El culebrot de la negociació pels pressupostos de la Generalitat del 2023 continua sense tenir un final definit, almenys aparentment. Com que l’assumpte que es tracta és de naturalesa política, i com que només els que hi intervenen tenen tota la informació, un no sap quins arguments són de caràcter estratègic o només d’ordre tàctic, i què persegueix cada implicat en el mitjà i llarg termini i a canvi de què. En la pràctica, siguin quines siguin les motivacions dels negociadors, ja seria una llàstima que acabéssim amb pressupostos prorrogats, amb tot el que això implicaria de renúncia a una elevació del nivell d’actuació del govern català en àmbits com l’educació, la sanitat, les polítiques socials o les inversions.

El que és cert és que en l’estira-i-arronsa, en tancar aquest article, la cosa es troba en una mena d’atzucac de resultat incert que no hauria d’estranyar ningú si no fos perquè en la negociació hi intervé de manera determinant el fet que en la barata s’hi han afegit assumptes que no són pressupostaris, sinó competencials de la Generalitat. Els dos més coneguts són els macroprojectes de Hard Rock i de l’ampliació del Prat. Tant sobre l’un com de l’altre he expressat la meva opinió en múltiples ocasions i en aquest cas no pretenc res més que posar en relleu el que en la meva humil opinió és un despropòsit. M’explicaré.

Per començar, un té la incertesa de saber si el fet de posar sobre la taula els dos macroprojectes més polèmics dels darrers anys a Catalunya a canvi de permetre tenir pressupostos el 2023, és una condició sine qua non o bé és una exigència sobre la qual es pensa transigir, però que serveix per augmentar el valor de canvi de la barata. En qualsevol cas, qui proposa aquestes exigències dona senyals clars de la seva posició favorable als dos projectes i envia clarament el missatge que si un dia governa, tot això tirarà endavant. Senyal rebut.

Posar l'ampliació del Prat a la taula de negociació fa aixecar malfiança de submissió a interessos privats, sense tenir en compte la saturació territorial d’una part del país, l’aprofundiment en el model turístic actual ni els elements mediambientals

Més enllà del seu valor real, el fet que permetre els dos projectes indicats sigui moneda de canvi en la negociació d’uns pressupostos que no hi tenen res a veure, grinyola als ulls de qualsevol observador. Pel seu caràcter oportunista, però molt més important, per la naturalesa dels projectes i per quin partit fa l’exigència.

El de l’ampliació del Prat és un projecte que interessa a l’empresa Aena, participada en un 49% per capital privat i una de les de més valor de capitalització borsària de l’Estat. Aena, que té en el Prat una autèntica mamella, no compleix compromisos d’altres ampliacions anteriors, ven l’ampliació com qui es treu un conill del barret sense anàlisis serioses de costos i beneficis, utilitza un argument de creació de hub que no és versemblant, aprofundeix en el turisme de masses i més contaminació, té entre mans una operació immobiliària d'envergadura que li permetrà finançar la desitjada ampliació. Si el projecte (inclosa la Ricarda) és d’interès públic, s’hauria d’explicar molt millor del que s’ha fet fins ara. Fins al moment, posar-ho a la taula de negociació fa aixecar malfiança de submissió a interessos privats, sense tenir en compte la saturació territorial d’una part del país, l’aprofundiment en el model turístic actual, els elements mediambientals, entre altres.

Que hàgim de ser atractius per un element que es basa en la destrucció de riquesa per la via de l’atzar i amb múltiples efectes col·laterals potencials relacionats amb el vici i la seguretat, no sembla gaire d’interès públic

El de Hard Rock és un projecte que no es queda enrere quant a dubtes sobre el seu interès públic. Amb dos afegits: el component ètic, el fet que el pal de paller sigui el joc (un macrocasino) és poc edificant des de molts punts de vista. Que hàgim de ser atractius per un element que es basa en la destrucció de riquesa per la via de l’atzar i amb múltiples efectes col·laterals potencials relacionats amb el vici i la seguretat, no sembla gaire d’interès públic. Això sense entrar en la consideració del que representaria el projecte quant a model econòmic: consolidació del turisme massiu i creació de llocs de treball per als quals el país ni té gent ni interessen als autòctons. Que ho proposi un partit d’esquerra resulta encara més estrany. Francament, s’hauria d’explicar més bé.

Si algun aspecte positiu posen sobre la taula les exigències d’aquests dos projectes per part del PSC, és que el país, amb la Generalitat al capdavant, encara té algun àmbit competencial, sobretot en territori, que resulta determinant per tirar-los o no endavant. Val més això que res, mentre no ens ho prenguin.

Tot plegat una mica trist, i independentment de com s’acabi la negociació, el cas retrata el nivell oportunista de qui proposa projectes plens d’ombres quant al seu interès públic. I ho fa com a element de bescanvi en una negociació que, precisament, va d’ingressos i despeses públiques.