Un dels errors més recurrents dels dirigents i periodistes espanyols és que sempre donen per morta la causa catalana abans d’hora. I el moment actual ratifica aquesta evidència de manera rotunda. Tots els líders polítics i tots els analistes que s’arrosseguen pels micròfons de l’España grande, han afirmat reiteradament que ja estàvem calmats, tranquils i controlats, és a dir, feliçment domesticats, i que, dominada la fera —via repressiva, cal dir—, el mal estava fumigat. Al capdavall, és el que demanava el flamant comissari europeu, Borrell per a més senyes, quan deia que calia desinfectar Catalunya. Dotats de la supèrbia innata dels colonitzadors —i respecte a Catalunya, aquest n’és el tracte— confonen un moment de ferida i desconcert, amb una derrota definitiva, sense entendre que la causa catalana ve de lluny, ha superat situacions de repressió terrible, i sempre ha ressorgit. No és la primera vegada que ens alcem i ens envien tot el seu poder per esclafar-nos, com tampoc no és la primera vegada que creuen que la nostra retirada és una derrota.

Felip V va donar per acabada la nació catalana, i a fe de Déu que va emprar tota la seva capacitat per aconseguir-ho. Ferran VII va enviar-nos el cruel Carlos de España (que els catalans anomenaven “l’assassí de Catalunya”) per acabar amb els “liberales catalanes”, als quals matava a cabassos, però després de patir la decadència catalana (fruit d’una sistemàtica política de neteja identitària) va arribar la Renaixença. Al segle XX ho varen intentar dos dictadors, Primo de Rivera i l’assassí de masses Francisco Franco, que només arribar a Barcelona va assegurar que s’havia acabat “el problema catalán”. I durant el segle XXI, especialment després del 2017, hem patit piles d’esforçats exterminadors de plagues que ens han cantat les absoltes cada dia. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats. I d’aquesta fatxenderia clàssica n’han sorgit tota mena d’epítets, insults i menysteniments adreçats tant a la causa catalana, com als seus dirigents, als quals han intentat humiliar de la manera més barroera i pública.

Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats

El cas més brutal ha estat el del president Puigdemont, la ridiculització del qual ha anat paral·lela a l’acarnissament amb què s’ha tractat la seva persona, reduïda a una mena d’esperpent grotesc abandonat a la seva dissort en terres belgues. Des del 2017 periodistes i polítics espanyols no han estalviat esforços a denigrar i deshumanitzar Puigdemont, sempre amb l’ajuda d’esforçats i servils catalanets que fan la feina bruta, disposats a vinclar l’esquena perquè l’amo els doni la palmadeta. L’exemple més notori d’aquest gènere cortesà va ser l’article infame que va publicar Antoni Puigvert contra Puigdemont, al qual, amb una condescendència humiliant, enviava a la irrellevància. Què deu pensar ara, el pobre, de la “irrellevància” del president?

Capellanets cortesans a banda, la realitat torna a ser tossuda i envia un doble i poderós missatge a la supèrbia espanyola: la causa catalana no està dominada, ans al contrari, comença a reaccionar; i l’home més perseguit d’Espanya, el seu enemic públic número u, aquell a qui menyspreen i insulten, no només no és irrellevant, sinó que ara és el salvavides de l’Espanya “roja” que tant l’ha menystingut, amenaçat i perseguit. No era Sánchez qui assegurava que portaria Puigdemont a Espanya? I ara resulta que és la seva “salvació”. Fins i tot assegura, tota aquesta progressia, que el president serà el responsable si Vox arriba al govern, com si fos Puigdemont el culpable de les misèries que acumula Espanya. En aquest sentit, les orgàsmiques portades espanyoles d’aquests dies són un homenatge al karma.

Novament, doncs, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Al capdavall, ja ho va dir en Zapatero, un dels poquíssims líders espanyols que veu Catalunya amb una mica més de complexitat: “Puigdemont forma parte de la solución”. O dit altrament, sense Puigdemont no hi ha solució. Però a diferència d’altres líders independentistes, el president no és un interlocutor que es posarà en mode catifa a la primera que li gratin l’esquena. És això el que els té desconcertats i espantats: que ara ja no podran vendre fum, ni negociar la morralla, perquè ara no tenen un mesell a l’altra banda de la taula. Ara, senyor Sánchez, ara va de veres.