Fa uns dies presentàvem públicament un pressupost sense dèficit fiscal amb gran nivell de detall, per partides departamentals i polítiques sectorials. És la primera vegada que es presenta un exercici amb tant de detall, i d’acord amb les necessitats del moment, que òbviament són moltes.

Fa anys que parlem de dèficit fiscal, amb grans xifres, com els famosos 20.000 milions d’euros anuals, el 8% del PIB o els 55 milions diaris, però penso que la majoria de gent no entén exactament el que això representa pel seu benestar, altrament estic convençut que hi hauria molts més independentistes. Per això, fer l’exercici de presentar un pressupost sobirà permet explicar com es podrien resoldre la gran majoria de problemes que tenim avui a Catalunya, i entomar els grans reptes de país que tenim per viure amb un benestar europeu de primer nivell.

De fet, aquesta és la clau de tot, explicar quin benestar tindríem si no patíssim dèficit fiscal. En aquesta línia, fa també unes setmanes, les principals patronals, cambres i associacions empresarials catalanes, s’adherien a un manifest del col·lectiu Economistes pel Benestar que deixa clar que sense una gestió pròpia dels recursos generats a Catalunya no és possible assegurar el futur benestar dels catalans ni la competitivitat de les empreses.

De fet, la nostra proposta de pressupost sobirà, sense dèficit fiscal, va més enllà del que podem fer; explicita també les conseqüències que tindria per als catalans en el mitjà termini —posem de 5 a 10 anys—, i dibuixa una Catalunya clarament entre els capdavanters d’Europa. Recordem que el pressupost aprovat pel 2023 arriba a 41.000 milions d’euros, mentre que sense dèficit fiscal podríem assolir prop dels 60.000 milions, reduint a més de l’ordre de 3000 milions la fiscalitat per igualar-la a les comunitats autònomes més baixes de l’Estat.

Per altra banda, les conseqüències de gaudir durant 5-10 anys d’un pressupost sobirà com aquest, segons un informe publicat fa uns mesos per diversos economistes i coordinat per l’exconseller Antoni Castells (PSC), suposaria un creixement del 8-9% del PIB el primer any, 13-14% en 5 anys i 20% entre 10-20 anys, i situaria Catalunya al nivell de generació de riquesa similar a Dinamarca i Holanda. Totes les regions d’aquests dos petits Estats estan en els llocs capdavanters de benestar europeu (entre el 6è i 32è) mentre Catalunya, amb dèficit fiscal, està al 135è. En canvi, el País Basc i Navarra, que gaudeixen dels seus impostos, es troben en els llocs 48è i 50è. De regions europees n’hi ha 240 i, òbviament, ara els catalans no estem on ens pertoca per la riquesa que generem.

Però, a més, amb aquest escenari seria lògic que Catalunya assolís la plena ocupació, entre un 4-5% d’atur, com tenen tots els estats avançats d’Europa; podríem gaudir d’un salari mínim interprofessional de l’ordre de 1430 € amb 14 pagues, i unes pensions calculem prop del 19% superiors a les actuals.

Sense una gestió pròpia dels recursos generats a Catalunya no és possible assegurar el futur benestar dels catalans ni la competitivitat de les empreses

Torno a l’inici de l’article i em refermo en què si tots els catalans fossin conscients d’aquestes perspectives a 5-10 anys vista, lògicament una gran majoria optaria per sumar-se a favor d’un Estat, fins i tot sense sentir-se independentistes, simplement pensant en el seu futur i sobretot el dels seus fills. I hem de ser clars, només hi ha dues opcions teòriques per gaudir d’aquesta situació: el concert foral i la independència, però només una d’elles és possible a l’Estat espanyol quan parlem dels catalans: la independència. En ple debat estèril sobre l’acord de claredat, aquests dies la portaveu d’esquerra republicana responia que una possible opció plebiscitària no era descartable i que se’n podria parlar.

Doncs bé —i això és una opinió totalment personal—, crec que ens hauríem de plantejar per a les properes eleccions incorporar al programa electoral la defensa de les mesures que són possibles amb un pressupost sobirà, i comprometre’ns a posar-les en marxa si tenim una majoria. Explicar als gairebé 6 milions de catalans amb dret a vot, què significa gaudir de tots els impostos que paguem amb el fruit del nostre treball. És quelcom que encara no hem fet mai, no es va fer a la consulta del 9N ni al referèndum de l’u d’octubre i ara seria el moment de fer-ho.

S’imaginen un programa electoral amb 12 punts com aquests?

  • Destinar 4500 milions addicionals en salut per construir una salut de primera
  • Destinar el 6% del PIB a educació com els països més avançats del món
  • Dedicar el 3% del PIB a R+D+I com els països tecnològicament capdavanters a Europa
  • Construir totes les infraestructures prioritàries en 5 anys
  • Invertir 650 milions anuals a la transformació de les energies renovables
  • Dedicar el 2% del pressupost a Cultura, amb un 74% més que ara
  • Reduir els impostos en 3000 milions, com les comunitats amb menys fiscalitat de l’Estat
  • Situar el benestar al nivell de països capdavanters d’Europa
  • Construir habitatges per garantir el dret a un habitatge digne en 5 anys
  • Situar el salari mínim en 1430 € amb 14 pagues
  • Incrementar les pensions un 10% i crear un fons de pensions per assegurar-ne el futur
  • Potenciar una economia sostenible per assegurar la plena ocupació com tots els estats capdavanters d’Europa

Òbviament, si la majoria dels catalans votessin aquest full de ruta, l'única opció que tindrien els diputats escollits seria activar la DUI per fer-ho possible i aquest seria el seu mandat electoral.

Si volem preparar un segon momentum definitiu, cal que la gran majoria de catalans siguin conscients del que hi tenen a guanyar, siguin o no independentistes, se sentin més d’esquerres o de dretes, perquè gestionant tots els impostos es poden fer tant polítiques conservadores, com progressistes i liberals. De fet, amb un pressupost sobirà, es pot fer política de debò...