Hi ha un enorme bol de crispetes sobre la taula de la política catalana (i espanyola) que es diu Junts per Catalunya. De fet, el bol de crispetes se l'estan menjant els seus adversaris, així com enemics acèrrims, analistes de part i els no-els-puc-veure-ni-en pintura. Tots ells s'imaginen i desitgen —a parts iguals— el seu enfonsament a través de les enquestes. Aquest bol de crispetes, però, està basat en sondejos, a quasi dos anys de les eleccions al Parlament, i amb la realitat notòria que —de tots els partits— l'únic que no pot disposar d'un lideratge amb plenitud és el de Carles Puigdemont. No pot fer preguntes al president, no pot intervenir al ple i després fer-ne vídeos virals a TikTok i no es pot passejar pels carrers de Catalunya.
En aquest sentit, doncs, la repressió espanyola sí que ha fet la seva feina perquè a la pràctica ha neutralitzat la capacitat política del principal partit de l'oposició i, ara com ara, principal alternativa al bloc d'esquerres que lidera el PSC. La resta de formacions, simplement, estan traient profit d'aquest desavantatge que avui dia encara manté viu la justícia espanyola que —senzillament— es nega a aplicar la llei d'amnistia aprovada per les altres dues potes de l'estat, l'executiu i el legislatiu.
Amb una mà es reivindica l’espai polític, amb l’altra es brinda per la seva desaparició
El cas és que mentre amb una mà es reconeix, es reivindica i fins i tot s’intenta l’apropiació cultural de l'espai històric que en el seu dia van tenir els predecessors de Junts (CiU, i particularment la figura de Jordi Pujol) amb l'altra mà s'està brindant anticipadament per la seva desaparició. La principal beneficiada és Aliança Catalana, a qui li passa exactament el contrari que a Junts, això és, una líder amb plena capacitat operativa, mediàtica i política. Com que el creixement de Sílvia Orriols comporta un afebliment de Junts, no cal ser gaire expert en política sinó més aviat en matemàtiques, per arribar a la conclusió que afavorir un ascens d'Aliança és la via més ràpida per aconseguir el descens de Junts. I si a més Aliança és presentada com el dimoni contra el qual cal un antídot per fer-li front, com més creixi Orriols més fàcil serà presentar-se a les eleccions com a únic remei.
El pla pels adversaris de Junts, doncs, sembla infal·lible. Però hi ha un gran però: si es desactiva Junts no es desactiva la seva cúpula sinó que s'inhabilita un espai tan central i indispensable per a Catalunya com el que durant anys (a vegades al govern, a vegades a l'oposició) ha estat clau per als grans temes de consens del país: la immersió, el model de país, l'estatut o el pas de l'autonomisme al sobiranisme. És l'espai dels qui no combreguen ni amb l'extrema dreta ni amb l'esquerra més ideologitzada. I en el cas de Catalunya, és un carril central enorme. Dit d'una altra manera: si ningú vol Junts i a la vegada ningú vol arribar a acords amb Aliança, el gruix del catalanisme quedarà escapçat i la governabilitat de la Generalitat quedarà reduïda a dues opcions: o un tripartit permanent o una inestabilitat crònica, allò que tant detesten els prohoms d'aquest país.
El PSC va pràcticament desaparèixer en favor de Ciutadans, que ara no existeix
Durant el procés hi va haver un altre bol de crispetes. En aquest cas se'l menjaven els qui anaven veient com es reduïen el nombre de diputats del PSC fins a arribar als 16, ara tot just fa deu anys, justament els mateixos 16 que, per la franja baixa, pronostica el CEO per a Junts. Aquell ensorrament del PSC no va ser en favor d'opcions independentistes sinó que en l'escombrada en va sortir vencedor Ciutadans, que va obtenir 9 diputats el 2012, 25 el 2015 i 36 el 2017. A les eleccions del 2024 Ciutadans va desaparèixer de la cambra sense haver governat mai res. Ningú no volia pactar amb ells, ni tan sols PP, Vox o el PSC. Els socialistes catalans, en canvi, en aquestes mateixes eleccions han anat recuperant terreny, però sobretot capacitat de govern fins al punt que aquell 2024 van recuperar la presidència de la Generalitat després de 14 anys. Durant tot aquest temps Catalunya ha perdut la capacitat d'influència que exercia aquest espai polític de centreesquerra perquè estava emmascarat rere Ciutadans, que també disposava d'un lideratge carismàtic, populós i amb bona oratòria (primer Albert Rivera després Inés Arrimadas).
Que li preguntin al PSC quin va ser el cost d'aquell bol de crispetes que es van menjar els seus adversaris que veien en directe com s'acostaven a una desaparició que mai va acabar passant. Potser així, tothom, no només els socialistes, seran conscients de quin preu tindran les crispetes que ara s'estan menjant els que gaudeixen de les enquestes que ensorren Junts. Perquè només hi ha una cosa pitjor que pagar un preu massa alt per un bol de crispetes: que, a més, provoquin indigestió la nit de les eleccions.