Més que una entrevista, la conversa entre Jordi Pujol i Josep Cuní em va semblar una mena de Nit de Sant Bartomeu de les neurones, anunciada amb trompetes i timbals a la plaça de Catalunya. Em sap greu per tots els independentistes que es van pensar que podrien treballar pel país dins les estructures del règim de Vichy. També em sap greu pels catalans que se senten orfes de partit i que, en els moments desesperació, es pensen que troben a faltar l'expresident.

Conec prou bé els codis de la vida autonòmica per entendre el significat de les bestieses que Pujol va dir a Cuní. L’article que Francesc Marc Álvaro ha dedicat a l’entrevista té una buidor perfecta per explicar el principi d’obediència que Madrid vol imposar a Catalunya: “prohibit pensar”, aquest serà el nou lema. O per lligar la història del país amb l’equip de llestos que ara vol omplir el buit que deixarà Laura Borràs: “Lejos de nosotros, Majestad, la funesta manía de pensar”.

Vichy ja no en té prou de folkloritzar el país, necessita destruir el pensament perquè l’abstenció esdevingui una alternativa tan absurda com votar. Madrid intenta normalitzar la vida autonòmica, però s'acosta el cicle electoral i no acaba de sortir-se’n. En el camp de la cultura, la biografia de Gabriel Ferrater de Jordi Amat ha tingut una rebuda tan freda que Edicions 62 no para d’abocar diners en la seva promoció. En el camp de la política, l’operació de captació de joves va més malament que bé, i les nits de Salvador Sostres cada dia són més tristes.

El periodisme no va pas millor. VilaWeb ha hagut de fer veure que es convertia en un Patreon deslligat de les institucions per fer oblidar la seva complicitat amb JxC, que ara intenta organitzar l’oposició a ERC a través l’ANC i el Consell de la República. Miquel Bonet pot escriure a Twitter que el paper espanyol que l’ha fitxat és un pamflet genocida i encara fer-ho amb el graciós beneplàcit del seu director local. El Diari de Girona, que havia estat la capçalera més macarra del Quiosc, ha posat un tallafoc al seu web per abaixar la intensitat de la polèmica, perdent lectors.

Escoltant Pujol, queda clar que la bunquerització del règim està a punt de completar-se i que es farà a través de la màxima idiotització possible

El procés ha posat de manifest que Catalunya és un país ocupat amb una claredat tan contundent que ja es veu que només serà possible de tornar a bastir algun pont amb Espanya des de la resignació més plana i zoològica. L’alegria que recorre La Vanguardia des que va esclatar la guerra d'Ucraïna és un senyal sospitós de la força que l’independentisme té fins i tot sense partits que el representin. Espanya no pot exercir una violència desmesurada contra el país, però pot ficar el desànim i la por en el cos dels catalans, a través de la propaganda.

La imaginació és més lenta que els fets consumats, però construeix realitats més sòlides. L’estiu del 9N, Pujol va maniobrar per situar el procés en el marc de la corrupció i la Catalunya oficial el va ajudar tant que fins i tot la barra mileurista de David Fernández ha acabat ben exposada. Ara sembla que Pujol vol explotar la veta autojustificativa de Marta Rovira. L’expresident ha relacionat la independència amb els banys de sang, aprofitant que la democràcia ja no està de moda i que Madrid té interès a vendre al món que el Pisuerga també pot passar per Butxa.

Si Pujol tingués raó, i Espanya fos com Rússia, Madrid no hauria trencat ni de conya el tracte magnífic que tenia amb Algèria per complaure els americans. Espanya està atrapada en una aliança contra natura amb els Estats Units i l’únic trumfo que li queda per fer-se valdre és Catalunya, però necessita la col·laboració dels catalans. Pujol ha sobreviscut tota la vida a força d'humiliar-se i d’exhibir les nafres del país per legitimar els negocis espanyols. És normal que el virrei Junqueras miri de rehabilitar-lo, després d’haver-lo tractat de corrupte.

Com ja he escrit moltes vegades, haurem de tenir paciència i d'esperar que Pujol es mori perquè la seva figura pugui inspirar alguna cosa que no estigui al llindar de l’abjecció. Pujol és una figura tràgica. S’ha passat la vida esperant que li sortís algun deixeble intel·ligent capaç de dur-li la contrària i d’acabar amb ell i, com més abaixa el llistó i més s’arrossega, més èxit tenen les seves comèdies existencialistes i més imitadors de pa sucat amb oli troba al voltant seu.

Tot això ho hem de tenir present. Perquè una cosa és que ara mateix no es pugui fer la independència i una altra de molt diferent és que no es pugui fer política sense caure en el pur cinisme o semblar un capellà curt de gambals. Escoltant Pujol, queda clar que la bunquerització del règim està a punt de completar-se i que es farà a través de la màxima idiotització possible. És important, pel nostre bé, trobar la manera que la majoria de catalans en puguin quedar fora.