Com ja hi estem avesats, el guió del pèssim espectacle que varen oferir el PSC-PSOE, comuns i el PP el dissabte 17 de juny a les 5 de la tarda, es pot haver escrit a més de 505 km en línia recta de la plaça Sant Jaume. Però la posada en escena, la interpretació més aviat deficient i el cop d’efecte d’un desenllaç més o menys perdurable, són producte d’aquí, amb gent d’aquí, acostumada a fer el que manin els senyors del centralisme de borbonia. I tant li fa si diuen que havien nascut per acabar amb els desnonaments o per combatre corrupció i mentides. O per fer-se passar per esquerres (que donen negoci a Florentino Pérez). I tant els fa la premsa independent, la veritat i la transparència. És a dir: desmentir poques hores abans, en roda de premsa, el que farien a mitja tarda.

El “bé comú”, que sembla que dona per a tot, es converteix de sobte (pervertint-se i sense mirar-se gaire quins mitjans es fan servir) en aconseguir una base de sustentació suficient per al funambulista en cap que tant pot fer-se passar per dreta, centre o falsa esquerra. El que per Pedro Sánchez, a la Moncloa, és una operació oportunista de poder sense cap mena de finesa, es converteix a Barcelona, al Saló de Cent, en l’estrebada a tot un senyor de Barcelona, de programa plebiscitat per l'Upper Diagonal, de l’espavilat que se li emporta vara i banda d’alcalde amb la il·legítima legalitat del pixatinters amb carnet.

A Girona s’hi ha pogut iniciar, sobre unes bases prou resistents, l’embranzida que cal per recuperar terreny i dignitats perdudes o arraconades

Des de l’altra banda, i des de l’octubre del 2017, tampoc sembla que els senyors de Barcelona, es diguin Trias o Maragall, entenguin encara que l’unionisme mai cedeix el poder de manera versallesca. I, sobretot, que el capteniment democràtic, ni que sigui formalment, els fa el mateix efecte que la llum del sol als empaladors de Transsilvània. Si s’haguessin lligat caps i actuat en coherència, l’indignant no seria tant el cop d’efecte que ha fet alcalde Collboni, sinó que des de fa massa temps (i encara ara) es posi catifa vermella al PSOE des del carrer Calàbria, el grup parlamentari i el Palau de la Generalitat. I a sobre, gratis et amore.    

Dissabte va ser un dia de lliçons que potser s’aprenen algun dia, i d’indicis i reaccions que potser cal valorar. De fet, es respirava un aire més pur escoltant un Ernest Maragall que semblava ja oblidat, denunciant des del Saló de Cent el filibusterisme dels hipòcrites. Més tard, comparant la investidura de Collboni amb els vots del front unionista de comuns i PP, va afegir: “Ahir l’Estat va decidir intervenir a Barcelona, va aplicar-hi un 155 de facto”. I està ben dit. Però si Maragall aixeca una mica la mirada, potser s’adonarà que el 155 mai ha desaparegut. I que fins i tot el seu partit ha contribuït que pogués fer capbussaments com el Guadiana, com si això pogués blanquejar la mentida, la repressió i com ens han utilitzat. Ens fa falta, des de les institucions, un discurs realment indignat i sincer com el de Maragall. Segur que moltes afiliades i militants d’ERC també el volen sentir d’altres dirigents del seu partit que, unint dues dites prou conegudes a Catalunya, s’han especialitzat a portar les palanganes i, a sobre, pagar el beure.

D’aquest cap de setmana ominós se'n salva, per sort, Girona. Allí s’hi ha pogut iniciar, sobre unes bases prou resistents, l’embranzida que cal per recuperar terreny i dignitats perdudes o arraconades. A l’assemblea de l’ANC de diumenge germinava una maduresa que anunciava collites fèrtils, mentre dissabte, el nou consistori escollit va atraure i concentrar totes les mirades perseverants, obstinades i indefallibles dels que no es dobleguen ni s’enganyen.

Res a Girona serà fàcil, ni tampoc la tasca d’un consistori a contracorrent de l’onada de vergonya d’una política municipal potinejada, grapejada i empastifada. Al capdavant, s’hi ha escollit un home ardit, Lluc Salellas, que no té rei ni creu en princeses, i que és prou llest per entendre el valor dels símbols: va prendre la vara d’alcalde abans que l'hi donés el representant de Vox com a regidor de més edat. I al seu costat, una dona sàvia, Gemma Geis. Ella i ell, amb Quim Ayats i la saba de l’activisme de l’ANC i moltes més organitzacions de base que mai es rendeixen, poden fer de Girona el campament base i la capital de la Catalunya insurrecta. I visca la terra i mori el mal govern.