Entre la majoria dels meus coetanis (l’actitud és especialment visible en la sectorial d’humoristes) s’està instal·lant amb força la creença processista segons la qual aquest país sempre serà una tifa sense cap mena de solució. Acorralats per uns polítics de llistó baix i sense cap mena d’ambició, els graciosos de la tribu han assumit irreflexivament el “puta Catalunya”, i la seva agenda dels pròxims lustres es limitarà a fer acudits dels coixos que diuen comandar-nos (d’una forma contraproduent, perquè humanitzar els eunucs és el millor favor que els poden fer). No els culpo ni els vull donar lliçons de res; en efecte, tot l’estat de coses present, amb els polítics catalans a Madrit salvant una llei d’autònoms que és un autèntic robatori o aplaudint el rescat de les autopistes de la capital del regne, incita a llençar-se per la finestra. Entenc el pessimisme, però no la claudicació.
Diria que la meva generació val per alguna cosa més que fer el joc d’alienació dels bufons de la cort i passejar-se pels platós de TV3 fent el glandllèpol. El procés ha estat una màquina de destruir ànimes (la meva, no soc cap heroi, ha estat també a punt de naufragar entre la nit i el tedi), però ha clarificat moltíssim la situació del país. Ara per ara, ningú amb un mínim enteniment pot discutir que l’escull per la independència sigui Espanya; d’existir, en efecte, serien els partits que encara tenen les galtes d’anomenar-se independentistes. Al seu torn, la claudicació dels nostres líders ha comportat una fotografia ben clara del preu de cadascú; podem repassar nom per nom, càrrec per càrrec, i palesar com la majoria d’esperits del país han venut les seves conviccions per una quantitat que no valdria ni per pagar-se un pis a la part pobra de l’Eixample. Els diners són un preciós baròmetre.
El procés ha estat una màquina de destruir ànimes (la meva, no soc cap heroi, ha estat també a punt de naufragar entre la nit i el tedi), però ha clarificat moltíssim la situació del país
Els deu últims anys de la política catalana poden ser dramàtics, però no una pèrdua de temps. L’1-O va certificar la mort del catalanisme polític (és a dir, del futur del sistema autonòmic espanyol) i, al seu torn, va demostrar que un referèndum a Catalunya és perfectament possible, fins i tot en un entorn de violència i amb la policia autonòmica fent la viu-viu. Qui vulgui entonar el puta Catalunya i rendir-se perquè no té forces hi té tot el dret del món: però que no en culpi el país, sinó a la seva escassa virtut. Aquesta és l’única nació que ha sobreviscut als processos d’unificació estatal de la vella Europa, una de les poques col·lectivitats que ha salvat la burocratització política del segle XIX. La nostra llengua, contra el que diuen els cursis i els apocalíptics, està més viva que mai, pel simple fet que supura una llibertat d’expressió i una ductilitat inaudites en la nostra història.
Si t’has rendit, company de batalles, la puta ets tu. Si has decidit que en tens prou amb fer-te vell tot just iniciada la quarantena d’anys, insisteixo, el problema el tens tu, no pas la teva esplèndida nació. Si t’estimes el país, disfressa’t d’americà i deixa de pensar què et deu per preguntar-te què pots fer per ell. Segur que trobes alguna forma de convertir la tifa en perfum o de repartir-la al camp perquè fructifiqui en flors. De moment, tenim uns mesos magnífics per fomentar l’abstenció a les properes municipals i destronar la classe processista de la seva carraca d’engrunes. Ara la idea us sonarà tan marciana com quan vàrem començar a parlar de referèndum i l’esquerrovergència ens escarnia com a folls. Però si tenim un èxit similar, o només que sigui la meitat d’eficaç, ja poden començar a tremolar. Tothom vol fer propaganda d’un temps mort. Però som en un temps nou.
Va, espavila.