El polític que m’ha agradat més d’aquesta campanya electoral ha sigut, amb molta diferència, Roger Muntañola. Tot i el suport que ha rebut de La Vanguardia i de la resta de mitjans de Vichy, el candidat de PDeCAT ha fet uns resultats pèssims, que diuen molt de la situació política del país i dels problemes que tindrà Espanya per legitimar la seva democràcia contra Catalunya. Sense anar més lluny, només a Barcelona, la candidatura de Primàries del 2019, dirigida en bona part per l’equip de Casablanca, va aconseguir més vots amb tota la premsa en contra. 

Muntañola m’ha recordat que una de les primeres discussions que vam tenir en aquelles eleccions amb els sectors més afins a Jordi Graupera era si havíem de concentrar les forces a treure els vots de l’espai convergent. L’argument de l’equip de Casablanca sempre va ser que la prioritat era intentar superar la cultura política de l’autonomisme, no pas entrar a l’Ajuntament a qualsevol preu. Joan Vives, que corria per allà, deia que parlàvem poc de la independència, i la nostra posició era que no havíem triat de presentar-nos a Barcelona per estirar més el xiclet del procés.

Ho explico perquè veig que l’autodeterminació torna a ser el gran esquer electoral del quart espai que sembla que es va congriant al voltant del grup de Jordi Graupera i Clara Ponsatí. Tant se val si llegeixes l’Agustí Colomines o la Montserrat Dameson, el mateix Graupera o els articles i els tuits que escriuen els membres de la tertúlia proscrita de Vilaweb. L’espai convergent continua dividit entre els que voldrien tornar enrere, als temps daurats del pujolisme, i els que no han entès que Catalunya ja no està en condicions de fer la independència ni de mantenir cap pols amb l’Estat que no acabi malament. 

ERC s’ha refugiat en el projecte de l’Espanya plurinacional perquè Oriol Junqueras sembla haver entès que l’única manera d’avançar, o de contenir l’onada darwinista europea, és pressionar Madrid a través dels partits de la perifèria de l’Estat. El seu partit ha perdut més de 400 mil vots, però Bildu ha superat el PNB, i el PSOE i el món republicà tenen una prova més que, sense els Països Catalans, no poden anar ni a la cantonada. ERC perd vots, però no perd influència. El seu discurs antifeixista, de fet, pensat per fer palanca a través dels fantasmes del franquisme i de la por que fan PP i Vox, és hegemònic sense discussió a Catalunya.

Les mentides del procés, i la cadena de renúncies íntimes forçada pel règim de Vichy, ha deixat un desert polític en l'espai nacionalista que els sectors més actius del país tindran la temptació d'omplir amb qualsevol cosa

L’espai de CiU, en canvi, cada cop està més fragmentat, i cada cop pateix més per harmonitzar els interessos de les elits barcelonines amb els interessos del seu electorat. A diferència del món d’ERC, les faccions de l’espai de CiU no se senten deutores de cap tradició històrica que vagi més enllà de l’autonomisme. Fins i tot Sílvia Orriols, que és hereva política de Daniel Cardona, fa la seva carrera amb el suport d’un grup de pujolistes que creuen que un país es pot salvar amb un màrqueting polític agressiu. N’hi ha prou de llegir l’entrevista que Joan Burdeus li va fer pel diari El País per veure l’interès que hi ha, a la cort de Vichy, per convertir Orriols en un banc tòxic que serveixi per treure-li la llufa de trumpista a Graupera.

Per acabar-ho d’embolicar, l’èxit del discurs de l’abstenció i la proximitat de les eleccions autonòmiques ha despertat una autèntica febre de l’or en l’espai convergent. Les faccions properes a Puigdemont i Ponsatí assumeixen que els vots tornaran si algun líder creïble és capaç de posar de nou l’autodeterminació al centre del debat polític. El problema és que ja no som al 2017, ni tan sols al 2019. Quan la candidatura de Graupera es va presentar tot just es començava a trencar la confiança entre els votants i els partits tradicionals. En aquests anys el que s’ha trencat és la confiança entre els catalans —per això la tàctica de Junqueras d’aliar-se amb el món republicà espanyol té tot el sentit des del seu punt de vista.    

Muntañola oferia una recepta realista que tenia la virtut de ser la recepta que ell mateix sempre ha defensat. El problema de Muntañola no era el discurs, sinó els amics i la trajectòria, és a dir, que se li notava massa que la seva figura serviria més per donar joc a la dreta espanyola, que no pas per defensar els votants nacionalistes. A can Puigdemont treuen pit perquè el resultat de les eleccions els ha donat protagonisme, però és difícil que el seu partit pugui aprofitar l’ocasió sense trencar-se. Si l’autodeterminació fos alguna cosa més que un reclam electoral, Puigdemont ja hauria dit d'entrada que Junts només investiria Pedro Sánchez a canvi d’un referèndum —o de l’aplicació de l’1 d’octubre.

Sánchez no podria, ni tan sols, fer tornar els exiliats encara que volgués. D’altra banda sempre pot forçar unes noves eleccions que insisteixin en la idea que si ell no és president manarà Vox. L’abstenció no és una mina de vots, com creuen alguns espavilats. L’abstenció és un coixí de seguretat que protegeix el país dels xantatges franquistes que ja vam patir a la Transició. Potser Sánchez oferirà a Xavier Trias de ser alcalde de Barcelona tutelat pel PSC, i això també agreujarà la crisi de l’espai convergent. El problema dels convergents, des de Trias fins a Ponsatí, és que no s’han preocupat de tenir un projecte nacional per a Catalunya que estigui a l’altura del sentiment independentista que va despertar el procés. 

ERC té un projecte català per a Espanya, igual que el tenia la CiU de Pujol. Les faccions de l'espai convergent, en canvi, més aviat tenen projectes personals per a Catalunya, normalment pervertits per la impaciència. Les mentides del procés, i la cadena de renúncies íntimes forçada pel règim de Vichy, ha deixat un desert polític en l'espai nacionalista que els sectors més actius del país tindran la temptació d'omplir amb qualsevol cosa. Mentre escoltava Muntañola pensava que el seu discurs, passat per una xarxa cultural i política que no fos tan nostàlgica dels anys noranta i que, en canvi, fos prou resilient per no buscar resultats i simpaties immediates, a la llarga potser podria fer un cert bé; si més no, més bé que tot aquest soroll de convergents antifeixistes, subsidiaris de Junqueras, que se sent d'uns anys ençà.

Per dir-ho de manera que fins i tot els rucs ho entenguin, avui ni Puigdemont ni Ponsatí no ens podrien fer guanyar un referèndum d'autodeterminació; en canvi, amb la feina que s'ha fet de destrucció de l'autonomisme, qualsevol política que nacionalitzi una mica el país ens acostarà a la independència, ni que sigui a llarg termini.