Aprovant la llei d’amnistia (esmentem-ne també el cognom, que els socialistes han batejat amb certa ironia dictatorial com de “normalización institucional, política y social de Cataluña”), els diputats independentistes del Congreso no han amnistiat els exiliats i represaliats pels fets que van del 9-N a l’1-O. Contràriament, els nostres polítics han aprovat un indult general a les estructures d’estat més profundes d’Espanya i, conseqüentment, han solidificat l’arquitectura del règim del 78. Malgrat la insistència de la judicatura més ultra, que posarà totes les traves burocràtiques per retardar-ne els efectes, aquesta llei salvarà els polítics del procés i els activistes que els ajudaren a ordir manifestacions massives, tot i saber que no tenien cap intenció d’assolir la independència. Me n’alegro per tots ells i les seves famílies; ara els podrem recordar cara a cara fins a quin punt ens han mentit.

Ho he escrit manta vegada i hi torno avui, per la transcendència del moment. L’amnistia sempre ha estat una prioritat espanyola. Per molt que PP i Vox es facin els gallards i continuïn dient que enviaran Puigdemont i Junqueras de nou a la garjola, qui necessitava aquest tancament d’època és Espanya. Primer, de cara a la comunitat internacional i la seva judicatura: havent esmenat la (injusta) sentència de Marchena, ara Espanya pot dir que ha segellat un conflicte històric amb una mesura de gràcia i magnanimitat. El poc que restava de validesa a l’esperit de l’1-O en la partitocràcia secessionista fou l’esperança que els tribunals europeus despullarien la judicatura de l’Estat; però ara que la pau està signada (coincidint, quines coses té la vida, amb el fet que els advocats convergents oblidin que tenien mails per respondre d’Estrasburg), Europa té camí lliure per rentar-se’n les mans.

Però això és secundari, perquè a Espanya els dictàmens jurídics del Vell Continent tampoc li han fet mai cap mal. L’important del cas és veure com ahir es va cloure la farsa del processisme, d’un moviment polític a qui els ciutadans tot just comencen a jutjar per un delicte molt més greu que el de sedició o fotre’s calés a la butxaca: el d'aixecar-nos la camisa. Junts, Esquerra i la CUP mai no van tenir un pla per fer efectiva la secessió i aprofitaren la (injusta, ho torno a dir) repressió de l’Estat per activar l’ancestral victimisme de la nostra tribu i així fer-se perdonar tantes mentides. A partir d’aquí, tant li fot qui ens ha aixecat més la camisa; si l’heroi de Waterloo, que va jurar que defensaria l’1-O des de Palau, o el capellà moralista que va perjurar que això de pactar amb el PSOE sempre implicaria rendir-se. D’ençà d’aquell dia, tota la política catalana ha perdut el sentit més bàsic de la realitat.

Els nostres polítics han aprovat un indult general a les estructures d’estat més profundes d’Espanya

Només els quedava un últim pas; aprovar una amnistia amb què l’Estat reconeix el seu excés repressor quan ja sap que el gest no tindrà cap mena de transcendència (de fet, l’arribada dels exiliats –ja té conya– l’acabarà patrimonialitzant el PSC) i que permetrà als líders del procés seguir prenent el pèl a la gent, adduint que l’Estat ha acabat cedint a les seves pressions. Contràriament, d’ençà que els parlamentaris catalans incompliren el seu compromís parlamentari adquirit el 27 d’octubre del 2017, la Generalitat ha quedat buida de competències i només ha esdevingut útil per continuar engreixant la caixa dels partits. Per fortuna, el poble català s’ha desvetllat, ahir deglutia amb parsimònia la notícia d’aquesta rendició política, i ja ha començat a castigar els seus responsables amb més d’un milió d’abstencions. Sortosament, malgrat la reafirmació del règim, la gent continua viva.

Nosaltres, la conciutadania en general, som molt millors que tot aquest espectacle de decadència que va de Carles Puigdemont abandonant la seu del Govern després d’haver votat un referèndum que havia d’ésser vinculant, a la imatge sòrdida de Tomàs Molina prometent-nos que durà TV3 a Eurovisió o al pobre Lluís Llach pagant a correcuita les quotes de l’ANC perquè algú li ha xiuxiuejat que el detall és un requisit mínim de cara a ser-ne president. Els ciutadans, encara que només tinguem com a mèrit moral el fet de respirar, tenim molta més dignitat que una gent que ha malbaratat els últims set anys de la nostra història amb l’únic objectiu de salvar el cul i continuar engreixant-se. Espanya viu encantada d’indultar uns polítics que, si alguna cosa han palesat de forma objectiva, és que acabaran venent la llibertat col·lectiva a canvi de la pròpia. Això no és opinió: això, ara, ja és història.

Torneu aviat i gaudiu de la terra. Ens heu enganyat molt. Ens heu fet molt de mal. Heu salvat Espanya, perquè qui amnistia sempre manarà l’amnistiat. No us vull cap mal, però la veritat no necessita màrtirs, i tot això us ho recordaré mentre em quedi un sol àtom de vida i les mans encara em coguin prou per escriure.