Salvador Illa i Pedro Sánchez han volgut tancar la crisi ferroviària a Catalunya fent ús d’aquell clàssic de la política consistent a fer cessar individus absolutament desconeguts per a la major part del comú. En aquesta ocasió, els afortunats de la loteria macabra dels bocs expiatoris han estat Josep Enric Garcia Alemany, antic director operatiu de Rodalies (destituït pel Ministeri) i el seu dissortat germà bessó d’Adif Raúl Míguez Bailo, antic director general d’explotació i manteniment, destituït pel Govern. Amb això, el president espanyol i el virrei d’Espanya han volgut segellar —en fals— el paperot dels consellers Dalmau i Paneque, els quals ara ja compten amb l’aval polític que els permetrà continuar l’art de perjurar que dilluns vinent hi haurà un servei normalitzat de trens —amb els delays i molèsties de sempre, vaja— sense despentinar-se ni sentir vergonya. Una mica com l’alcalde Collboni, fidel lector de la revista Vogue.

Apel·lant al truc (també ancestral) d’acabar acusant la població de queixar-se massa i d’apreciar poc la implicació governamental, el conseller Dalmau deia ahir a "El matí de Catalunya Ràdio" que, mercès a la cautela de les seves decisions, els tècnics d’Adif han pogut detectar vint-i-tres punts crítics de la xarxa on cal fer reparacions immediates. Dit d’una altra manera, el conseller vindria a dir-nos que no ens hem de preocupar per la seva credibilitat política (segons la qual, insisteixo, el servei s’hauria hagut de recuperar parcialment dimecres passat), sinó que serà millor que ens centrem en les coses positives de l’existència. Algun ingenu podria qüestionar al president ocasional del país per què ha calgut arribar al col·lapse per tal de trobar la pedra a la sabata dels nostres trens. Però això importa poc als tecnòcrates, que ja es troben ordint una taula que relligui els mals de Rodalies a l’emergència climàtica.

Recomano als meus camarades independentistes que no caiguin a la trampa, perquè la partitocràcia nostrada estarà encantada de tenir-nos de nou al carrer cantant L'estaca

Fa molta gràcia comprovar com la gent del PSC, conscients de la impossibilitat de solucionar allò que els cursis anomenen “els problemes estructurals del país” des de l’autonomia, han decidit entrar a la tercera via de la filosofia processista. La primera d’aquestes normes, gosaria insistir, consisteix a no acabar d’assumir mai les responsabilitats morals que impliquen les teves promeses; tu pots dir que els trens rutllaran demà, la setmana vinent o d’aquí a ben pocs dies, quan tot déu torni a celebrar la presentació de Jesús al temple de Jerusalem, i si la cosa no s’esdevé, sempre pots acabar disparant la culpa vers la meteorologia. En segon terme i també de cara a evadir comptes de manera concreta, el processisme demana que el poder quedi diluït en una sèrie d’entitats “mixtes”, comandades per éssers nebulosos; avui mateix, ai las, ningú sap del cert qui redimoni és el màxim responsable de Rodalies.

Resulta prou evident que la desaparició del locus conceptual últim del poder (recordeu com durant el procés la política institucional es barrejava amb la força oculta del món cívic i d’aquella andròmina anomenada Estat Major) acaba implicant que les decisions últimes sempre acabin descansant en la potestat omnívora del quilòmetre zero. En aquest sentit, és ben lògic que Dalmau i companyia —conscients que l’independentisme encara no els pot fer oposició política— hagin demanat paciència, entonant la cançoneta segons la qual els problemes endèmics no es guariran amb unes quantes setmanes. És així com el PSC viu immers en el processisme, però ha après la lliçó de no posar gaires terminis ni fulls de ruta llampants per l’emancipació tribal (rebaixada, of course, al llistó poc ambiciós d’assegurar a la gent que el tren els durà a l’oficina per guanyar-se el pa de cada dia).

Des d’aquesta perspectiva, cal entendre que el PSC no tingui gens de por davant les manifestacions convocades arran d’aquesta crisi. De fet, la gent del PSC ja aprofità l’emergència del català emprenyat d’en Juliana per fortificar-se a Catalunya i la Moncloa. Per aquest motiu, recomano als meus camarades independentistes que no caiguin a la trampa, perquè la partitocràcia nostrada estarà encantada de tenir-nos de nou al carrer amb la samarreta entonant el “si tu l’estires fort per aquí” al costat d’en Lluís Llach. Això no vol dir que ens hàgim de fer fotre i guardar-nos la ira al cabàs dels greuges; simplement, i no és poca cosa, n’hi haurà prou amb esperar com el PSC s’entortolliga amb el processisme, com ja els va passar als partits que vàrem abocar a l’1-O. El pròxim episodi d’aquest viacrucis del PSC, ho veureu, serà admirar com el president Illa surt de l’hospital amb una actitud més combativa amb Madrit...

Finalment, adverteixo a tots els votants del PSC que això d’embrancar-se amb el processisme no acostuma a acabar mai bé. Els recomanaria, amb la meva immodèstia habitual, que es passin a l’independentisme. Els requisits per fer-ho no són gens difícils d’adquirir; n’hi ha prou amb voler ser català sense cap mena de límit ni d’altres invencions de la via “mixta”.