El Papa ja ha revelat la seva agenda oficial a Espanya i a Catalunya. Per entendre la repercussió i les conseqüències polítiques d’una visita papal, ens podem remuntar al 1982. Cap papa no havia visitat mai la catòlica Espanya. Tradicionalment, els papes no sortien del Vaticà. En gairebé vint segles, només Joan XXIII havia visitat Espanya —el 1954—, però ho va fer en qualitat de cardenal i patriarca de Venècia. Així que la visita de Joan Pau II seria la primera visita d'un papa a Espanya en tota la història del cristianisme.
El 1982, Espanya acaba de superar el cop d'estat del 23F, havia celebrat un Mundial de futbol que exportava al món la seva Transició i, després de les eleccions del 28 d'octubre i per primera vegada d'ençà de la guerra civil, hi hauria un govern d'esquerres, en un món en plena revolució conservadora —amb Reagan, Thatcher i un papa polonès i antimarxista al Vaticà. Però va ser encara el govern de Calvo Sotelo el que va organitzar el viatge de Joan Pau II.
Quan Karol Wojtyla va fer un petó al terra espanyol el 31 d'octubre, hi havia un govern en funcions i un país que semblava sortit d'una pel·lícula de Berlanga. Va ser un retrat de la nova Espanya de les autonomies. La visita d'un polonès a la cort del rei Joan Carles. A la nova Espanya de Felipe González. Però va ser una mica més. Va ser l'inici d'una reconquesta que influiria en la política espanyola de les dècades següents.
La visita de Joan Pau II a Espanya el 1982 va destil·lar un aire de final d'època per a l'Església espanyola
El cardenal Vicente Tarancón va exercir un paper conciliador durant la Transició com a president de la Conferència Episcopal Espanyola —des del 1971 fins a la substitució per Gabino Díaz Merchán, el 23 de febrer del 1981. Però l'elecció de Joan Pau II al segon conclave del 1978 va suposar un canvi en el suport de la Santa Seu. Mentre que Pau VI va mostrar el seu suport a la separació progressiva de l'Església respecte al règim, Joan Pau II sempre va considerar que l'Església s'havia equivocat en tenir un comportament neutral a la Transició. Tal era el seu disgust que quan el 1982 Tarancón es va reunir amb el papa per presentar-li la seva renúncia en fer els 75 anys, el papa el va esbroncar: “Hem perdut Espanya i vostè n'és el culpable”.
I encara que els discursos del papa (la majoria escrits a Espanya) mostraven estimació per les noves institucions democràtiques, aquella visita destil·lava un final d'època per a l'Església espanyola. Joan Pau II va iniciar una tasca de rectificació. La posició de l’Església es va endurir. Per mitjà del cardenal Martínez Somalo, del nunci a Espanya Mario Tagliaferri, de bisbes com Suquia i Rouco, i de noves realitats com l'Opus Dei, es començava a esfondrar l'Església de la Transició i la reconciliació.
Rouco Varela va ser l’home de confiança de dos papes. Tant Joan Pau II com Benet XVI van confiar-hi cegament. Durant dues dècades, va crear un model d'Església de resistència, per a la qual cosa es va lliurar als moviments eclesials més conservadors. I es va alinear amb el PP. I a través dels seus púlpits —la Cadena Cope i, posteriorment, 13 TV—, va carregar contra aquells que, fins i tot dins de l'Església, no combregaven al cent per cent amb els seus postulats. Déu n'hi do, mai tan ben dit, per a una visita de la qual, 44 anys després, sembla que només es recorden anècdotes.