L’any 2009 el periodista Andrew Ross Sorkin va escriure un llibre titulat Too Big to Fail  que va ser un èxit de vendes igual que la TV movie del mateix títol. Narra la crisi financera de 2008 centrant-se en les accions dels poders polítics i financers americans per impedir que la fallida de diversos bancs ensorrés definitivament un sistema capaç d’arrossegar l’economia global. El problema es va resoldre a base de concentrar el capital en poques institucions, però prou grans perquè l’edifici quedés apuntalat assegurant la continuïtat del sistema sota el dogma assumit que no podien caure perquè a continuació cauria tot. La conclusió és que hi ha organismes, institucions, i empreses tan intrínseques al sistema que, malgrat que es demostri la seva obsolescència, el seu corrupte funcionament i l’escàs benefici que generen al bé comú estem condemnats a conviure amb elles i suportar-les, ja que  qualsevol alternativa seria pitjor.

Això ha passat amb els poders financers, però més a prop tenim exemples d’institucions polítiques, judicials, religioses, esportives que, quan entren en crisi fruit del seu funcionament pervers, tots els esforços se centren no pas a liquidar l’organització sinó ans al contrari: en salvar-la peti qui peti com si el problema fos de persones equivocades i no de la perversitat del mateix sistema.

Un exemple paradigmàtic són les monarquies, l’anglesa per descomptat i en particular la monarquia borbònica espanyola. Aquí, un cop ha transcendit l’ús de la Corona per tantes i tantes delinqüències i barrabassades, s’ha optat per canviar només el titular, com si el problema no hagués estat la impunitat amb la qual el monarca pot fer i desfer en connivència amb els cortesans que se n'aprofiten. Podria optar-se també per reformar la institució, establir un funcionament raonable, fiscalitzar la seva activitat i fins i tot establir els criteris democràtics d’accés a la Corona, la qual cosa és impossible perquè en tal cas deixaria de ser monarquia. D’altra banda, fins i tot republicans declarats han argumentat amb la màxima convicció que obrir el meló de la República resultaria molt més perillós per a tots que deixar les coses com estan, segurament perquè el nucli de suport al sistema, inclòs l’exèrcit, ho impediria. Dit d’una altra manera, cal mantenir la monarquia per no prendre mal, perquè el seu poder és massa gran perquè caigui.

Els casos de pederàstia a l’església ha esdevingut un fenomen universal. Els Estats Units, Austràlia, Irlanda, Bèlgica i Alemanya han registrat milers de casos. Significativament, Itàlia i Espanya, els països de més tradició catòlica, han estat més cautes en les investigacions. És una obvietat que el problema no són les persones, sinó les normes de funcionament de la institució, el celibat, les escoles segregades, la discriminació de les dones i dels menors, les institucions tancades i la jerarquia vertical, tot el que propicia l’abús de poder i el secretisme i que no té absolutament res a veure amb el missatge evangèlic. En comptes de canviar això, es proclama un penediment i es demana perdó no tant per reparar el dany sinó per protegir la institució i assegurar la seva continuïtat, perquè també és obvi que qualsevol canvi de paradigma en direcció a la racionalitat portaria inexorablement a una progressiva dissolució. L’Església també és massa gran per caure.

Hi ha indicis suficients per plantejar una reforma global del sistema judicial espanyol, és a dir una revolució que ningú s’atreveix a insinuar pels riscos que li comportaria; si ni tan sols es relleven els membres del Consell General amb el mandat caducat

Un jutge ha decidit admetre a tràmit la querella de l’expresident del Barça Sandro Rosell contra els policies que van participar en la denominada Operació Catalunya que tenia com objecte utilitzar l’aparell de l’Estat per desacreditats dirigents suposadament independentistes. Tanmateix, en la querella no apareix el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz ni tampoc la magistrada Carmen Lamela, que va ser promocionada al Tribunal Suprem després d’haver mantingut Rosell empresonat durant gairebé dos anys per les acusacions que es van demostrar falses. La fiscalia anticorrupció sí que acusa el ministre Fernández Díaz i demana per a ell 15 anys de presó per la seva presumpta implicació en la denominada Operació Kitchen, el complot organitzat per espiar l’extresorer del Partit Popular i destruir qualsevol documentació que posés al descobert la corrupció del partit que liderava Mariano Rajoy, llavors president del Govern. El mateix Rajoy, que va demanar a Bárcenas allò de “Luis, sé fuerte”, ara també, per si de cas, ha tingut el detall de trucar el seu fidelíssim deixeble Fernández Díaz per donar-li ànims.

Tots dos assumptes tenen en comú la intervenció del comissari José Manuel Villarejo, que segons consta en els àudios publicats, exercia com el repartidor de joc entre policies, alts càrrecs del Govern, empreses i bancs i fins i tot jutges. Tot el que ha explicat Villarejo té com a objectiu amenaçar la continuïtat del sistema, una estratègia de defensa desesperada per avisar que si cau ell, cauran tots. I això perquè, tal com ho explica l’excomissari, les seves intervencions il·legals no s’haurien pogut portar a terme sense la connivència dels poders de l’Estat. Villarejo ha arribat a dir que la magistrada Lamela va actuar com va actuar en el cas de Sandro Rosell a canvi d’un ascens al Tribunal Suprem, que efectivament es va produir. Si això fos veritat equivaldria a dir que el poder judicial n’estava al corrent. Tot plegat són indicis suficients per plantejar una reforma global del sistema judicial espanyol, és a dir una revolució que ningú s’atreveix a insinuar pels riscos que comportaria. Significativament, ni tan sols es relleven els membres del Consell General amb el mandat caducat! Deu ser per això que en la democràcia espanyola, plena i consolidada, amb el Govern més progressista de la història, s’ha instal·lat en l’opinió pública —i molt especialment en la publicada— un clima de resignació, com acceptant que la caiguda dels déus ens portaria a la fi del món.