Divendres passat em va entusiasmar una piulada de la periodista i simpatitzant de Junts per Catalunya, Pilar Calvo, en el què l’antiga cara del futbol a TV3 agraïa els 473 vots que havia obtingut al procés de primàries per elaborar la llista del 14-F de la formació puigdemontista. Com explicava ella mateixa, quedant novena en vots a tota Catalunya i ajudada per la llei de paritat de gènere, Calvo les tenia totes per acabar lluint un número més que digne a la llista de Junts al Parlament –que era, cal suposar, el motiu pel qual la votaven els electors concurrents a les primàries– cosa que no acabarà d’esdevenir-se i, cito textualment el fil de piulades, “perquè el president @KRLS (a saber, Carles Puigdemont) i el Secretari @jordialapreso (a saber, Jordi Sànchez) m’han demanat que vagi a Madrid a ocupar un dels escons que quedaran lliures al @Congreso_Es (a saber, el parlament dels enemics).”

Abans que els trols juntistes se m’abraonin al coll, sé perfectament que el reglament de les primàries juntistes només comptava com a vinculants els vuit primers noms de cada llista, que Pilar Calvo ja s’havia presentat a les llistes del Congreso amb Laura Borràs com a número 7 i que la mateixa metodologia d’aquests falsos comicis (i escric “falsos” perquè qualsevol cosa que organitzi un nano que ve del comunisme com Jordi Sànchez sempre acabarà essent fraudulenta) deixaven oberta aquesta tria personal. La meva objecció no és metodològica sinó conceptual, car si per alguna cosa ha de servir un procés de primàries és justament perquè un candidat independent faci el que li demanen els seus electors, no pas el que li proposin el president de la seva formació o el Secretari de la mateixa. L’important és el vincle amb el votant, no pas el mètode.

De fet, si filem prim i atenem a l’esperit d’unes primàries com déu mana, la decisió de Calvo seria poc ètica en relació a uns votants que li han fet costat perquè sigui diputada al Parlament, per molt que aquests mateixos votants, al capdavall, estiguin encantats amb el fet que ompli una de les vacants de Junts al Congreso. Perquè aquí, insisteixo, l’important és el vincle de les promeses que tu has fet als teus electors i el marc on aquest programa personal es desenvolupa (en aquest cas, el Parlament de Catalunya) i no pas allò que pugui fer gràcia a Carles Puigdemont, a Jordi Sànchez i a la Verge Maria, en cas que tal personalitat fos militant de la formació convergent. Això també val per Elsa Artadi, que va ser la segona persona més votada a les primàries però que, petit detall, abans s’havia compromès amb els ciutadans de Barcelona per tota una legislatura com a regidora de l’Ajuntament.

Com us podeu imaginar, a mi tant se me’n carda si Pilar Calvo o Elsa Artadi acaben al Parlament, al Congreso o on collons sigui, perquè això de la política catalana cada dia és un afer menys interessant. El que m’importa és recalcar com la política de la tribu s’ha acostumat d’una forma absolutament parsimoniosa a acceptar o fins i tot lloar el caràcter escumós dels compromisos que un polític adquireix amb els seus electors. Si els nostres representants no compleixen ni amb els mínims de democràcia a l’interior dels seus partits, vosaltres creieu que tindran més en compte el valor del lligam que els uneix als seus electors? Algú opina que un partit que presenta el barceloní (perdó, el gracienc!) Ramon Tremosa per Lleida només per què el conseller acabi sucant i tingui la seva corresponent acta de diputat tindrà alguna mena de coratge en aixecar DUIs o aplicar referèndums? Oi que no?

De fet, fixeu-vos si la cosa té gràcia que la primera volta de les primàries de Junts tenia per objectiu únic triar un número 1, una decisió que el propi Puigdemont es va petar amb aquest acte tan feminista de posar-se davant de Laura Borràs per ajudar-la a ser presidenta. Després, la mateixa Borràs ha pactat números de llista amb Demòcrates i Solidaritat (en el primer cas, per cert, Antoni Castellà també va decidir pimplar-se unes primàries del seu partit on la militància havia decidit presentar-se a les eleccions en solitari) que no estaven inclosos en cap reglament. Però fins i tot així hi ha un factor interessant, car per molt que els convergents hagin intentat ordir un procés de primàries dirigit, els juntistes no han heretat la gràcia de Pujol ni de Prenafeta per controlar tots aquests saraus i el desgavell ha implicat que se’ls colessin a la casa gran perfils més descontrolats.

Així s’ha esdevingut amb àcrates com Joan Canadell, un polític que malgrat ser un puigdemontista declarat, té agenda pròpia i que pot acabar inoculant algun virus interessant en l’immobilisme pactista de Laura Borràs. Sigui com sigui, que el processisme hagi reivindicat durant anys lemes com ara “Volem votar!” i que continuï protagonitzant processos d’elecció de candidats molt semblants als dels partits tradicionals (en el cas d’Esquerra, les primàries es fan directament consultant l’Esperit Sant de Lledoners) no deixa de ser un retrat perfecte d’una forma d’obrar absolutament enquistada en els mecanismes més vetusts de la política espanyola. Tot això és el que volíem superar amb la independència. Però d’això de la independència millor que no en parlem, perquè si no saben ni disfressar unes primàries de transparència ja em direu si sabran fer un estat...

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat