Ignacio Garriga és català i negre —a ell li agradarà, per ideologia, que no el titlli de persona racialitzada— i és un dels líders d’una formació catalanòfoba i racista. Qualsevol psicòleg que es trobés davant d’un cas clínic d'aquesta mena diria que el pacient pateix d’automenyspreu, vinculat, sovint, a trastorns com el de l’ansietat, la depressió o el trastorn de personalitat límit. Garriga, però, trenca qualsevol marc conceptual psicològic que busqui explicar la conducta, les emocions i els processos mentals humans. Si un radiooient l’escolta sense haver-lo vist mai en imatges, dubto, si no és per una perspicàcia superdotada, que arribi a albirar que el líder de Vox a Catalunya és una persona racialitzada —perdona, Ignacio— i que s’automenysprea; ans al contrari. El discurs de Garriga —de mascle alfa ibèric— es construeix sobre la base d'una ideologia en què ni un català ni un negre no hi tindrien cabuda, llevat que fruïssin en la pràctica del masoquisme.

Conclusió: Ignacio Garriga no es menysprea a si mateix, sinó que gaudeix de la contradicció fins a extrems superlatius. 

Steve Bannon, el mentor ideològic de tota aquesta generació de fatxes, els va instruir molt bé. L’important és inundar d’eslògans curts, impactants i polèmics els mitjans de comunicació i les xarxes socials, i des de fa uns dies estan escampant, ajudats pels Motos, Quintanas o Abads de torn, un principi que han batejat com a “prioritat nacional”, i que es basa a prioritzar el nascut a Espanya i de pares espanyols de naixement a l’hora de rebre prestacions, subvencions o ajuts de la seguretat social, o a l’hora d'accedir a les polítiques públiques d’habitatge o de salut. La prioritat nacional és, en si mateixa, una contradicció, perquè tot allò en què se sustenta aquest país disfuncional —la monarquia— queda en qüestió. Segons aquesta prioritat nacional, cap dels dos reis —l’emèrit i el preparao— té dret a viure de les subvencions de les quals solen viure les monarquies de països que moren ofegats en la nostàlgia autocomplaent d’un passat gloriós. 

El terme 'prioritat nacional' ha aparegut per art de màgia durant les eleccions a la Comunitat Autònoma de Funcionaris d’Extremadura, una comunitat nascuda per fer de la subvenció un modus vivendi, i el partit Vox l’ha emprat com a línia vermella per repartir-se càrrecs amb un PP que veu el poder com veuen els ionquis una xeringa d’heroïna. Com era previsible, el PP ha acceptat els preceptes de la prioritat nacional presentada per Vox, amb una teatralitat que recorda el pare que porta de putes el nen per comprovar si és un mascle com cal, i després es queixa perquè el nen s’ha convertit en un putero.

Tots aquells que varen votar, des de l’equidistància o des del socialisme constitucional, l’aplicació de l’article 155 també són víctimes potencials d’aquestes prioritats nacionals

L’assumpte preocupant de tota aquesta prioritat nacional és el que amaga, que no és res més que un desig de vindicta. Ara és el torn de tocar el voraviu als migrants d’origen o nascuts en terres d’infidels, i un cop el PP i Vox arribin a la Moncloa, la prioritat nacional es pluralitzarà per convertir-se en unes prioritats nacionals que es traslladaran a tots els àmbits que posin en dubte la unitat de la pàtria.

Davant d’aquesta prioritat, em ve a la memòria Me llamarán, un poema de Blas de Otero que va cantar magistralment Paco Ibáñez i que diu: Me llamarán, nos llamarán a todos. Tú, y tú, y yo, nos turnaremos, en tornos de cristal, ante la muerte. Y te expondrán, nos expondremos todos a ser trizados ¡zas! por una bala. Bien lo sabéis. Vendrán por ti, por ti, por mí, por todos. Y también por ti.

El poema, escrit en l’àmbit de la dura repressió franquista, esbossa a la perfecció el tarannà d’aquest país nascut per fabricar garrots vils o construir paredons.

I ves per on que els vàrem avisar. Tots aquells que varen votar —des de l’equidistància o des del socialisme constitucional— l’aplicació de l’article 155, i que varen viure el judici als polítics del procés des de l’equidistància o des del socialisme constitucional amb una tranquil·litat vergonyant, també són víctimes potencials d’aquestes prioritats nacionals. Varen ser còmplices fent seguidisme dels representants d’una Espanya que mai va acceptar llogar la finca a altres conciutadans després de la mort del Generalísimo, i ara els tracten com a okupes.

Escoltant el discurs del president Illa a la gala celebrada al Liceu per commemorar els 150 anys de l’empresa Damm, vaig pensar que el Molt Honorable comença a jordipujolar en el to i en la forma de l’arenga. Per a un socialista del sector florista —dels de la Camarga—, deu ser dur patir una metamorfosi que l’estigui assimilant a un polític que va detestar tan desacomplexadament, que el seu odi no el va deixar intuir que vivia en un país tan equivocat que ni la seva espanyolitat fraternal servia, per defectuosa, per salvar-se de la inquisició ultra. Si, com diuen les enquestes, el president Illa torna a guanyar les eleccions autonòmiques, haurà de fer mans i mànigues perquè aquestes prioritats nacionals no signifiquin l’eliminació de la immersió lingüística, el tancament dels mitjans de parla catalana, la il·legalització dels partits independentistes, l’aprimament de la Generalitat i la persecució de tot allò que Ignacio Garriga ha convertit en objectius a batre. Ho tindrà difícil el Molt Honorable, que viurà amenaçat per un 155 perpetu si Vox i PP tenen majoria absoluta. Fins i tot, un càrrec com el de president de la Generalitat també pot convertir-se en una de les prioritats nacionals. Deu anys més tard, i a diferència de quan va donar suport a l’aplicació del 155, no gaudirà ara del favor de Déu, de la pàtria i del rei i, molt menys, del poder judicial.