La Conferència de Presidents Autonòmics, celebrada precisament a Barcelona i presidida pel rei Felip VI, i amb el president Illa d’amfitrió, tenia com a únic objectiu demostrar a la resta d’Espanya la derrota política de l’independentisme català. Pedro Sánchez, presentant-se com a artífex de la victòria, va aixecar orgullós el trofeu.

El show organitzat per la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, recuperant l’ideal falangista del “hábleme usted en cristiano” va contribuir a l’èxit de l’operació sanchista. Malgrat que Ayuso pugui satisfer els els seus hooligans locals amb  el seu esquetx, el cert és que en l'àmbit espanyol i fins i tot dins del seu partit es va quedar més sola que la una. Va fer el ridícul i va permetre a Sánchez aparèixer com el bo de la pel·lícula, exercint d’apòstol de la diversitat cent per cent espanyola, precisant, però, en tot moment que la diversitat és territorial, negant de pas la realitat plurinacional.

La performance també ha estat un simulacre de normalitat política que contrasta també amb la crua realitat, quan l’estabilitat del Poder Executiu depèn, entre d’altres factors, d’un dirigent polític perseguit per la Justícia espanyola, que roman a l’exili però exerceix com a interlocutor principal de la política espanyola, com és Carles Puigdemont, a qui encara una part de la societat catalana considera el seu president legítim. Això no és gaire normal ni a Espanya ni enlloc.

Tanmateix, més enllà de les necessitats parlamentàries de l’Executiu, difícilment es pot parlar de normalitat quan no només els partits de l’oposició sinó el conjunt dels poders fàctics de l’Estat han desencadenat una ofensiva per forçar la caiguda d’un govern legítimament constituït, amb la participació d’institucions, mitjans de comunicació, jutges, policies i... les clavegueres de l’Estat.

Els poders fàctics de l’Estat no perdonen a Pedro Sánchez que hagi trencat els esquemes de la Transició fent possible una majoria parlamentària de signe republicà que, si es consolida, podria iniciar canvis estructurals en el mateix Estat

Alguns consideren que el que està passant són les seqüeles del procés sobiranista català i en part pot ser que sigui veritat, però no és tota la veritat. Evidentment, la dreta política i institucional intenta deslegitimar la majoria parlamentària que dona suport al govern de Pedro Sánchez perquè depèn de partits independentistes, és a dir, dels enemics de la nació espanyola, però en realitat el que no perdonen a Pedro Sánchez és que creés el precedent d’una majoria parlamentària republicana al Congrés dels Diputats. Si ens hi fixem, tots els partits que formen la majoria progovernamental són declaradament republicans, també el PSOE, tot i que encara que no ha exercit com a tal.

Certament, el capteniment de Pedro Sánchez no respon a hipotètiques aspiracions de canvi de règim. De fet, no s’ha atrevit a canviar el que és essencial del règim del 78. Els secrets oficials continuen ben guardats. Per no atrevir-se ni tan sols a derogar la llei mordassa, la primera promesa proclamada en la moció de censura, ja fa set anys, i que continua incomplida. Pedro Sánchez ha fet una opció no pas ideològica sinó estrictament estratègica, fent, com ell diu, de la necessitat virtut, per sobreviure políticament. Tanmateix, la majoria parlamentària republicana i en bona part perifèrica és un precedent que trenca els esquemes de la Transició.

El disseny de la Transició va aplicar fil per randa la doctrina lampedusiana del que tot canviï perquè res canviï. L’estructura de poder de l’Estat s’ha mantingut pràcticament inalterable. Els guionistes del 78 van preveure la continuïtat de la monarquia borbònica amb un sistema bipartidista PSOE-PP, partits que s’havien d’alternar en l’executiu però que havien de compartir els  criteris essencials i les institucions del sistema. I en cas de crisi, tancar files conjuntament. És el que va passar el 2016 quan el PSOE va descavalcar Pedro Sánchez i va facilitar la investidura de Mariano Rajoy.

El PNB ha demanat diverses vegades la desclassificació dels secrets del 23-F. Els partits d’esquerra i els nacionalistes reclamen el canvi de la llei de secrets oficials. De moment el PSOE encara frena, però l’espectacle de la guerra bruta i les clavegueres fa una pudor tan insuportable que potser arribi el moment en què les coses siguin diferents. D’aquí les presses a fer caure Sánchez

Pedro Sánchez, proclamant el “no és no” a facilitar un govern de la dreta i donar entrada a partits que només havien de ser figurants, ha modificat el guió principal de la Transició i això és el que no li perdona l’Estat profund, que ja el considera enemic públic número 1 del règim del 78. Així s’explica la bel·ligerància contra Sánchez d’un Felipe González, en tant que príncep de la Transició, no fos cas que es destapessin veritats inconfessables. Per tot es comença. El PNB ha demanat diverses vegades la desclassificació dels papers del cop d'estat del 23-F. Els partits d’esquerra i els nacionalistes reclamen el canvi de la llei de secrets oficials. De moment el PSOE encara frena, però l’espectacle de la guerra bruta i les clavegueres fa una pudor tan insuportable que potser arribi el moment en què les coses siguin diferents. Ho serien per molts que no ho volen, i només podria passar amb una majoria com l'actual i no amb cap altra. D’aquí les presses.

Repetidament al llarg de la història, la dreta i l’Estat profund espanyol ha fet servir l’arma de la desestabilització davant la mínima possibilitat de canvi estructural de signe republicà. Observi’s que l’estratègia del PP a penes incorpora propostes polítiques o ideològiques, està centrada exclusivament a reclamar eleccions i el mantra “váyase, señor Sánchez”. Té  pressa especialment l’actual líder del PP, Núñez Feijóo, que tem que li passi l’arròs, perquè si el veuen incapaç el canviaran per un altre.  

A Sánchez no li fallaran els aliats parlamentaris, tret de Podemos, que necessita reivindicar-se agafant-se al no a la guerra per superar Sumar i tampoc no hi té gaire a perdre. De totes maneres, la pervivència de Sánchez depèn sobretot de l’ofensiva judicial i dels intents conspiratius dins del mateix PSOE, que compten amb poderosos patrocinadors. Així que l’ofensiva per fer caure el govern de Sánchez no s’aturarà, perquè no es pot tolerar que es consolidi políticament i també culturalment una majoria republicana en la direcció de les institucions i amb partits de la perifèria aliens al sanedrí madrileny. Ara bé, tampoc cal exagerar. No som pas a prop de la tercera república, però com deia el poeta socialista que va morir en l’exili republicà i segueix enterrat a Cotlliure, "se hace camino al andar", i això és el que espanta tants poderosos.