Els ‘estudiosos’ del procés hem viscut una setmana judicial molt moguda: primer, el Tribunal Constitucional (TC) denega, a Puigdemont, Puig Gordi i Comín la suspensió cautelar de les ordres nacionals de detenció acordades pel Suprem, perquè no considera oportú, el TC, deixar-los venir mentre rumia el fons del cas (bàsicament, mentre rumia si el Suprem va passar-se pel folre el principi de legalitat quan va decidir no aplicar l’amnistia a la ‘malversació’ de l’1O); després, el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE), en una decisió amb moltes més derivades de les que podria semblar, anul·la (fulmina, vaja) l’actuació del Parlament Europeu quan fa uns anys va aixecar la immunitat parlamentària de Puigdemont, Comín i Ponsatí perquè poguessin ser jutjats a Espanya pels fets del 2017. Miraré de destil·lar, en poques paraules i sense tecnicismes (no se’m negarà el mèrit si ho assoleixo!), l’essència i transcendència d’ambdues decisions. Miraré, també, com sempre, de relligar-les (m’encanta aquest verb). Som-hi.

Començaré pel final, amb el TJUE. Per què ha anul·lat l’actuació del Parlament Europeu? Doncs pel mateix motiu pel qual caldria anul·lar més de la meitat de totes les actuacions institucionals perpetrades des del 2017 contra el procés: per la manca d’imparcialitat de les persones que han pres les decisions. En aquest cas concret, pel fet que el ponent que portava el tema no només formava part del mateix grup parlamentari que Vox (una de les acusacions contra Puigdemont), sinó que fins i tot va participar en un acte organitzat per Vox on s’abordaven temes com ‘Cataluña es España’ i on es deien coses com ‘Viva España, viva Europa y Puigdemont, a prisión’. Fets com aquests posarien en dubte, segons el TJUE (quina obvietat!), l’aparença d’imparcialitat de qui havia de prendre decisions rellevants sobre la immunitat de Puigdemont i companyia. Per això cal anul·lar-ho tot. Déu-n’hi-do.

Aquesta decisió és molt rellevant no només perquè torna a ressaltar l’exigència innegociable que qui decideix ha de ser imparcial (si no ho és, només tindrem simulacres), sinó perquè ho trasllada a un àmbit, el parlamentari, no judicial. És a dir, el 2023 ja ens va dir el TJUE que un tribunal com el Suprem que es queda una causa (la de l’1O) que no li toca segons la llei pot deixar de ser imparcial. Ara, a 2026, ens diu que també han de ser imparcials els parlamentaris quan decideixen si aixequen, o no, una immunitat. No hi ha cap motiu, afegeixo jo, per no estendre aquesta exigència a tots els àmbits institucionals: també haurà de ser imparcial una Junta Electoral quan pren certes decisions (recordeu aquelles exigències tan estranyes de fer jurar la ‘constitución que nos dimos entre todos’?), o la policia quan decideix què investigar i com fer-ho (us sonen temes gens passats de moda com la ‘operación Catalunya’ o ‘Pegasus’?). Veiem, en definitiva, que si apliquem aquesta doctrina a l’actuació global espanyola envers el catalanisme, l’avenç de la infecció és ja irreversible. La gangrena ha avançat des de les extremitats fins al tronc. És ben a prop de la vena aorta. Està tot ben podrit.

Si fos el TJUE qui hagués d’analitzar la sentència del Suprem sobre l’1O, no en sobreviurien ni les molles

Saltem, ara, a la decisió del TC de no aixecar les ordres de detenció. Hi té res a veure la decisió del TJUE? Tot! Sostinc que la decisió del TC pateix, també, de manca d’imparcialitat. No pel què ha decidit (al cap i a la fi, és cert que normalment no aixeca les ordres de detenció mentre tramita el fons del cas), sinó per com ho fa fet: ben sovint la manca d’imparcialitat es manifesta en allò que s’omet, en la identificació dels llocs on no s’entra, si aquests llocs et poden portar, tal vegada, a un final indesitjat. El vot particular del magistrat Ramón Sáez (el mateix, quines coses!, que va oposar-se pels volts del 2017 a la intervenció del Parlament protagonitzada pel TC) sí que hi ha entrat i ha arribat, ves per on, a un resultat diferent.

A on no ha volgut mirar el TC? Primer ens diu que no pot entrar en el fons (en si la inaplicació de l’amnistia vulnera algun dret o principi) perquè ens trobem en un moment, una fase, provisional, cautelar. Que entrar-hi seria anticipar la decisió. Perdó?! Però si qualsevol estudiant de primer de dret sap que, amb les mesures cautelars, no pot decidir-se, cert és, el fons, però sí que ha de valorar-se la versemblança i solidesa aparent del que es demana. Perquè només en cas que sigui versemblant i sòlid, tindrà sentit adoptar una mesura que asseguri el resultat final! El plantejament del TC és especialment greu i sorprenent perquè, en el cas de Puigdemont, no és que hi hagi indicis que la inaplicació pel Suprem de l’amnistia és inconstitucional, sinó que és, podríem dir, flagrantment inconstitucional: les giragonses jurídiques a les quals va haver d’acudir per fer-li dir a la llei d’amnistia el que ni remotament diu han entrat ja, amb dret propi, al podi d’honor de la història de l’activisme judicial (un activisme tan criticat, per cert, quan és progressista i tan lloat quan és, com en aquest cas, reaccionari o d’extrema dreta).

La segona gran llacuna de la decisió del TC l’observem quan concreta els principis que es veurien afectats si aixecava l’ordre de detenció: només el preocupa l’interès general en la persecució penal dels delictes. Ignora (ni tan sols aborda!), per contra, un altre principi absolutament estructural que pot veure’s afectat, inversament, amb el no aixecament de les ordres: el de legalitat. Per què? Doncs perquè validar constitucionalment la precària vigència d’aquests ordres de detenció implica validar l'anorreament injustificable de la finalitat intrínseca a qualsevol llei (en aquest cas la d’amnistia): poder-ne desplegar els efectes! El magistrat Sáez té la decència de recordar, en el seu vot particular, que el principi de legalitat també compta. Afegeix que la majoria del tribunal fa una reconstrucció del cas "parcial" i omet "dades essencials". "Parcial", "ometre dades essencials"... no us sona, tot això?! Tenim, aquí, el segell inconfusible de la manca d’imparcialitat: veure i analitzar només allò que et portarà a la decisió final que desitges. És aquí on podem i hem de relligar, per fi, les dues fites judicials de la setmana, només aparentment contradictòries: la decisió del TJUE i la del TC. Ens parlen (a qui vulgui escoltar bé) del mateix: la manca d’imparcialitat.

Acabo. No tinc cap mena de dubte que si fos el TJUE qui hagués d’analitzar la sentència del Suprem sobre l’1O, no en sobreviurien ni les molles. Però no ho farà el TJUE, sinó el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). El mateix que recentment ha validat la intervenció del Parlament pel TC o les presons preventives del procés. És, veient-ne el tarannà, menys probable que sigui dur. Per què? Pel mateix! No perquè no sigui imparcial el TEDH, sinó perquè, per la naturalesa mateixa de les normes que el constitueixen, no és tan imparcial com el TJUE. És més permeable a possibles influències exteriors, o a criteris d’oportunitat per relativitzar (o ignorar) certes malifetes judicials internes. Però no ens anticipéssim pas. Tot al seu temps.