Resulta ben fàcil comprovar com, a mesura que ha anat avançant el Mundial de Qatar, les demostracions a favor dels Drets Humans protagonitzades per jugadors i aficionats han acabat eclipsades pel pa futbolístic que s’hi donava. El fet té una explicació ben senzilla; a saber, que l’Olimp de titans de la bimba (a la majoria dels quals la llibertat d’expressió de la feminitat islàmica i la situació dels obrers qatarians se’ls en carda uns quants pobles) viuen bàsicament i única concentrats en l’ànim de perforar la porteria rival en les properes semifinals. Però a un nivell de major profunditat, el fade out de l’humanitarisme demostra que, posats a fer performances (perquè així cal denominar les reivindicacions cíniques d’un sector masculinitzat, homòfob i eurocèntric com és l’art del futbol), aquestes no tenen cap possibilitat de triomfar contra l’espectacle inigualat d’un onze contra onze.

Els organitzadors de Qatar han guanyat la partida, gestionant perfectament un contestatarisme que tot Déu ha abandonat quan els matxs han produït la suficient èpica guerrera. En el joc de la banalitat, la saviesa pràctica i la intensitat emocional que produeix veure com una colla d’argentins regalen una botifarra de canallisme a la llibreteta de Louis van Gaal sempre tindrà més pes que el teatre dels països europeus neocolonialistes que voldrien tapar-se les vergonyes acusant l’estat de Qatar de maltractar femelles. El món del futbol pot culturitzar-se tant com es vulgui (i pot relligar-se igualment a la política mundial, només faltaria), però al final del camí es guia per una ètica tan senzilla com fotre més gols que el rival. Es pot acusar els jugadors de tota quanta manca d’ètica que es vulgui; però també cal recordar que tractar-los com a fars de la moralitat és cosa d’autèntics cretins.

Qui ha posat més bé això de la pilota davant del seu mirall és l’estimadíssim Mariano Rajoy als seus articles futbolístics. La majoria de cronistes esportius del món han escarnit l’antic president espanyol per atrevir-se a publicar una sèrie de textos mal dictats on el gallec es limitava a repetir tòpics sense cap mena d’argumentació ni relació amb l’univers fàctic. Però allò que molesta realment a tots aquests plomaires afectadets és que Rajoy, puro en boca, s’hagi limitat a repetir sentències que ells mateixos utilitzen habitualment amb una pretensió d’estil cultureta. Rajoy pot emprar el clixé, el tòpic i la caracterització vaporosa dels equips mundialistes perquè aquestes frases absurdes tenen una correlació ben certa amb la saviesa pràctica del futbol. De fet, Mariano no exposa res del que passa al camp, que li és ben igual, sinó de la futilitat del mateix discurs futboler.

En efecte, “Alemanya és Alemanya” o “si no pots guanyar, assegura’t de no perdre” són màximes morals d’un món que no necessita mai contrarestar-ne el caràcter de la veracitat perquè l’únic que hi interessa és si la propera jugada acaba en gol. Això, bàsicament, cerquem en l’esport: que certifiqui la nostra mandra argumentativa. És cert que això de la bimba ha produït magnes obres de literatura i que alguns dels grans jugadors del planeta han perbocat una espècie de retòrica que podríem considerar saviesa moral: però són l’agulla en un paller immens de xerrameca inservible que té com a únic objectiu alienar-nos de la vida perquè visquem una hora i mitja (més pròrroga) d’espumosa felicitat. Rajoy té raó, el futbol és així, no hi ha rival petit, i Qatar acabarà celebrant la final del Mundial amb la cara ben neta davant la comunitat internacional i encara més assentat al club dels països rics.

El Mundial no ha produït cap heroi dels Drets Humans. Ni puta falta que feia. En aquest esdeveniment de futbol de tercera, fet a toc de múscul i esprintant a l’últim minut com gallines, de moment els únics herois són una colla de marroquins a qui, si acaben guanyant la guingueta de la FIFA, ni Déu preguntarà per les dones i els obrers de Qatar. Les coses són així i, com va dir el filòsof, “un vaso es un vaso”.