Més enllà de com acabi el sainet entre Gabriel Rufián i Front Ampli, sí que hi ha una primera conclusió política que se'n pot extreure: la pressió per moure's dels respectius marcs ha anat de comuns a Esquerra i no pas d'Esquerra a comuns. És a dir, tant la idea inicial de Rufián com l'OPA llançada divendres per Ada Colau van en la mateixa direcció: la de considerar sempre que és ERC la que es desplaçava cap a un conglomerat de formacions d'esquerres espanyoles i no pas que, a Catalunya, aquest conglomerat de formacions d'esquerres espanyoles desaparegués i es posés sota el paraigua dels republicans.
Des del punt de vista estrictament d'intel·ligència electoral, la proposta d'unificar totes les paperetes a l'esquerra del PSOE no és que sigui interessant sinó que, vistes les enquestes, és possiblement l'única fórmula que permeteix fer mínimament imaginable una majoria d'esquerres que permetés una nova investidura de Pedro Sánchez sota un nou govern de coalició amb ministres de Front Ampli.
Ara bé, aquesta anàlisi i aquesta fórmula de fusió poden resultar comprensibles per a províncies com Madrid, Sòria, Toledo o Santander allà on (quina sort!) només es vota pensant en si ets més de dretes o més d'esquerres. A Catalunya, però, hi ha qui creu que —com a nació— el centre de gravitació política, social, sindical, mediàtica i cultural ha de ser Catalunya i no pas la Moncloa, Ferraz, Los Javis, la Sexta o la Puerta del Sol. Amb això no vull dir que a Catalunya no tingui sentit que les esquerres a l'esquerra del PSOE s'unifiquin en una sola llista. Simplement estic dient que si mai es fes, la columna vertebral, les sigles i el cap de llista haurien de ser d'ERC que fes de paraigua de la resta, no pas a la inversa. Dit d'una altra manera, l'estratègia d'eixamplar la base consistia que Colau se sentís atreta per anar a Esquerra, no pas que Rufián se sentís atret per anar amb Podem. Un altre debat és si, ideològicament, ERC vol continuar sent classificada com a "partit a l'esquerra del PSOE" o bé torna a l'estratègia nacional de —directament— substituir els socialistes a Catalunya.
Si Rufián segueix a ERC veurà Front Ampli com ara Julián veu els partits del Barça
Aquesta setmana, la ja exdiputada d'ERC al Congrés, Pilar Vallugera, ha explicat molt bé la radiografia de tot plegat. En una clara al·lusió a Rufián, Vallugera ha demanat, simplement, que el pròxim cap de llista dels republicans a Madrid "es mori de ganes" de ser-ho. Res més que això. I és que ara mateix a Esquerra només se li dibuixen dues opcions: la més dramàtica, que Rufián abandoni el partit i se'n vagi a Front Ampli, o bé que sigui candidat d'ERC però fent la sensació que ho fa arrossegant els peus i mirant el Front Ampli de Colau, Montero, Bustinduy i companyia com ara Julián Álvarez deu veure els partits del Barça. Si això segon acaba passant, i Rufián encapçala Esquerra i Colau Front Ampli, caldrà veure aleshores com els republicans enfoquen la campanya perquè es donarà la circumstància que, en molts barris, hauran de competir per una mateixa bossa de vots i, a aquestes alçades de la pel·lícula, fer veure que t'hi estàs confrontant ja no resulta creïble.
Entre altres coses perquè passi el que passi el 29 de novembre, els republicans —i especialment Gabriel Rufián— han perdut tota capacitat negociadora per fer valer els seus vots en una hipotètica investidura de Pedro Sánchez. No és cap espòiler avançar que tregui els diputats que tregui la llista de Rufián votarà sí al PSOE, de manera que els socialistes no tindran cap al·licient (ni cap facilitat) per oferir propostes atractives per a Catalunya. Perquè, que consti també en acta, hi havia una altra possibilitat que una ERC arrossegada per Rufián ja no ha permès ni dibuixar: que el front ampli fos de Catalunya i tots els partits d'obediència catalana anessin junts a Madrid. I no només no s'ha ni considerat sinó que el mateix Rufián ha demanat el més absolut ostracisme per als qui un dia van ser els seus aliats nacionals. I, es miri per on es miri, aquesta pèrdua de l'eix nacional en favor de l'ideològic és, un cop més, un mal servei per al catalanisme.