«Cap home no coneix el valor de la innocència i la integritat sinó el que les ha perdut».
William Godwin

Les presons preventives excessivament dilatades que acaben amb l'absolució o el sobreseïment dels acusats surten pràcticament gratis a l'Estat. Ho han vist recentment en el cas de Sandro Rosell i ho veuran molt aviat en el de Tamara Carrasco. En aquest país surt gairebé gratis posar en presó preventiva qui després resulta exonerat. Si segueixen el fil d'aquestes reclamacions veuran els esforços agosarats de la major part dels organismes i tribunals implicats per rebaixar o anul·lar la responsabilitat patrimonial de l'Estat mitjançant el pagament d'indemnitzacions la quantitat de les quals, d'altra banda, sol resultar arbitrària, per la falta de criteris objectius per aplicar.

Per això resulta molt interessant l'empara concedida pel Tribunal Constitucional en un d'aquests casos. Una cosa estranya, però que comença a obrir el camí cap a un reconeixement d'indemnitzacions justes per a les presons preventives d'innocents, perquè no surti gratis abusar d'elles, i per a un intent de rescabalament just i mai suficient dels dies passats a la presó.

El cas en concret clamava al cel i, tanmateix, tant el Ministeri de Justícia, com l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem van considerar, pels absurds arguments que ara els retreu el Tribunal Constitucional, que passar 1711 dies a presó —més dels quatre anys permesos— acusat d'haver participat en el que probablement és el delicte de més impacte i gravetat de la història contemporània —l'atemptat contra les Torres Bessones l'11 S— i ser exonerat abans de judici mitjançant sobreseïment lliure per "no existir indicis racionals d'haver perpetrat el fet" mereixien 2000 € d'indemnització i gràcies. Aquesta és la història de Farid Hilali, reclamat per OEDE al Regne Unit acusat d'assassinats, danys terroristes i pertinença a Al-Qaida, que va ser exonerat sense arribar a ser jutjat, i del qual s'arriba a dir que l'obertura de causa contra ell "no va perjudicar la seva reputació".

El menys estimulant de tot el recorregut és comprovar els estranys racons que fan adoptar al Dret alguns jutges per evitar a l'Estat pagar pel temps robat a la presó. L'Audiència Nacional va concloure que la presó preventiva que havia tingut al Regne Unit no comptava, que era cosa dels britànics, malgrat procedir d'una OEDE dictada per l'AN, i que, a més, el llarg temps que havia passat allà era degut, ni més ni menys, que al seu afany a fer valer els seus drets presentant recursos i fins i tot "oposant-se al seu lliurament Espanya". L'agosarat justiciable va arribar "fins i tot al Comitè Judicial de la Cambra dels Lords, actuació que va contribuir de forma rellevant al temps fet servir." I encara bo que ho va fer!, ja que així es van negar a extradir-lo pel delicte de pertinença a Al-Qaida. Com se li va ocórrer recórrer l'OEDE, hi havia "concurrència de culpa del demandant en la generació del dany". Per dir-ho clar, segons aquests jutges, si ets innocent i recorres el que consideres injust, t'estàs jugant passar tant temps a la presó com si, per exemple, t'haguessin condemnat per abusar d'un menor i a més t'aguantes amb això per autogenerar-te el dany. El Suprem va despatxar l'assumpte inadmetent amb una mera providència.

És ressenyable que s'hagi obtingut aquest resultat que obre el camí per exigir que l'alt intèrpret de la Constitució posi ordre i acabi amb l'arbitrarietat i les reticències en la reparació del temps robat a la presó

Partint del recurs d'empara presentada pel lletrat Eneko Garizabal, el Tribunal Constitucional els diu ara que han vulnerat els seus drets i que ha de prevaler la idea que l'OEDE és un instrument de cooperació "de manera que l'òrgan emissor no pot desentendre's dels seus efectes". Recorda a més, a altres jutges, que els recursos són un dret del justiciable segons la legislació espanyola, la internacional de Drets Humans i la del propi convingut de l'OEDE i no una actuació culposa i dilatòria. Així que s'ordena a l'AN que torni a dictar una sentència conforme amb aquests dos principis. Han passat més de cinc anys des que el secretari d'Estat de Justícia va negar la indemnització i encara caldrà esperar una nova resolució. Vagin llançant paciència els que estan en via de demanar una indemnització en tants casos recents.

No obstant això, el Constitucional ha deixat sense resoldre un apartat important de la demanda presentada pel lletrat Garizabal que era la referida al principi d'igualtat i a l'arbitrarietat amb què s'estableixen les indemnitzacions per aquestes privacions finalment injustes de llibertat. Diu el TC que no ho fa per una qüestió formal, però no tinc cap dubte que és aquest un camí que han de continuar explorant els advocats de les persones a qui se'ls reconeixen quantitats de vegades ridícules pel temps passat a la presó.

Llegint les resolucions judicials d'aquest cas, els informes administratius i legals, el poc interès que hi veu la Sala Tercera, sembla deduir-se que a la Justícia espanyola no li pesa gaire haver mantingut més de quatre anys un marroquí anomenat Farid Halali a la presó, considerant que era la persona darrere de l'àlies Skakur, l'home que suposadament havia anunciat per telèfon l'atemptat més greu perpetrat contra els EUA des de Pearl Harbor. Després de vuit anys d'instrucció mai no es va poder trobar un mínim indici racional. De vegades no hi ha forma que la realitat encaixi en un relat acusatori que sembla rodó.

A Espanya s'abusa de la presó preventiva. Últimament, a més, en diversos casos molt bojos en els quals des del principi, si un no es feia una construcció ad hoc, es veia que no hi havia terrorisme ni res del que es pretenia. Tenir la gent a la presó surt molt barat, com veuen, i com deia Napoleó, és temible el poder del jutge d'instrucció. És ressenyable que s'hagi obtingut aquest resultat que obre el camí per exigir que l'alt intèrpret de la Constitució posi ordre i acabi amb l'arbitrarietat i les reticències en la reparació del temps robat a la presó que, com és sabut, no té preu. A veure quants anys més costa aconseguir-ho.