L’acord per l’amnistia és un fet transcendental, perquè desactiva la repressió i moltes persones deixaran de patir les injustes conseqüències del seu compromís amb la defensa de les llibertats, però també perquè demostra que allò que semblava impossible no ho és. L’amnistia és un glop d’optimisme i d’esperança, perquè demostra que tot és possible. També, però, l’amnistia marca un punt d’inflexió en la política espanyola, perquè l’ofensiva de les forces reaccionàries continuarà sent brutal i a partir d’ara ningú es podrà desentendre d’aquesta batalla.

La investidura de Pedro Sánchez ja no tindria marxa enrere si no fos perquè, tenint tots els poders de l’Estat mobilitzats per impedir-ho com s’està demostrant aquests dies, qualsevol relliscada que retardi la votació del Congrés pot propiciar una catàstrofe. No només els partits de la dreta, també l’Audiència Nacional i la Guàrdia Civil estan prenent decisions que no tenen cap altre objectiu que boicotejar el pacte de la investidura.

L’ofensiva del búnquer judicial sembla demanar una intervenció extraparlamentària per destituir Pedro Sánchez

Difícilment els ciutadans es poden prendre seriosament el fariseisme dels líders de la dreta deslegitimant la majoria parlamentària democràticament elegida. Més greu i preocupant, però, és l’ofensiva del búnquer judicial per impedir l’articulació de la majoria parlamentària progressista. Els jutges dits conservadors que amb el mandat caducat des de fa cinc anys continuen atrinxerats al Consell General han promogut una declaració contra la llei de l’amnistia que en el fons ve a demanar una intervenció de no se sap qui, però extraparlamentària.

Sostenen els mateixos jutges que no fa gaire van legitimar el cop d’estat del 36 i la legalitat de la dictadura de Franco, que la llei que ha d’amnistiar els represaliats del procés sobiranista català suposa “el principi de la fi” de la democràcia i que “trenca les regles de la Constitució de 1978 i fa volar pels aires l’estat de dret”. Els jutges no tenen cap legitimitat per opinar col·lectivament sobre les lleis i esmenar la plana al poder legislatiu. Menys encara de manera preventiva quan encara la llei no s’ha tramitat ni ha estat aprovada. Tanmateix, si el Poder Judicial fa un pronunciament declarant que s’està trencant l’ordre constitucional, resulta que la Constitució encarrega a les Forces Armades “garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional”. D’alguna manera, amb aquests arguments, la caverna judicial està legitimant una eventual intervenció per impedir l’elecció o destituir Pedro Sánchez.

Espanya travessa una crisi política sense precedents des de la mort de Franco. L’amnistia marca un punt d’inflexió i l’ofensiva de les forces reaccionàries contra la majoria republicana requerirà una resposta en defensa de la democràcia de la qual ningú no es podrà desentendre

No es tracta de cridar al mal temps, però és evident, i val la pena ser-ne conscients, que Espanya pateix la crisi política més greu des de la mort del dictador i no està gens clar ni quan ni com acabarà. És més greu que el cop del 23-F. Llavors els colpistes no tenien cap possibilitat de reeixir, mentre que ara els que no accepten la legitimitat del resultat electoral del 23-J i els acords de la majoria sí que controlen prou poder per fer el país ingovernable tant de temps com sigui necessari fins que, aprofitant-se del caos, tornin a reeixir. És, de fet, la mateixa estratègia de sempre de l’Espanya que ens ha de glaçar el cor.

Així que si els negociadors s’afanyen, potser aquest mes Pedro Sánchez sortirà investit president del govern espanyol, però la batalla no haurà fet més que començar. Hi ha un argument de la dreta que és ben cert. L’amnistia és una manera de reconèixer que hi va haver una causa general contra l’independentisme i que els tribunals van intervenir amb criteris de repressió política. I per això és millor oblidar. Ara bé, ni el búnquer judicial ni els seus braços polítics no ho oblidaran. Les iniciatives desestabilitzadores seran constants. I els atacs sempre seran pel flanc més feble de Sánchez, com és l’acord amb els independentistes. I aquí és on el pacte d’investidura adquireix per part dels grups independentistes una dimensió de compromís en defensa de la democràcia. De la democràcia espanyola, és clar. I si els independentistes se senten abans demòcrates que independentistes, no es podran escaquejar dels desafiaments que plantegi la caverna com si la cosa no anés amb ells. Perquè aniran contra ells per fer caure Sánchez. I aquesta equació marcarà l’inici d’una nova etapa política que, es miri com es miri, al Congrés dels Diputats estarà liderada per una majoria republicana, que és d’on plora el règim.