És híbrid tot allò que està format per la unió o la combinació de dos elements, naturaleses o característiques diferents. I, com passa amb tots els mots importants allunyats dels argots que venen i van fins a desaparèixer, híbrid ha arrelat en la societat i té diversos significats segons l’àmbit en el qual s’empra. Així doncs, en biologia i zoologia, en mecànica i transport, en medicina i ciència i en quelcom tan híbrid com l’existència quotidiana, híbrid té diferents significats, i ara, per qüestions incivilitzades i alienes a la raó, hem maridat la paraula amb la guerra, encara que alguns experts prefereixen fer com l’amic d’un dels nuvis que es presenta a una boda i aixeca el braç per demostrar que aquella unió és inviable. Resulta que a alguns experts en conflictes no els agrada anomenar guerra híbrida a una estratègia de conflicte que no té morts als camps de batalla, però que pot provocar el caos en temps de suposada pau. De fet, poc importa que l’anomenin guerra híbrida, conflicte híbrid, atac híbrid, estratègia híbrida o tàctica híbrida, perquè els objectius i els resultats són parells. Com deia l’amic Deng Xiaoping, "no importa que el gat sigui blanc o negre, l’important és que caci ratolins", i en aquest conflicte híbrid —anomenem-lo així per no ferir susceptibilitats— els ratolins som nosaltres, perquè ha aconseguit el que volia: crear el caos i que no estiguem segurs ni entre les parets d’un búnquer.
Recordo aquella bomba que va anunciar amb barres i estrelles Ronald Reagan quan feia de cowboy a la Casa Blanca —crec que era la bomba de neutrons—, la qual tenia la bondat de matar la gent per radiació, però respectava el paisatge. D’alguna manera, la bomba era híbrida perquè matava i, al mateix temps, respectava la postal fins a deixar-la com li agrada a la gent que odia els turistes: lliure d’éssers humans. Amb la particularitat que, en terminologia moderna, la bomba de neutrons era molt orgànica —paraula que s’ha posat de moda entre els modernets— perquè eliminava la raça humana, el pitjor pesticida del planeta.
Crear el caos avui dia és un joc de nens, comparat amb altres èpoques. Orson Welles va esvalotar la societat nord-americana amb una transmissió radiofònica hiperrealista de La guerra dels mons d’H.G. Wells, però eren altres temps, menys virtuals i més fàcils per engalipar una societat amb tendència al naïfisme armat. Però sent fidels a les explicacions trobades per Google, aquest conflicte híbrid necessita, per ser efectiu, "la combinació simultània i coordinada de múltiples fronts d’agressió". I, atenció, la definició utilitza la paraula front, que mentalment ens evoca automàticament a una guerra, amb perdó dels experts en la matèria.
Aquests fronts d’agressió poden ser atacs cibernètics, de desinformació o guerra informativa, de pressió econòmica i energètica, d’instrumentalització de la immigració i de l’ús de forces irregulars i de sabotatge encobert. Tenia dubtes del sentit estricte d’aquest últim, però es tracta de l’ús de paramilitars o de gent infiltrada en un territori amb l’objectiu de causar estralls sense que se sàpiga l’estat o l’organització que hi ha al darrere.
Han aconseguit el que volien: crear el caos i que no estiguem segurs ni entre les parets d’un búnquer
Si donem una ullada a l’àlbum de cromos dels fronts d’agressió, en aquests moments tenim la col·lecció complerta, i si això anés de futbol, el cromo de Messi seria l’atac cibernètic, una manera d’agredir que és capaç de paralitzar la més nímia de les quotidianitats o de causar la tragèdia més cruenta imaginable. Pels ciberdelinqüents, a diferència dels addictes, no tot és blanc o negre, ja que, vistes les seves accions, els termes mitjos també són útils per desestabilitzar. De tragèdies més cruentes del segle n’hi ha varies al llarg del segle, però cap com la 2a Guerra Mundial, la tragèdia de les tragèdies de la humanitat causada per un boig amb cara. La desgràcia d’aquest segle XXI, desestabilitzat per les supraintel·ligències descontrolades, és que el boig no té cara.
El caos succeït a Europa els darrers anys és provocat per un conflicte híbrid en què, com en una orgia gore, "hi ha hagut la combinació simultània i coordinada de múltiples fronts d’agressió". Destrucció de menjar als supermercats, anihilació de bancs de sang, caos als serveis públics, actes vandàlics a les principals ciutats, intervenció en els processos electorals... El llarg etcètera de factors sotmesos a la voluntat dels ciberdelinqüents ideològics o mercenaris ha deixat al ciutadà paralitzat davant la indefensió i amb la sensació que la vida no li pertany. Això, més o menys, ja ho sabíem, però ens sentíem recelosos però protegits per uns estats que, segons pareix, han quedat amb les témpores a l’aire davant les armes d’un enemic de qui se saben coses, però que és inculpable per les conseqüències geopolítiques que podria tenir el seu desemmascarament. És sabut que quan un llegeix una notícia, sempre ha de tenir en compte els interessos editorials que hi ha al darrere. És fàcil —sense ser un expert en política internacional— veure a qui beneficia aquest conflicte híbrid i la corrua "d’accidents" provocats que estan manllevant la moral dels europeus. Els actors principals serien els EUA de Donald Trump, Steve Bannon i Stephen Miller, la megalomania d’Elon Musk, els somnis imperials de Vladímir Putin, el control de l’economia mundial ideada per Xi Jimping, el terrorisme d’estat promogut per Benjamin Netanyahu i, pel que fa estrictament a l’àmbit nacional, els desitjos nostàlgics de la ultradreta espanyola.
Aquesta sensació d’indefensió que ens fa sortir de casa amb el paraigua de la inseguretat és la que aconsegueix que es facin tertúlies cunyadistes en les quals es posen sobre la taula preguntes que, en un món sense ciberdelinqüents, serien impensables. Una, de molt comuna, és la següent: No et sembla molt dubtós que hi hagi hagut l’accident de tren a Urda just abans de les eleccions generals? I el pitjor de tot és que no en tenim la resposta, perquè ens hem acostumat a dubtar de tot i de tothom i no saber on mirar.