Amb, de fet, quasi un trimestre de retard, la Generalitat tindrà els pressupostos per al 2023, segurament els últims que generarà el govern en solitari d'ERC.
Els editorials i els articulistes han donat bones i variades raons de qui, entenen, ha guanyat amb aquest pacte, de qui ha perdut o de qui ha sortit més o menys indemne. D'opinions, com de nas, tothom en té una. A parer meu, aquest enfocament de guanyadors/perdedors, quinta essència de la mala política espanyola, de la qual per aquestes contrades també som fervents tributaris, enverina el clima polític i, el que és més greu, deforma la realitat.
En efecte, si n'hi ha, de guanyador només n'hi ha un: la ciutadania de Catalunya. Era una irresponsabilitat majúscula no materialitzar els comptes públics més voluminosos i més expansius en més d'una dècada, amb inversions socials segurament històriques. Prorrogar el pressupost de l'any 2022 hauria estat castigat a les urnes amb una abstenció descomunal. Però això, malauradament, als estats majors dels partits no sembla importar-los gaire, atès que reiteren un cop i un altre les arts necessàries per a una desafecció creixent.
És més, alguns partits arriben a fer càlculs sobre si els interessa més guanyar amb més abstenció que quedar segons amb més participació. Fins aquí arriba la misèria de certs elements de la nostra dirigència.
De tota manera, estic ben segur que, si més no per a ERC i PSC, l'electròmetre ha pesat en positiu en un any de dues conteses a les urnes, municipals i generals. Cap dels dos partits amb opcions reals d'accedir al poder institucional a Catalunya no podien aparèixer com els dolents de la pel·lícula, com els insensibles al malestar, cada cop més arrelat, en la nostra societat. D'altra banda, és poc dubtós que la pressió d'ERC sobre La Moncloa no hagi facilitat que la sucursal del PSOE hagi acceptat els pressupostos amb les esmenes que no són tals, sinó que són compromisos per posar en marxa diverses polítiques de ciment, que en la seva immensa magnitud són infraestructures de competència exclusiva de l'Estat, tant en construcció com en finançament, infraestructures (Hard Rock, B-40, aeroport), sobre les quals, tot passant per damunt del dret a la bona governança, no hi ha hagut el debat ciutadà necessari i actualitzat.
L'acord ERC-comuns-PSC pels pressupostos obre noves perspectives polítiques en la mesura que, sense abandonar l'eix nacional, l'esquerra —laxament entesa— pot tornar a marcar l'agenda
La pressió d'ERC sobre La Moncloa fa temps que és clara: si el PSOE —i, en general, el govern espanyol de coalició— vol acabar la legislatura amb tot el seu programa legislatiu aprovat, li calen els vots d'ERC. Així, per exemple, la llei de benestar animal, la llei mordassa i la llei de l'habitatge. L'entesa partidista no va acabar amb els intents, per ara amb resultats qüestionables, de les darreres reformes penals, com demostren les actuacions de la Fiscalia General i de l'Advocacia de l'Estat. Si el govern més progressista de la història volia acabar amb el seu programa coronat, si més no, legislativament —una altra cosa, com sabem, n'és la implementació—, havia de facilitar l'aprovació, sense més dilacions, dels pressupostos per al 2023 a Catalunya.
El PSC ha volgut fer valdre la seva victòria, per la mínima de vots, però victòria al cap i a la fi, per erigir-se en capità de la bona nova dels comptes públics. Podrà exhibir responsabilitat com a carta electoral —forçada també a l'Ajuntament de Barcelona, per no quedar-se despenjat de l'acord sobre el Pla d'usos de l'Eixample—, cosa impecablement legítima. Però més enllà de correccions tècniques, els comptes com a tals no semblen haver estat desbarats.
Els comuns, sempre a la recerca de millores socials, però amb poca força, van ser els primers a donar suport i formular retocs al projecte de pressupostos, potencien, com ara sembla que ho farà el PSC, l'eix esquerra-dreta, sense oblidar el nacional, en especial en els aspectes educatius i culturals.
Això ha tingut com a efecte la proclamació per part de Junts de la fi de la majoria del 52%. Aquesta majoria ja va esmicolar-se quan la CUP es va desentendre dels pressupostos, d'influència juntaire, per al 2022. Fallida que es va reblar amb la sortida dels abans dits convergents del govern per legítima decisió pròpia. Si, per les raons que sigui, hom abandona un projecte, sembla xocant atribuir als que hi resten la trencadissa d'una majoria que l'abandó ha produït. Contrasentits que potser produeix no el fred d'aquests dies, sinó viure fora de la calor del govern.
Viure amb les dificultats afegides de l'imminent judici oral per delictes relacionats amb la corrupció de la presidenta del partit i del fet que suposa que el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona no vulgui abrandaments independentistes, defugint de la marca que, segons creu, no l'impulsa, ans al contrari. Amb aquest bagatge, i la sociovergència a la Diputació de Barcelona, dir no a tot i desqualificar els anteriors aliats en tots els terrenys no sembla una política de la qual calgui esperar massa rèdits.
Al capdavall, l'acord ERC-comuns-PSC pels pressupostos obre noves perspectives polítiques en la mesura que, sense abandonar l'eix nacional, l'esquerra —laxament entesa— pot tornar a marcar l'agenda. De la nova fitxa al tauler, que el fa més complex i només apte per als més intel·ligents i audaços, el principal guanyador és sense dubte la ciutadania.