A inicis de la invasió russa d’Ucraïna i davant l’encaterinament de la majoria del planeta democràtic amb Volodímir Zelenski, el nostre poblatà Josep Borrell i Fontelles va disparar una cosa tan antipàtica (i certa) com que Ucraïna no guanyaria la guerra contra Rússia. Lluny d’ésser pessimista, l’alt representant de la UE per a Afers Exteriors recordava una cosa tan senzilla com que el sentit tradicional de “vèncer” un conflicte armat implicaria veure tancs ucraïnesos passejant-se alegrement per Moscou, imatge poc probable, i que el màxim que Europa podia garantir a Zelenski era armament i pasta gansa com per romandre amb les fronteres intactes. Dos anys després de l’inici de la pugna, el poder militar de Rússia continua pràcticament intacte i la possibilitat que els EUA bloquegin l’ajuda de míssils a Zelenski comença a fer perillar aquesta simple resistència.

A cada signe de supervivència o d’ofensiva d’Ucraïna, la població europea reaccionava com si la caiguda del tsar Putin fos pràcticament immediata. La tossuda realitat, no obstant això, ha demostrat que el líder rus va espolsar-se prou fàcilment contingències com la rebel·lió del grup Wagner (recordem que el seu líder, l’antic “xef del president” Ievgueni Prigojin, va desaparèixer misteriosament quan el seu jet privat va decidir caure del cel, per aquelles coses de la vida) i així mateix ha passat amb l’assassinat de l’opositor Aleksei Navalni. Per molt que els líders europeus clamin contra Rússia per la mort espantosa d’aquest activista i amenacin pomposament amb conseqüències arran de l’homicidi, la realitat és que Putin se’n sortirà de tot plegat sense una esgarrapada i que l’oposició a la teocràcia que governa a Rússia minvarà d’una forma notable a manca d’un líder visible.

Si la victòria de Putin se subsumís només a Rússia, el món podria romandre tranquil. Però resulta que la pulsió autocràtica del capatàs rus s’està estenent d’una forma perillosa dins les democràcies més antigues del món. El cas més evident és els Estats Units: per molt que Putin hagi fet conya opinant recentment que prefereix tenir d’interlocutor Biden que no pas Trump (adduint que un polític de la vella escola sempre resulta més fàcil de preveure), la contrastada intromissió russa a les eleccions ianquis del 2016 i la possibilitat d’un retorn del president 45 a la Casa Blanca serien aigua de maig pel seu expansionisme. Si amb Biden l’ajuda militar a Ucraïna ja pateix un bloqueig permanent del Congrés, Trump ja demostrà durant quatre anys que li fot una mandra terrible enviar els marines mar enllà per resoldre els problemes d’altri.

Per molt que els líders europeus clamin contra Rússia per la mort espantosa d’aquest activista i amenacin pomposament amb conseqüències arran de l’homicidi, la realitat és que Putin se’n sortirà de tot plegat sense una esgarrapada

Però la victòria de Putin va més enllà del tauler internacional, perquè l’esperit dictatorial s’ha instaurat a l’estómac de moltes democràcies del món. Cal mirar de nou l’exemple dels Estats Units, on el mateix Trump acaba de ser condemnat a pagar una morterada de calés per haver mentit a la hisenda novaiorquesa sobre el valor real de les seves propietats. La conya de tot plegat és que, lluny d’afectar-lo en les seves pretensions d’irrompre de nou al Despatx Oval, l’antic president augmenta el suport en vots a cada condemna a base de la tàctica de posar en dubte la credibilitat de tot el sistema judicial nord-americà. A una escala molt menor, passa el mateix a Espanya, un país on el PSOE ja no té l’esma de dissimular la politització dels jutges i Pedro Sánchez s’ha atrevit fins i tot a voler marcar el temps d’instrucció als magistrats, una mesura que faria desmaiar Montesquieu.

Farà cosa d’un any, el mateix Borrell va ser molt criticat per afirmar que “Europa és un jardí” perquè és l’indret del món on es pot trobar més llibertat política, prosperitat econòmica i cohesió social, contraposant-ho a la resta del planeta, "una jungla que podria envair el jardí si els seus cuidadors no en tinguessin prou cura". A la gent, i concretament als meus correligionaris independentistes, li deu semblar difícil acceptar la veritat d’algú tan antipàtic a la nostra causa; però Borrell sabia el que deia i tenia part de raó (allò que oblida, només faltaria, és que el seu partit ha cuidat bastant malament el jardinet democràtic que hi havia Catalunya). Però sigui com sigui, mentre Putin vagi guanyant sense oposició, la jungla s’acostarà perillosament al nostre hortet; un petit indret del món on —només cal parlar amb la gent jove— la democràcia parlamentària tradicional cotitza més aviat a la baixa.