Catalunya torna a cremar. Escric això dimarts al matí, amb l’incendi encara fora de control. El foc es va iniciar a tocar de Paüls i es va encabritar pel vent que empenyia pels Ports, entre el Baix Ebre i la Terra Alta. Malauradament, cada vegada que hi ha un incendi —o un desastre natural de qualsevol mena, o una tragèdia en general— fora de l’AMB o fora d’aquells territoris on l’AMB hi té alguna mena d’interès, s’evidencia que hi ha una part del país que té una idea molt petita i molt empobrida del país que habita. Que té el país poc apamat en termes territorials i geogràfics, vull dir. I que aquesta manca d’alfabetització topogràfica beu, en realitat, d’un desinterès que, en el pitjor dels casos, és un menyspreu. Hi ha qui pensa el país en termes totals i hi ha qui, conscientment o inconscient, pensa el país amb un rerepaís adjunt. Costa de dir si un imaginari nacional esllanguit és la causa o la conseqüència d’aquest plantejament. O és totes dues coses, alhora. El cas és que, quan es tracta d’un incendi a les Terres de l’Ebre —o a Pinell de Solsonès, fa pocs dies, o a Torrefeta i Florejacs, a la Segarra—, el ciutadà mitjà reacciona tard, desorientat i amb una preocupació selectiva i desigual. Aquesta reacció no es tradueix només en la manera com ens mirem i ens expliquem el país, no és només un desequilibri immaterial: té una traducció pràctica que afecta directament la vida de qui no viu al “centre” macrocefàlic de Catalunya.
En el cas que ens ocupa, el de l’incendi de Paüls —que per alguna raó que no he acabat d’entendre, la consellera d’Interior s’entesta a anomenar “Paülls”—, l’evidència que això que escric és tal com ho explico n’és el biaix informatiu. Durant la nit de dilluns a dimarts, en què l’incendi ha cremat amb més violència, la televisió pública del país no va emetre cap mena de seguiment especial. Els catalans de la zona afectada —els termes i nuclis entre Paüls, Alfara de Carles, els Reguers, Bítem, Santa Rosa, Tivenys i Xerta, com a mínim— van haver de passar la nit amb les flames a la porta sense cap altra informació actualitzada que la que van oferir mitjans locals. Estem parlant d’una Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que va enviar equips a la guerra d’Ucraïna, o que de seguida fa les maletes per seguir les eleccions nord-americanes amb un Starbucks a la mà.
Hi ha una part del país que té una idea molt petita i molt empobrida del país que habita
Estem parlant d’un servei públic d’informació que, havent abandonat el seu propòsit fundacional i havent perdut els punts cardinals que la van orientar d’entrada, ha abandonat una part dels ciutadans del país. Si el model centralista funciona com un peix que es mossega la cua —parteix d’una idea petita i pobra del país que, alhora, alimenta—, el canal des d’on es promou aquesta idea que afaiçona i falca el model en qüestió fa de vehicle de l’espiral tòxic. Hi ha un model econòmic, territorial i polític que divideix el país i ofereix un tracte desigual als seus ciutadans. Hi ha un model econòmic, territorial i polític que fa ciutadans de primera i de segona. I hi ha un aparell d’informació pública que, essent engreixat amb els pèmpins de tots els ciutadans que fan Catalunya, a l’hora de la veritat, només els serveix parcialment sense cap reflexió prèvia aparent sobre la desigualtat que rebla. Aquesta és la constatació pràctica d’un imaginari de país i d’una consciència nacional parcial, desdibuixada i superficial. I aquesta constatació pràctica té per conseqüència l’empitjorament del nivell de vida d’aquells qui no són beneficiats pel sistema, dels desprotegits que passen la nit desvetllats amb l’ai al cor i el fum escolant-se per les finestres.
Aquest aparell centralista i centralitzador funciona amb tanta eficiència que, efectivament, costa de fer un tall net entre causes i conseqüències. Costa de saber quin és el punt de partida, on comença la idea i on comencen els fets, i de quina manera els fets afecten la idea i viceversa. Causes i conseqüències, però, apunten vers la mateixa direcció: som davant d’un país que s’ha perdut de vista. Que ha perdut la capacitat —sigui per manca d’autoestima i autoodi, per acomplexament, per desconfiança institucional, per desafecció política, per una descatalanització que ho assola tot— de pensar-se. De plantejar-se ambiciosament, sobreposant-se a covardies i amenaces, què vol ser. De fer-se servir a ell mateix per ubicar-se al món. D’orientar-se seguint uns punts cardinals propis per entendre què passa a dins i fora d’ell mateix. De ser el seu propi centre de gravetat. Totes aquestes descripcions pseudofilosòfiques tenen una o moltes manifestacions concretables en què vol dir ser nacionalment català i viure a Catalunya. Avui és la manca d’informació durant un incendi; demà és una manca de referents que ens dificulta entendre quina és la història que ens fa; demà passat és un impediment per respondre les grans preguntes que avui mouen el món i capir en quin grau ens afecten. Desnacionalitzar el país, deixatar-ne l’imaginari i renunciar a mirar-nos, ara sí, la Catalunya sencera, és sinònim d’una vida política i material pitjor. Malauradament, ni la televisió ni la ràdio pública del país, bo i tenint el propòsit de revertir aquesta dinàmica com a objectiu fundacional, sembla que estan disposades a fer-ho.