El míting que Clara Ponsatí va disparar dimecres passat a pocs centímetres de Carles Puigdemont i de Toni Comín, tot just després que el TGUE els retirés la immunitat i sense que el Molt Honorable en sabés cap detall, ha sigut el primer acte de campanya de l’antiga consellera a Catalunya. Servidor o quisvulla pot estar molt d’acord amb el contingut del speech; a saber, que un pacte amb el PSOE o qualsevol partit d’obediència espanyola no ens podrà oferir res més que rendició i pèrdua de catalanitat, que l’especulació sobre les sentències europees com a ajuda per l’hipotètic retorn del president al país no han ajudat l’independentisme, i que la política necessita acabar amb les ficcions d’uns líders massa avesats a la mentida. De fet, diria que l’antiga consellera va resumir de manera prou airada i concisa les reivindicacions dels meus articles durant aquest últim lustre.

Ponsatí ja va empassar-se la DUI-sense-DUI del president i servidor mateix recorda com corria ben cabrejada pel Parlament dient que li havien fotut el pèl

Però això tant li fot. Primer i abans que res, car qui se serví d’adobar el terreny per tota aquesta retòrica d’alliberament nacional ordit sota el paraigua europeu fou la mateixa Ponsatí. Potser no ho perpetrà amb l’idèntic entusiasme dels seus companys, però va concórrer a unes eleccions europees on Puigdemont flirtejava obertament amb tornar al territori en cas de victòria, una promesa que —com passa sempre amb el processisme— després mutà en l’estira-i-arronsa ja prou conegut entre el Molt Honorable i el jutge Llarena. Durant els fets del 2017, Ponsatí ja va empassar-se la DUI-sense-DUI del president i servidor mateix recorda com corria ben cabrejada pel Parlament dient que li havien fotut el pèl. Jo entenc que, per bonhomia o distracció, et puguin pispar la cartera; però fer d’això una metòdica recorrent, mentre parles de ficcions, em sembla una presa de pèl notòria.

Els catalans mereixen sentir la veritat, només faltaria. I la veritat és que Ponsatí ha aprofitat l’espai europeu que li regalà l’àmbit de Junts i el puigdemontisme per anar ordint la seva petita traïció al president. Per altra banda, la Clara pot cagar-se tot el que vulgui en el processisme, però si va poder organitzar aquella pantomima de detenció a Barcelona quan tornà al país fou gràcies al fet que PSOE i Esquerra van acabar rebaixant-li els tipus penals pels quals pot ser jutjada. Aprofitar-se d’un nou estat de coses per escarnir qui l’ha fet possible, mentre reclames una nova política amb majúscules, estimada consellera, no m’acaba de quadrar. Com tampoc m’acaba d’entrar al cap que Ponsatí apostés inequívocament per l’abstenció a les municipals mentre fa que improvisa discursos com el d’aquesta passada setmana, una salmòdia que fa una oloreta més que sospitosa a eleccions catalanes.

He sentit com Ponsatí parla sovint de la seva disposició a ajudar una nova fornada de líders perquè, en una futura situació de topada amb l’estat, les generacions més joves de polítics tinguin prou seny i fortalesa per no cometre els errors de Puigdemont i companyia. El problema, i això ho he dit personalment a la Clara, és que ella mateixa ha format part de la caterva i la seva fàbrica d’il·lusions. També li he dit que, justament fent honor als seus objectius, el millor que pot esdevenir-se a la Catalunya del futur és la retirada dels polítics que han viscut de l’aprovació estatutària a la no aplicació de l’1-O. Crec, sincerament, que la lliçó més bona que Ponsatí pot regalar és justament la de no posar-se com a exemple. Poc importa que Puigdemont i la CiU de sempre tinguin més responsabilitat que la consellera en aquest vodevil, perquè aquí tot déu ha participat en la mateixa sardana.

Eliminar la ficció de la política catalana implicarà també no voler patrimonialitzar l’èxit creixent de l’abstenció per reconvertir de nou la ira comprensible dels votants en l’enèsim invent de bomber dels polítics responsables dels fets del 2017. Si vol treballar per la llibertat, el millor que pot fer Ponsatí és allunyar-se d’uns discursos que, al capdavall, només exciten a qui t’ha posat en un faristol i a sobre ha d’aguantar com te’n cardes. Fer tot aquest camí, ja prou paradoxal, per acabar rematant-lo en una nova coalició de desnonats al Parlament em resulta pitjor que una ficció: significa aixecar de nou la camisa als electors.