No hi pot haver regeneració sense una investigació exhaustiva. No es pot proposar neteja sense abans haver rastrejat cada taca, cada connexió, cada estructura que va permetre la corrupció. No n'hi ha prou amb proclamar reformes: cal desinfectar. L'única prova real de voluntat regeneradora és la que exigeix treure a la llum tots els fets, depurar totes les responsabilitats i desmantellar totes les xarxes. Aquesta és l'autèntica prova del cotó fluix. Totes les altres coses són soroll, coartada o simulacre.
En aquest context, és grotesc —per no dir insultant— que un govern esquitxat per un embull de casos de corrupció pretengui erigir-se en arquitecte de la integritat institucional. Pedro Sánchez ha anunciat un ambiciós "Pla estatal contra la corrupció", amb quinze mesures suposadament orientades a combatre un dels mals més grans de la democràcia. Però el missatge parteix del lloc equivocat, en el moment equivocat i amb eines inadequades. El que es presenta com a regeneració és, en realitat, una operació de blindatge preventiu, disfressada de reforma.
El problema de fons és clar: no pot combatre's la corrupció des de dins de la corrupció. No poden impulsar-se reformes estructurals si no s'ha aclarit prèviament l'abast de les pràctiques il·lícites que afecten el mateix poder que promou aquests canvis. La lògica del bon govern exigeix una seqüència bàsica: primer s'investiga, després se sanciona i només llavors es reforma. Aquí, en canvi, es pretén legislar sense haver depurat, redissenyar sense haver comprès, diagnosticar sense haver fet l'autòpsia.
Una de les propostes més alarmants, també insistent, és la pretensió de lliurar la instrucció penal al Ministeri Fiscal. En abstracte, podria debatre's com a part de la modernització del procés penal. Però en el context actual, l'esmentada reforma és inacceptable. La Fiscalia espanyola manca d'independència real i la seva cúpula actual està jeràrquicament subordinada a l'executiu. El fiscal general de l'Estat, nomenat directament pel president del govern espanyol, no té ni autonomia funcional ni distància institucional. Lliurar-li el timó de la investigació penal a aquest òrgan és convertir l'acusat en investigador, al sospitós en fiscal. És, en definitiva, una operació de captura institucional.
Altres mesures del pla també amaguen greus perills sota una aparença d'innovació o compliment europeu. La creació d'una "agència d'integritat pública" es presenta amb retòrica modernitzadora, però en realitat podria institucionalitzar un òrgan complaent, legitimador, sense capacitat de fiscalització real. A Espanya, l'experiència amb òrgans suposadament independents demostra que el disseny no en garanteix la funcionalitat: el CIS, la CNMC o, fins i tot, el mateix Consell General del Poder Judicial han patit captures polítiques. Quan els nomenaments depenen de l'executiu o les seves majories, l'autonomia és nominal i la imparcialitat, una simulació.
L'ús d'intel·ligència artificial per detectar patrons de frau en la contractació pública és un altre exemple d'innovació que amaga metzina. Sota l'aparença de l'eficiència algorítmica, s'introdueixen mecanismes de control opacs, no auditables, no impugnables. L'automatització de la sospita erosiona el principi de legalitat, el dret a la defensa i la presumpció d'innocència. En una democràcia, no pot permetre's que un codi font secret determini la destinació de contractes, empreses o persones sense transparència ni responsabilitat. La digitalització no es pot convertir en una coartada per suprimir garanties.
Així mateix, el pla inclou la imposició obligatòria de programes de compliance per a les empreses contractistes. Una mesura que, sense regulació precisa i fiscalització posterior, pot funcionar com a barrera d'entrada per a pimes i deixar el terreny lliure a grans operadors amb capacitat per simular el compliment formal. El risc de convertir el compliance en un ritual buit és elevat: sense auditories reals ni verificació efectiva, les mesures esdevenen simulacres. I els simulacres, com se sap, alimenten la impunitat.
Permetre al govern de Sánchez dissenyar l'arquitectura institucional de la integritat democràtica equival a demanar-li a la guineu que dissenyi el sistema de seguretat del galliner
Encara més preocupant és la pretensió de legalitzar el decomís administratiu sense condemna penal prèvia. La possibilitat de confiscar béns per via administrativa, sense sentència ferma, vulnera frontalment la presumpció d'innocència, la tutela judicial efectiva i el principi de legalitat penal. Es tracta de traslladar a l'àmbit administratiu una potestat, típicament penal, amb menys controls, menys requisits i menys possibilitat de defensa. A la pràctica, és una forma de càstig sense judici, de pena estratègica, de sanció preventiva contra l'adversari polític o el sospitós incòmode.
De la mateixa manera, la idea d'establir llistes negres d'empreses "condemnades per corrupció" enclou una enorme ambigüitat. Quins criteris es faran servir? Quins òrgans decidiran? Amb quins recursos? Quines garanties hi haurà per evitar errors o abusos? La normativa europea exigeix resolucions fermes, motivades i revisables. L'exclusió preventiva sense sentència ferma vulnera el Dret de la Unió i la Constitució espanyola. Convertir l'administració en jutge i botxí no només és inconstitucional, és profundament perillós.
Una altra mesura de constitucionalitat discutible és la proposta de sancionar partits polítics que mantinguin a les seves llistes o estructures persones condemnades. Tot i ser raonable en abstracte, a la pràctica pot esdevenir un instrument de repressió política. La responsabilitat penal és personal. Castigar financerament una formació per una sentència encara recorreguda o no ferma pot suposar una inhabilitació indirecta de candidatures, contrària a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. No tot s'hi val per semblar implacable: també la forma és part de la justícia.
El govern espanyol insisteix a presentar aquest pla com a resultat del consens europeu, però això no és veritat. Ni la Comissió Europea ni el GRECO han sol·licitat comisos sense judici, agències sense independència ni concentració del poder instructor en mans del fiscal del govern. El que Europa reclama és transparència, independència judicial i rendició de comptes. Presentar aquest conjunt de mesures com a "compliment europeu" és una forma de manipulació institucional. Europa demana garanties, no propaganda.
La gran pregunta continua sense resposta: com pot dissenyar-se un sistema d'integritat des del cor d'un sistema que no ha volgut investigar-se a si mateix? Com pot construir-se una nova arquitectura ètica sense haver demolit l'anterior? Mentre no es coneguin tots els fets, els noms, les trames i les cobertures, qualsevol reforma serà mera escenificació. No es pot immunitzar una democràcia contra la corrupció sense conèixer amb precisió el virus que la corroeix. No es pot regenerar sense descompondre. No es pot redissenyar l'institucional sense haver fet justícia.
Permetre al govern de Sánchez dissenyar l'arquitectura institucional de la integritat democràtica equival a demanar-li a la guineu que dissenyi el sistema de seguretat del galliner. No és només una imprudència: és una rendició ètica. El problema no és tècnic. És polític. És moral. Es diu impunitat.
Primer, posem el comptador a zero: investiguem-ho tot, fins a les últimes conseqüències. Només llavors es podran abordar les reformes. Només llavors es podrà parlar de regeneració. Abans d'això, tot és coartada, simulacre o farsa, en una desesperada recerca de la impunitat.