Ha fet bé el president Aragonès de convocar eleccions perquè l’avançament era condició sine qua non per poder guanyar-les com, mal m’està el dir-ho, he escrit no fa gaire. Aragonès no es podia arriscar a passar l’estiu que, amb sequera i un elevat risc d’incendis forestals, tornaria a posar en evidència la competència del seu Govern. A més, havia d’afanyar-se per obstaculitzar la candidatura de Puigdemont, el seu més gran rival, atès que la repressió de l’Estat impedirà a l’expresident fer una campanya normalitzada o fins i tot ser candidat, que per a això serveix el lawfare. Els intents per impedir-ho ja han començat i no afluixaran.

La decisió de l’avançament electoral estava presa des de principis d’any, quan Oriol Junqueras no va tenir més remei que cedir el pas a Aragonès i aquest va situar al Govern, precisament com a viceconseller d’Estratègia i Comunicació, l’implacable Sergi Sebrià. Això dels pressupostos per l’assumpte del Hard Rock ha estat una bona pensada, un magnífic pretext que els permet als comuns identificar-se amb alguna cosa, ara que s’han quedat sense la referència Colau i afeblits per la ruptura amb Podemos. Per la seva banda, la convocatòria electoral catalana li ha servit en safata a Pedro Sánchez per xutar la pilota endavant, prorrogar els pressupostos de l’Estat sense haver de negociar el finançament singular de Catalunya, que li reclamaven tant Junts com ERC, i arribar a les eleccions europees amb dues derrotes seguides del Partit Popular a Euskadi i Catalunya i potser, només pot ser, apuntant-se una victòria socialista contra l’independentisme. Tot fa pinta que ja estava tan acordat com que Sánchez va trigar minuts a anunciar la pròrroga dels seus pressupostos.

Aquestes eleccions són transcendentals per tothom, perquè tothom s’hi juga molt i tothom s'hi deixarà la pell. Sánchez necessita imperiosament que guanyi Illa; el  PP necessita aglutinar el vot espanyolista; ERC s’hi juga el poder, i Junts afronta la seva última oportunitat. I l’Estat, el Deep State, s’hi juga la seva autoritat

Aquestes eleccions són transcendentals per tothom, perquè tothom s’hi juga molt i tothom s'hi deixarà la pell. Sánchez necessita imperiosament que guanyi Illa; el PP necessita aglutinar el vot espanyolista; Esquerra s’hi juga el poder, i Junts afronta la seva última oportunitat. I, last but not least, l’Estat, el Deep State, s’hi juga la seva autoritat. Esquerra Republicana té possibilitats certes de guanyar els comicis. No té obra de govern per presumir, més aviat aquest és el seu principal hàndicap, però ha sabut aprofitar el temps que ha tingut tot el poder de la Generalitat per eixamplar la base d’estómacs agraïts arreu del territori i aquest és l’autèntic poder que va fer guanyar tants comicis a CiU, al PNB i als socialistes andalusos.  Tanmateix, el PSC se les prometia molt felices, però el desgast del PSOE també l'afecta i cal no oblidar que bona part de la clientela que li va donar la victòria per un grapat de vots a Salvador Illa havien optat anteriorment per Ciutadans. Al PSC li van bé les eleccions quan hi ha pau a Catalunya, però no tant quan el conflicte s’engresca, i en aquest sentit la possible irrupció de Puigdemont en campanya alimenta la bel·ligerància del Partit Popular.

No se sap qui guanyarà les eleccions que acaba de convocar el president Aragonès i encara menys qui governarà Catalunya els propers quatre anys. El que sí que se sap és que aquest cop, si el lawfare no ho impedeix, Puigdemont no serà un candidat simbòlic. Tornarà. Tornarà perquè no té més remei. No podrà escapolir-se després d’haver forçat quelcom tan disruptiu com l’amnistia. Puigdemont haurà de tornar a desafiar l’Estat, que el té considerat com l’enemic públic número 1, i la democràcia espanyola se sotmetrà a una nova prova d’estrès d’imprevisibles conseqüències. Fins i tot podria passar que Puigdemont torni acompanyat d’una multitud de partidaris, que segurament oposaran resistència a la policia, però Puigdemont, amb tota seguretat, amb amnistia o encara sense, acabarà sent detingut i empresonat. I el que faci a continuació, és imprevisible.

Puigdemont torna a desafiar l’Estat, que el té considerat com l’enemic públic número 1, i la democràcia espanyola se sotmetrà a una nova prova d’estrès d’imprevisibles conseqüències

Òbviament, no serà el mateix que això passi abans o després del 12 de maig, però en qualsevol dels casos aquesta qüestió gravitarà durant tota la campanya, determinarà el curs dels esdeveniments i, per descomptat, el resultat electoral i el futur immediat de la política espanyola. No cal dir que Junts plantejarà els comicis reivindicant la restitució democràtica del president que considera legítim i interpel·larà el moviment independentista com si el 12 de maig fos un nou referèndum, no només sobre la persona de Puigdemont, sinó per ratificar el procés sobiranista. I aquesta és la gran incògnita, el grau de mobilització d’uns i altres. Qui està més cansat? Els catalans hauran de pronunciar-se i, sap greu abusar tant del poeta, però tot està per fer i tot és possible.