"Suprimir la llibertat d'expressió, inclosa l'expressió subversiva, implica sempre una supressió parcial de la democràcia."
Rawls
Negar el dret a parlar en el Parlament al feixisme és obrir un camí que hi va directe, col·locar la primera pedra de l'infern, clavar una estaca al cor al parlamentarisme. M'he quedat gelada quan he vist la proposta d'ERC i la CUP sobre prohibir l'anomenat "discurs de l'odi" mitjançant una reforma del reglament de la cambra. Hi ha coses que poden sonar boniques quan un les sent, però que mereixen una reflexió més profunda abans d'implementar-les, per coherència, per convicció democràtica i per no posar-te tu mateix la soga al coll sense adonar-te'n.
Diuen els republicans i la CUP que porten aquesta proposta "amb l'objectiu de posar límits als discursos d'odi de Vox", és a dir, que la reforma té nom i cognoms i es dirigeix a la manifestació política concreta d'un grup legal i legítimament representat a la cambra catalana. És odiós haver d'escriure aquesta columna, però no em deixen cap altra opció. Com bé va condensar Evelyn B. Hall: "No estic d'acord amb el que diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a dir-ho". No queda cap altra opció que enunciar per què és terrible pretendre emmordassar una ideologia a la seu de la sobirania i, per tant, del debat polític. Odio el que diu Vox, però odio més l'assassinat lent i evident del parlamentarisme democràtic.
Em resulta molt xocant i molt incoherent, provenint de formacions que han elevat a la màxima expressió la defensa de la independència, la immunitat i l'autonomia parlamentària, i que, amb raó, s'han regirat contra les inadmissibles ingerències que contra el Parlament s'han dut a terme, fins i tot, del Tribunal Constitucional. Jo defenso que en un parlament s'hi pot parlar de tot —inclosa la independència i la desafecció a la Corona—, per això mateix no em queda més remei que defensar que si els programes d'algun partit contenen propostes o idees sobre regular o restringir o fins i tot impedir la immigració, anul·lar les lleis de gènere o fins i tot discursos antinacionalistes o anticatalanistes o centralistes, aquests no poden ser limitats i menys prohibits. Mantenir un discurs polític que impliqui rebatre articles de la Constitució és perfectament possible en aquest país. Ho ha de ser i és precisament el que ambdues formacions defensen respecte a la independència catalana; doncs bé, les propostes contràries a la Constitució en altres aspectes com les que fa Vox també s'han de poder escoltar.
Qui decideix el que s'autoritza? Els adversaris polítics? Doncs molt de compte amb això, perquè els enemics acèrrims de la idea d'una independència catalana podrien voler imposar que aquest discurs no fos autoritzat i, per tant, intentar prohibir-lo o censurar-lo
Prohibir en una cambra el hate speech —que així va ser denominat per primera vegada pel Tribunal Suprem nord-americà— suposa prohibir una cosa prou difusa per donar lloc a l'arbitrarietat parlamentària, o sigui, a la censura del debat polític. En primer lloc, perquè cal diferenciar molt bé entre les idees i la ideologia —xenòfoba, racista, masclista— d'una banda i, per l'altra, la incitació concreta que ciutadans o masses duguin a terme actes de violència contra grups concrets. El primer seria l'exposició d'un programa polític —fastigós, immoral, el que vulgueu, però expressable— i el segon, un delicte d'incitació a l'odi. Fixeu-vos, ni tan sols si un diputat al Parlament cometés un delicte d'incitació se'l podria perseguir penalment. Fins aquest punt és alta la protecció d'un representant popular. També és cert que es pot cridar a l'ordre a un diputat o retirar-li fins i tot la paraula per insults, vexacions i altres estirabots, però no pel contingut del seu discurs polític.
En aquest sentit, m'he d'alinear amb la doctrina imperant en una democràcia no militant com els Estats Units, que en aquest camp han optat per donar primacia a la llibertat d'expressió. A Europa, les democràcies militants que van patir els estralls del nazisme són més estrictes en la censura d'aquest tipus de discursos, però fins i tot el Tribunal d'Estrasburg reconeix que "la llibertat d'expressió és un ingredient important en una societat democràtica per als partits polítics i els seus membres actius". I això ho diu en una sentència en la qual un partit va llançar fulls volants racistes en campanya, però ni tan sols va passar, per descomptat, dins d'un parlament.
Els teòrics contraris a la limitació dels anomenats discursos d'odi solen al·legar raons d'autonomia —de dret a la independència moral—, democràcia i mercat lliure d'idees. Consideren autoritari limitar cautelarment un discurs imposant uns criteris determinats, que decideixen uns i no d'altres, cosa que és el mateix que assumir que hi ha un discurs autoritzat i un altre que no ho està. Qui decideix el que s'autoritza? Els adversaris polítics? Doncs molt de compte amb això, perquè els enemics acèrrims de la idea d'una independència catalana podrien voler imposar que aquest discurs no ho fos i, per tant, intentar prohibir-lo o censurar-lo. No, no és bona idea pretendre silenciar idees o ideologies al Parlament o a qualsevol altra cambra de representació. "Les paraules no són pals ni pedres", deia Schauer, i fer el salt doble mortal amb rebot que no ho són, però els deixen preparats, és no només dubtós, sinó fins i tot perillós per a la democràcia.
El feixisme pot parlar en un parlament. Negar el dret a la paraula als representants electes del feixisme, prohibir-los difondre les seves idees, semblarà molt maco i molt en defensa dels valors democràtics, però és assestar una punyalada mortal al parlamentarisme. Una altra més. És una via tan perillosa que és millor no iniciar-la. Una punyalada al parlamentarisme va ser instaurar que els membres d'una taula parlamentària poden cometre il·lícits penals, com els va passar als del Parlament. Això va ser una aberració, però, sabeu què?, que allà és i allà es queda, per als catalans i per a qualsevol altre —ja han amenaçat amb això mateix un parell de vegades al Congrés—. Així que val més que no obrim portes a l'abisme, no sigui que acabem estimbant-nos-hi tots, els feixistes i els antifeixistes, si es canvien els papers.
Espero que la resta de grups representats al Parlament no donin suport a una proposta tan perillosa per a la lliure representació popular i expressió d'idees polítiques en el debat parlamentari. No posem pedres al camí de l'infern, que darrere poden venir els que continuïn afegint-les i ens hi acabin portant. I a sobre, ens haurem quedat sense arguments...