temps de la Mancomunitat. Potser no formem part del cercle habitual d’organitzacions sistèmiques amb què els governs acostumen a pactar, però això no hauria de ser un obstacle per abordar un conflicte que no prové d’interessos partidistes o sindicals, sinó del malestar acumulat per uns professionals cansats de sostenir el sistema a costa de la seva pròpia salut.
Si el Govern, amb el president Salvador Illa al capdavant, ha estat capaç de signar un acord d’aquestes característiques amb el personal docent, és evident que també podria fer-ho amb el personal mèdic i facultatiu. La diferència és únicament una: voler-ho o no.
Xavier Lleonart és secretari general de Metges de Catalunya