La publicitat a Internet funciona partint d'uns algoritmes que ens ofereixen productes o serveis segons els nostres gustos, esbrinats, principalment, a través de les recerques fetes. Però hi ha un altre tipus de publicitat, la que coneix la nostra edat, professió, ciutat, sexe i fins i tot estat civil o emocional. Aquesta publicitat que és com una mare i ens dóna el que no li demanem, sense esperar-ne res a canvi, perquè considera que és el que necessitem. Encara que no ens agradi escoltar-ho.

La nostra publicitat ens coneix millor que nosaltres mateixos, la nostra publicitat ens ha parit. No és una novetat evidenciar que els gustos i costums dels ciutadans es modelen també partint de la publicitat, i no sempre al revés. Abans que apareguessin els primers salvaslips, les dones del món occidental mai no havien considerat que el cony els feia mala olor per defecte. El pecat estès de la brutícia femenina s'ha alimentat partint d'espots de dones incòmodes per la seva sempre vergonyosa aroma vaginal. 

Les inventives de la publicitat per fer sentir les dones responsables dels mals del món són infinites. Per exemple, som culpables de la baixa natalitat i de la natalitat tardana. Els test d'ovulació digital per quedar-se embarassada són el perfecte exemple d'aquesta publicitat invasiva que em recorden cada dia, que he de tenir un fill, i que va sent hora. Mai no faig recerques relacionades amb els meus desitjos –presumptes– de tenir fills, tanmateix, màgicament, apareixen des de fa mesos anuncis en bucle de Clearblue en totes les meves recerques “llesta per a un nou somriure? Pots quedar-te embarassada amb el test d'ovulació digital”. Seguit d'una escena d'amigues plorant d'emoció davant de l'embaràs d'una d'elles. 

Abans que apareguessin els primers salvaslips, les dones del món occidental mai no havien considerat que el cony els feia mala olor per defecte

Tothom sap que l'objecte de la publicitat és generar necessitats per satisfer a través de l'obtenció de determinats productes o serveis. La meva publicitat ha suposat que jo necessito tenir fills, perquè això és el que em correspon. Alhora, m'exigeix que em mantingui jove i esvelta, que la meva pell i la meva regla no facin olor i, el més important, que no tingui un sol pèl fora del cap. 

El que no ens diu la nostra publicitat és que per ser mare hem de renunciar a mil i una coses, lluitar per mantenir la feina, i, de manera recomanable, buscar-nos una parella que vulgui tenir fills. La publicitat entén la dona com la gran –i gairebé única- responsable del cicle de la vida. On són els homes en aquests anuncis? Potser estem sempre davant d'embarassos de dones soles, lesbianes o amb relacions poliamoroses? Per què mai no apareix el factor masculí en els espots de Clearblue? I en els de bolquers? I en els d'alimentació infantil? No volen tenir fills? Estan ocupats treballant?

Sembla que les dones ens quedem embarassades per osmosi, per obra de l'esperit sant, pels peixos del mar o per esnifar núvols de colors. No veureu un maleït espot a Espanya on hi aparegui un sol paio entusiasmat davant de l'anunci de la seva paternitat. No veureu un sol home en aquest tipus d'anuncis, en general. 

No veureu un maleït espot a Espanya on aparegui un sol paio entusiasmat davant de l'anunci de la seva paternitat

L'edat mitjana per tenir el primer fill a Espanya se situa en els 32'3 anys, en les dones. En el cas dels homes, simplement no hi ha estadístiques. A ningú no li interessen. Estan fetes per culpabilitzar la dona. Se suposa que els homes poden ser pares a qualsevol edat, i no és estrany que cada vegada sigui més habitual veure parelles formades per un Papuchi i una jove universitària, o per un famós publicitari quarantí amb la seva lolita de 19. Joventut tresor diví. Per a les dones. 

Com no han de pensar els nostres contemporanis que estem boges i histèriques si plantegem la possibilitat de tenir fills als 30. Ells volen jugar a la play, fer apostes, viatjar, veure futbol i beure cervesa. Als anuncis ells són joves, nosaltres, faedores d'arròs covat en potència. Mentre a nosaltres ens bombardegen amb merdes de fertilitat i embarassos, els homes viuen feliços al seu món de lleure. És normal que no es preocupin en absolut per aquestes qüestions tan típicament femenines.

No existeixen missatges publicitaris que fomentin la paternitat, ni hi ha homes entusiasmats mirant el test d'embaràs amb la seva xicota esperant ansiosament que surti positiu. No es veuen reunions de nois on es comenten les ganes que tenen de ser papes. No hi ha plors i abraçades entre pares i fills quan ho comuniquen. I als anuncis de famílies heterosexuals amb nens petits, cada vegada és més freqüent que el pare tingui el cabell blanc. 

Els pares apareixen gairebé sempre retratats com el factor d'entreteniment infantil. Papa estrena el cotxe nou, papa juga a la consola, papa se'n va al futbol o es diverteix de vacances. No veig nois joves volent formar una família, perquè això és cosa de noies i dels coloms blancs amb què es reprodueixen. 

Potser és hora que els espermatozoides sentin la mateixa pressió publicitària que els nostres ovaris, posats a revertir la piràmide poblacional negativa

Potser és hora que els anuncis destinats a fomentar la natalitat incloguin homes joves, per evitar primer el masclisme associat a la cura de la família, i, ja de passada, crear un revulsiu en el qual mirar-se. Per no sentir-nos avergonyides i acomplexades per tenir instint maternal als 30. A més, les estadístiques que es publiquen en premsa, podrien assenyalar l'edat mitjana dels homes espanyols per ser pares. Potser és hora que els espermatozoides sentin la mateixa pressió publicitària que els nostres ovaris, posats a revertir la piràmide poblacional negativa.

Mentrestant, molts seguirem amb el nostre gos. Bevent cervesa, jugant a la play i amb la paella a foc lent.