Era difícil, molt difícil, trobar una excusa mínimament sostenible per justificar que un home de 95 anys, amb una salut precària, els informes de la qual són avalats pels equips forenses de la mateixa Audiència Nacional, fos obligat a viatjar fins a Madrid a declarar, quan podia fer-ho sense riscos a través d’un Zoom.

Els informes forenses eren contundents: Jordi Pujol "no està en condicions físiques ni cognitives" de ser jutjat ni de poder exercir la seva defensa, després de valorar que pateix un deteriorament cognitiu moderat i pèrdua de memòria, a banda d’una seriosa precarietat física. A més, hi ha documents acreditats presentats al jutjat que confirmen que el president té “marcadors d’Alzheimer” i problemes greus de mobilitat. Finalment, Jaume Padrós, el seu metge personal i expresident del Col·legi de Metges de Catalunya, assegura que Pujol "no està en condicions de defensar-se", ni de mantenir un fil argumental o dialèctic coherent a causa del seu deteriorament cognitiu". Cosa la qual el fa considerar que obligar-lo a viatjar a Madrid és un acte “molt cruel” i “un atemptat contra els drets humans”.

En conseqüència, amb els informes tan contundents dels seus propis forenses, calia ser molt hàbil en el domini de la manipulació del dret, per poder justificar que Jordi Pujol hagués de viatjar, si us plau per força, fins a Madrid. A més, hi havia un antecedent clamorós, d’aquells que donen càtedra: el jutge que presideix el tribunal, el senyor José Ricardo de Prada, va ser qui va exonerar de declarar a l’extresorer del PP Álvaro Lapuerta de 85 anys, al·legant “deteriorament cognitiu”, justament el que ara nega a Jordi Pujol, deu anys més gran que ell. I com, amb tot sumat, era impossible trobar un argument que obligués al trasllat del president, la decisió del jutge de Prada s’ha resolt amb un estirabot surrealista. Ha dit que obliga el president per no discriminar-lo per “edatisme”, ergo, que no vol discriminar Pujol de l’enorme privilegi de posar en perill la seva salut precària anant a Madrid a sostenir un judici que no podrà entendre i que podria fer sense sortir de casa, tot contravenint tots els informes mèdics... Mare de Déu santíssima! Era difícil imaginar un sol argument sostenible, però encara semblava més inimaginable trobar-ne un de tan esperpèntic.

És un clàssic del nacionalisme espanyol: primer guanyen, després es vengen i finalment humilien

Emperò, tot és possible quan es tracta de la qüestió catalana, especialment si poden estomacar els seus símbols. Ni tan sols els cal dissimular, camuflar, trobar una via maquillada per fer veure que ens respecten. Tenen el poder, tenen el domini, tenen el silenci de la premsa, tenen la “prioritat espanyola” que tot ho justifica i ja no cal ni tan sols una mica de decòrum. A més, es tracta del Molt Honorable President Jordi Pujol, que per al nacionalisme espanyol, és el símbol de la resiliència i la permanència de la identitat catalana, més enllà dels múltiples intents per destruir-la. Poder obligar el president Pujol a la humiliació, a fer-li el paseíllo dels culpables, per ordre d’un jutge espanyol, en un jutjat espanyol, en el moment de la seva màxima feblesa, és un acte de victòria, o més encara, un recordatori inapel·lable de la nostra derrota. Va ser a Pujol a qui primer va posar en el radar l’operació Catalunya en la seva guerra bruta per desprestigiar el procés català, i a ell li varen dedicar informes falsos, pressions delirants, accions internacionals (com les mentides que varen enviar al tresor americà, que va motivar la intervenció de la Banca Privada d’Andorra), i fins i tot l’estratègia de passejar un espantall anomenat Victoria Álvarez, que segons els àudios de Villarejo hauria cobrat dels fons de rèptils. Tot s'hi valia per destruir un símbol de la lluita nacional catalana. I tot s'hi val ara per humiliar-lo al final de la seva vida.

Es tracta de Pujol, però no ens equivoquem, sempre s’ha tractat de Catalunya. És un clàssic del nacionalisme espanyol: primer guanyen, després es vengen i finalment humilien.