La sentència del Tribunal Constitucional del 6 d'octubre marca una fita en el dret constitucional contemporani. Amb l'anul·lació de les resolucions del Tribunal Suprem que pretenien aïllar la malversació de l'àmbit de la Llei Orgànica 1/2024 d'amnistia, l'alt tribunal desmunta una fal·laç operació d'enginyeria judicial. Aquesta resolució representa una derrota jurídica en tota regla per al TS, però també per al PP, Vox i per a l'estratègia repressiva que al seu dia va alimentar o tolerar el PSOE sota la raó d'estat.
Per comprendre aquesta victòria de l'independentisme català, és imprescindible posar en valor la intel·ligentíssima estratègia dissenyada per Carles Puigdemont des de l'exili. Mentre determinat aparell judicial estatal donava per amortitzada la causa catalana en el terreny domèstic, Puigdemont va entendre que la veritable batalla per la supervivència política i l'homologació de drets no es lliurava al TS, sinó a l'espai judicial europeu. Internacionalitzar el conflicte i desplaçar el debat a les instàncies judicials de la UE o dels seus diferents estats membres (Alemanya, Bèlgica, Itàlia…) va permetre despullar les costures xovinistes de determinats tribunals espanyols.
La clau de volta es troba en la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (STJUE) de 16 de juliol de 2026. Quan el TS va intentar tancar la porta a l'amnistia inventant una amenaça hipotètica als interessos financers de la UE (art. 325 del seu Tractat de Funcionament) i un estrambòtic concepte d'"enriquiment per estalvi de despesa", el TJUE va respondre amb contundència. Luxemburg va deixar clar que el Dret Europeu no cobreix riscos abstractes de secessió ni alteracions de la renda estatal, i va desautoritzar la jurisprudència de disseny dels Marchenes i els Llarenes. Va ser aquest dictamen europeu el que va deixar sense oxigen la via obstruccionista del TS i va forçar el TC a certificar la nul·litat de les seves resolucions.
La sentència del TC desvela la gravetat del comportament del TS (també, en el que li arriba, que és molt, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-TSJC). El TC determina que el Suprem va incórrer en una interpretació perjudicial per a la persona condemnada en aquest cas (la consellera Dolors Bassa), vedada a la interpretació judicial uniforme de les democràcies liberals europees. En retorçar la llei per negar l'amnistia on no hi havia benefici personal ni desviació a patrimonis privats, el TS va vulnerar els drets fonamentals a la tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE), a la legalitat penal (art. 25.1 CE) i a l'accés a càrrecs públics (art. 23.2 CE). I, tot i que el TC no arribi a aquesta conclusió, permetin-me dir que, segons els mateixos arguments del TC i del TJUE, el TS va vulnerar aquests drets amb plena consciència, ja que no podia desconèixer arguments jurídics tan palesos i evidents en un sistema penal liberal i democràtic.
Internacionalitzar el conflicte i desplaçar el debat a les instàncies judicials de la UE o dels seus diferents estats membres (Alemanya, Bèlgica, Itàlia…) va permetre despullar les costures xovinistes de determinats tribunals espanyols
Però l'aspecte més transcendent rau en el reconeixement implícit de la gravetat que va motivar la llei d'amnistia. En declarar-ne la constitucionalitat, el TC valida la diagnosi de l'existència d'una profunda fallida de la convivència generada pel lawfare i la hipertròfia punitiva de sectors del poder judicial espanyol, potser certament minoritaris, però singularment actuants en les Sales del Penal del TS i del TSJC. L'amnistia actua, així, com un instrument legítim de restauració enfront de l'excés jurisdiccional. Ara bé, no certament com ho entenen ara Sánchez i Illa, ja que tal restauració no comporta unívocament el consens, acord o pacificació entre Catalunya i l'Estat, que depèn essencialment del reconeixement per l'Estat del dret a decidir de la ciutadania catalana.
La sentència del TJUE al juliol i la del TC ara confirmen que la batalla de Puigdemont i tants d'altres a Europa no va ser mai una fugida de la justícia (a la qual es va sotmetre el president el novembre del 2017 a Brussel·les tan bon punt va conèixer l'emissió d'una ordre europea de detenció contra la seva persona), sinó una estratègia de garantisme democràtic. La derrota ara del Suprem demostra que, fora de la caverna estatal, la raó democràtica va acabar per prevaler al capdavall.
Coda: La farsa de l'adoctrinament i la innocència de Laura Borràs
Aquesta mateixa lògica inquisitorial treu el cap en la grotesca imposició a Laura Borràs per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d'un curset de reeducació sobre corrupció de 25 hores, com a requisit addicional per evitar el compliment de la mateixa pena de presó, ara parcialment indultada, que el mateix TSJC va reconèixer excessiva per desproporcionada, demanant el perdó parcial per efectivitzar la condemna condicional que n'impedís el compliment efectiu.
Vaig escriure al seu dia a ElNacional.cat que la condemna a Borràs per fraccionament de contractes manca dels elements constitutius de la corrupció, en tant que: i) no hi va haver malversació de fons, ii) no hi va haver benefici patrimonial ni lucre personal, iii) no es va produir perjudici econòmic per a les arques públiques, donat que els treballs per a l'Institut de les Lletres Catalanes van ser efectivament realitzats.
Ens trobem, en el context de l'execució d'una sentència, davant d'un acte d'humiliació gratuïta, en el personal i en el polític, indigne d'una magistratura actuant sota els paràmetres de neutralitat i proporcionalitat propis d'una democràcia liberal avançada.